Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996), llicenciat en Filologia Catalana i amb un postgrau en Assessorament Lingüístic i Serveis Editorials, és un dels cofundadors de «Com ho diria», una plataforma digital especialitzada en l’argot juvenil del català. Ha treballat com a professor de llengua i cultura catalanes a la Universitat de Bristol, i també ha fet de corrector per a diverses editorials i institucions.
La seva trajectòria literària la formen les novel·les La mort lenta (Premi Documenta 2018) i La pell del món, i els poemaris Renills de cavall negre (Certamen Art Jove Salvador Iborra 2018), La gran nàusea i La llum subterrània (Premi Ausiàs March 2022). Animals inexpressius (L’Altra Editorial, 2025) és la seva darrera publicació, un recull de deu contes que ens parlen de la inèrcia, la incomunicació i la mort, amb un ventall força ampli de personatges i situacions.
Primer de tot m’agradaria parlar del títol, d’aquests «animals inexpressius». D’on surt, aquesta expressió?
Vaig manllevar el títol d’un relat prodigiós de David Foster Wallace titulat Little Expressionless Animals. Hi ha un passatge en què parla dels rostres dels animals, sempre immòbils i aparentment inexpressius, i després afegeix que les cares humanes, per molt que es moguin constantment, en el fons també són inexpressives, perquè tots portem màscares per relacionar-nos amb el món i no sabem què amaguen a sota.
Però sempre s’ha dit que amb el rostre també compartim i comuniquem emocions.
De fet, si perceps el mínim indici d’alguna emoció en un rostre animal és als ulls, que també és precisament l’única part de la cara que li veiem a algú quan porta una màscara.
Per això la importància dels ulls en els teus contes?
Sí, és per això que al llarg dels contes incideixo molt en els ulls dels personatges, en com miren, perquè és aquella finestra de veritat que connecta amb el que realment pensen i senten, amb els seus desitjos més foscos, els seus odis més secrets, les seves pulsions més primitives. Un dels temes que travessen els deu contes del recull és justament aquesta distància insalvable entre qui realment som i el que projectem al món, i de retruc, la incapacitat de conèixer l’altre.
I aquestes idees són les que també es troben al relat de David Foster Wallace?
De fet, Foster Wallace acaba el fragment demanant-se precisament com podem arribar a estimar mai algú si anem amunt i avall pel món amb totes aquestes màscares posades, si mai arribarem a conèixer a fons aquells que ens envolten…
Entenc. El recull consta de deu contes que no tenen un fil temàtic unitari, però malgrat això, en realitat sí que es relacionen i mantenen sintonia entre ells. Era aquesta la teva intenció?
Són deu contes molt diferents entre ells, amb registres, tons i formats molt diversos. Les històries que s’hi expliquen també són molt diferents entre elles. Alhora, però, em sembla que tots deu contes responen a unes mateixes inquietuds, a un mateix paisatge emocional, i aborden temes comuns: el fracàs, la mentida, la incomunicació, la mort, la inèrcia…
O sigui, és un recull de relats diferents i diversos, però amb una certa unitat interna.
Per mi, un recull de relats no és senzillament un compendi de les històries que has anat acumulant al llarg dels anys; els relats han de funcionar els uns en relació amb els altres, han de formar part d’un tot que faci que tingui sentit publicar-los en forma de volum i llegir-los en conjunt, i en l’ordre en què els has posat. A banda del paisatge emocional, hi ha un altre element que els relliga: cada relat conté una petita referència a un altre conte, de manera que totes deu històries s’entrecreuen en algun moment, de vegades de manera molt subtil.
És un plantejament interessant.
Tenia molt clar que no volia explicar deu històries aïllades, perquè a la vida cap història és aïllada. Cada cosa que fem té implicacions en la vida dels altres, i estructuralment volia reflectir aquesta gran teranyina que és viure en societat, aquesta cadena infinita de causalitats que determina les nostres vides. Alhora, també em permetia situar el llibre en una frontera entre gèneres que em semblava interessant: si totes les històries formen part d’una història molt més àmplia, en quin moment el llibre deixa de ser recull de relats i passa a ser una novel·la? On comença un gènere i on acaba l’altre?
