Gardiner i l’exuberància del classicisme al Palau

ALBERT MENA

John Eliot Gardiner i la seva formació The Constellation Orchestra van liderar al Palau de la Música, en el marc dels deu anys de BCN Clàssics, un concert centrat en el classicisme i les portes al romanticisme, amb la participació de Nicola Boud interpretant el clarinet di bassetto, una versió estesa del clarinet convencional i que permet arribar a sons més greus. Una altra curiositat del concert va ser la inclusió de la Simfonia en Re Major del compositor basc Juan Crisóstomo de Arriaga, que va morir el 1826 a l’edat de vint anys.

L’obra és sorprenent per diversos motius: conté passatges que podrien recordar al romanticisme de la Norma de Bellini, amb una fragmentació constant i gairebé beethoveniana de les melodies i les seccions, incorporant molt contingut en un espai reduït. Això va en detriment de la coherència global de l’experiència (especialment quan es compara l’obra amb la creació mozartiana), que a vegades sembla avançar amb entrebancs i sense rumb fix.

Així i tot, Gardiner i la formació la van executar amb intenció i valentia, carregant dramatisme i textura sempre al servei de la partitura. Més excitant va resultar el Concert per a clarinet i orquestra en La major de Mozart, d’atmosfera deliciosa i cuidada. Gardiner no és, possiblement, el director més sorprenent, o que destaqui per la seva inventiva, però sí que demostra sempre voluntat expressiva, d’obrir l’espai acústic a l’emoció i treure suc de les explosions de drama així com dels instants més íntims.

Ho aconsegueix mantenint control sobre l’execució, però sempre posant la naturalesa intrínseca de la música per davant. I si Mozart podria ser considerat el Raffaello de la creació musical, gràcies a la seva lleugeresa, suavitat i tendresa, Gardiner busca reforçar aquestes impressions, i que rebenta amb precisió quan la música reclama llamps i trons. Només algunes imprecisions possiblement vinculades als instruments historicistes van treure màgia un parell d’instants, que no van fer posar en dubte però el talent i les taules de la formació.

Coherent amb el conjunt, Nicola Boud va executar amb precisió i sobrietat, tranquil·litat i suavitat, exhibint els múltiples colors del seu instrument. Especialment dramàtica va ser la simfonia La Passione de Haydn, on Gardiner i la formació van poder exhibir més ductilitat, virtuosisme i textures, on després de la bellesa genuïna de Mozart, la construcció més cerebral va fer-se notar, especialment en els contrastos barroquitzants del 2n moviment, Allegro di molto, o en els aires imperials del Menuet i Trio, que són meravellosament lligats amb la tempesta que dona pas al Finale.

De nou, sons i estridències molt puntuals van donar profunditat a la qualitat de l’orquestra i la direcció de Gardiner, exhibint la solidesa tímbrica i textural per les quals la jove formació ja és coneguda.