Algú va dir que morir és l’acte més íntim que un pot viure, una dita lligada al desig de marxar en pau, en silenci. També és un dels temes més recurrents a la història de la literatura. I les relacions amb els pares n’és un altre: la descoberta del pare (o mare) gairebé sempre quan ja no és amb nosaltres. Relíquia (Anagrama en català i castellà) es pot encabir en tots dos casos.
La mort del pare de Pol Guasch va ser un fet triat, voluntari i conscient: un suïcidi. L’autor no hi carrega les tintes, aparentment no el tracta d’una manera gaire diferent de com hauria estat amb una mort accidental, o casual. Però reconeix que li ha deixat un reguitzell de preguntes. Per això Guasch (1997) remarca, al principi de Relíquia que hauria agraït una nota. Havia llegit els llibres anteriors de l’autor, però cap no m’havia atrapat com aquest. Tot i que fa enveja de tan bé com escriu, trobava a faltar alguna cosa als seus escrits. I a Relíquia ho he trobat.
Aquest és un llibre de no-ficció, escrit en primera persona. A mesura que el llegia, em sorprenia la desdramatització que l’autor fa d’uns fets tan tràgics: la mateixa manera que ell va trobar el pare mort, el seu pare havia trobat el seu (l’avi), uns anys enrere, com si tot plegat fos una tragèdia grega en el seu sentit més literal, i tots (ell, el pare, l’avi i tots nosaltres) fóssim dirigits per un destí que ens és aliè, el fatus grec, contra el qual res no podem fer.
Pol Guasch.
Però no és resignació, el que hi ha en aquest llibre: el mateix fatus que condueix a la mort, pot conduir a nous horitzons, a construir quelcom de nou, i el mateix Pol Guasch es pregunta si els llibres anteriors no hauran estat només un camí per arribar a aquest. Convertir el dolor, la pèrdua, l’absència en literatura no és nou. Però l’autor no s’acontenta a quedar-se aquí. Si hagués de posar un qualificatiu a aquesta Relíquia seria novel·la de reconstrucció.
Parla del pare, sí, però també de tot el que l’envolta i de la família, i dels amics, parla d’ell mateix, de les relacions, de com tot plegat l’ha condicionat, perquè som el que vivim. I amb tot això va creant un paisatge nou, un que ni ell ni ningú va saber veure els mesos o fins i tot anys precedents al suïcidi. S’acosta a la figura del pare de manera circular, indirecte, encerclant-lo amb anelles cada cop més estretes, parlant de tot el que l’envoltava, i així fa present l’absent.
Perquè aquí no hi ha retrets, ni desesperació, ni cap judici davant del suïcidi del seu pare. Només un voler entendre, un voler posar paraules a un sentiment que ha quedat voltat de silenci. El silenci d’una família i el propi silenci, l’interior. L’autor defuig la pena, especialment la idea de fer-ne, i va desgranant els fets que van envoltar la mort del seu pare, i els acompanya amb les veus de grans escriptors i escriptores que parlen de mort i d’absència, alguns dels quals també van decidir el moment i la manera de deixar aquest món, com Alejandra Pizarnik o Sylvia Plath.
Gràcies a les seves veus, Pol Guasch s’acosta (i ens acosta) als fets i, finalment, arriba a entendre la decisió del seu pare. La literatura explica l’inexplicable, posa llum a les ombres, és exploració i desig de coneixement. Tal és el poder que té la literatura.