Una bona pregunta. Però continuant amb les diferents històries que ens presentes, totes s’inicien en un moment crucial de la vida dels personatges; un punt de vista que també es dona en l’estil narratiu, ja que en la majoria has utilitzat la tècnica in media res.
Escriure un conte és com dibuixar una finestra que permet veure un trosset de la vida dels personatges, i només amb aquell trosset de vida que ensenyes el lector ha de poder intuir tot l’univers que hi ha més enllà dels límits de la finestra, un univers invisible però rabiosament present, perquè és més suggerit que explicitat: el passat dels personatges, el seu bagatge, la seva manera de mirar i entendre el món, i fins i tot el seu futur.
I aquesta premissa és la que apliques en l’escriptura dels contes d’aquest volum?
En tots deu casos, agafo un moment clau de la vida dels personatges que em permet fer l’exercici de connotar aquesta fotografia molt més àmplia. De vegades, parteixo de moments reveladors, gairebé epifànics; d’altres vegades, de punts d’inflexió en les seves vides, moments en què els toca experimentar una vivència extrema. Em sembla que és en instants així que emergeix d’una manera més clara i urgent qui som realment, la veritable naturalesa primigènia que fa humans els humans.
Tot i que la mort no és el tema principal del recull, cal dir que apareix a bastament i que l’has tractada ben sovint en la teva obra en general. Què és el que t’interessa, d’aquesta matèria?
Sempre dic que a mi escriure sobre la mort m’ajuda a escriure millor sobre la vida. És veritat que la mort és molt present al llarg del llibre, i en tota la meva obra en general, però diria que tot el que escric va eminentment sobre els vius. A mi la mort em serveix per confrontar els vius amb la pròpia vida, la pròpia fragilitat i la pròpia finitud. Al capdavall, la manera com ens enfrontem a la mort condiciona profundament la manera com vivim. La vida només té sentit perquè un dia deixem de tenir la possibilitat de viure-la, i m’interessa què fem els humans amb aquesta única certesa: negar-la, eludir-la, abraçar-la…
Acabo de comentar que la mort no és el tema principal perquè més aviat en destacaria uns altres dos. Per una banda la rutina, però sobretot quan aquesta es converteix en apatia, inacció.
Més que la inacció, diria que el veritable perill que ens sotja és la inèrcia. Al capdavall, ben mirat, al llarg del dia ens movem constantment. Ens llevem, anem a treballar, no parem de fer coses, anem a dormir, i tornem a començar.
Un cicle al qual ens veiem tots abocats.
L’important és rendir, ser productius, no parar mai quiets, omplir la vida de moviment i de soroll per sentir que tenim un propòsit, que aportem alguna cosa, que algú ens espera, que el nostre pas pel món és significatiu. Però amb el pas dels anys és fàcil deixar-se endur per la inèrcia, i tot acaba reduït a un tràmit: les emocions es mecanitzen, les relacions es rutinitzen, passem de puntetes per damunt de tot, vivim anestesiats, sense que res penetri veritablement en nosaltres.
Continua, si us plau.
Hi ha un personatge del conte Em feia molta por venir fins aquí, un famosíssim actor que concedeix una esperada entrevista a les acaballes de la seva vida, que diu que el més perillós de la inèrcia és que deixes de fer-te preguntes, deixes de demanar-te quin sentit té fer el que fas, quin sentit té tot el que t’envolta. Aquest viure narcotitzat no deixa de ser una manera d’anar pel món com un fantasma, i també és una manera d’estar mort.
He comentat fa un moment que destacaria dos temes. L’altre que considero rellevant en el recull és el desengany davant la vida, la frustració. Creus que en general ens sentim fracassats i decebuts amb la nostra vida?
Als personatges, el desengany els arriba sempre després d’anys d’aquesta inèrcia. Molts d’ells, en algun moment dels relats, s’adonen que han passat els anys i que no són on volen ser, que no estan envoltats de les persones de qui volen estar envoltats, que no estimen les persones a qui se suposa que han d’estimar, que no han aconseguit allò que s’havien proposat a la vida. I llavors els esclafa, com una llosa, la sensació de fracàs: són més conscients que mai que la seva vida és fum, o que l’han construïda sobre uns fonaments podrits, però alhora ja és massa tard per fer-hi res.
Doncs avançant en la lectura d’Animals inexpressius, també destacaria una certa crueltat o violència per part dels personatges.
El llibre s’obre amb una citació de la Mariana Enríquez que diu: «La gente triste no tiene piedad». Animals inexpressius és un llibre ple de personatges tristos, i per tant també despietats amb els altres i amb si mateixos. És per això que al llarg dels deu contes s’hi explora aquesta manca de clemència, que inevitablement desencadena violències de tota mena. Amb aquest llibre, tenia ganes d’explorar especialment aquella violència aparentment gratuïta en infants o adolescents.
Sí, aquest és un aspecte que, dins el recull, apareix en diversos contes.
Al conte Les cares pàl·lides, per exemple, veiem com dos joves, després d’una nit de festa, apallissen un indigent fins a matar-lo. A La nit atrapada dins el retrovisor veiem un nen que culpabilitza la seva mare pel suïcidi del seu pare pel mer plaer de fer-li mal. Amb els contes, intento explicar-me d’on neix aquest afany inexplicable de ferir els altres, aquesta necessitat d’exercir la violència sobre qui percebem vulnerable només per sentir que tenim el control sobre algú o alguna cosa, o perquè som víctimes d’una apatia extrema que fa que les pulsions de destrucció, violència i mort siguin l’únic que ens fa sentir vius.
L’autor en una foto de Natxo Francés.
Ja que parlem dels personatges, val a dir que tan aviat són humans com animals. I dins del l’ampli ventall d’humans trobem homes, dones, adults, joves, i molt sovint nens… Consideres que els nens, com a personatges, són potencialment rics i interessants a nivell literari?
Sovint encara associem la infantesa a aquella època idíl·lica, i percebem els nens com a éssers angelicals, purs i innocents. Però la innocència pot arribar a ser molt despietada, precisament perquè els nens encara no han adquirit els codis socials i morals que fan viable la vida en societat, ni han consolidat necessàriament la noció de la pietat o l’empatia. Com dius, els contes estan poblats per adults, infants i animals, que em sembla que són tres estadis diferents de relacionar-se amb el món: la pulsió més primitiva i elemental de l’animal, l’autocensura incipient dels infants, i l’enorme bastida ètica i moral —i per tant artificiosa— que sosté la vida dels adults. M’interessava parar atenció al punt exacte on col·lideixen aquests tres elements.
També m’ha cridat l’atenció el desenllaç dels contes: tanques la història, li poses final, però alhora deixes petites escletxes perquè el lector pugui continuar la seva reflexió.
A la vida, tots els finals són oberts excepte la mort. O més ben dit, l’únic final que hi ha a la vida és la mort. La resta no deixen de ser punts d’inflexió, canvis, capgirells. A Animals inexpressius, m’interessava que les històries, més enllà del punt final, continuessin descabdellant-se al cap del lector, tal com passa a la vida real.
No voldria acabar l’entrevista sense fer referència a la dedicatòria, a la teva mare, que un dia que t’avorries et va dir: «Doncs agafa un llibre i posa’t a llegir». És una anècdota real al cent per cent?
És real. Jo vaig començar a llegir per plaer un diumenge que m’avorria a casa, quan tenia uns 15 anys. Recordo que li vaig dir a la meva mare que no sabia què fer i em va dir que agafés un llibre i em posés a llegir. A casa meva no n’hi havia gaires, de llibres, així que vaig agafar una novel·la juvenil que havia sigut lectura obligatòria del meu germà a l’institut, Ulldevullut, del Josep-Francesc Delgado i l’Hermínia Mas.
I va funcionar?
L’experiència de llegir per plaer, sense haver de fer un examen a l’escola després, em va agradar tant que vaig polir-me els pocs llibres que hi havia per casa en poques setmanes. El següent record ja és entrar en una llibreria a comprar el llibre que jo volgués —i no perquè me’l feien llegir a l’escola. Recordo aquella certesa aclaparadora i alhora reconfortant de tenir a l’abast infinitud d’històries i de poder escollir la que volgués. Per tant, en el fons, jo llegeixo i escric perquè un dia em vaig avorrir. L’avorriment és un motor creatiu i imaginatiu potentíssim, i és francament preocupant que estiguem construint un món on avorrir-se sigui una anomalia o es percebi com un fracàs.
