Entre la figuració i l’abstracció hi ha tot un món de possibilitats que CaixaForum Barcelona ens anima a explorar a través de la seva exposició Desenfocat, que posa l’accent en com l’art ha experimentat amb el desenfocament, una tècnica fàcilment atribuïble a la fotografia, però que també altres arts, com la pintura i l’escultura, han treballat a bastament. Cal entendre el desenfocament, en aquest cas, com la manca de nitidesa, parcial o total, que trobem en moltes obres, sigui perquè l’autor vol fer-nos reflexionar sobre algun aspecte intern o extern de l’obra o perquè vol dirigir la nostra mirada cap a algun punt concret de la peça.
La mostra és excepcional, perquè estimula una reflexió estètica, però també filosòfica. Alguns artistes han fet de la falta de nitidesa un retrat del col·lapse del món, una qüestió aquesta que no sorgeix només dels imperatius de la vida contemporània, sinó que ja va tenir un paper fonamental en la reconstrucció de la normalitat després de la Segona Guerra Mundial. Així, tenim, per exemple, obres que posen la mirada en els camps de concentració, en els atemptats de los Torres Bessones de Nova York o en la massificació de la vida urbana.
Obra de Medardo Rosso.
És a dir, hi ha un recorregut perquè ens fem preguntes sobre tot el que passa allà on res és explícit, igual que en una bona novel·la el més essencial pot restar amagat sota l’evidència de les paraules. En aquest sentit, la mostra ens porta a transitar per àmbits tan diversos com l’astronomia, els paisatges o les tensions i els conflictes socials i polítics. Trobem des d’obres de Monet, Turner i Rothko fins a Perejaume, Thomas Ruff, Claire Chesnier o Gerhard Richter. També hi ha exposades escultures que conviden a una reflexió existencialista com són les de Giacometti i Medardo Rosso.
Diuen alguns historiadors de l’art que si Rosso no és més conegut, és perquè va tenir la mala sort de ser contemporani d’Auguste Rodin. Val la pena estirar els fils d’aquesta exposició i aprofundir en alguns artistes com Rosso, que porta el desenfocament a l’escultura esborronant els contorns i les formes. Sembla impossible fins que veus les seves obres. La inconcreció obliga l’espectador a completar el relat i aquí rau un dels grans incentius de l’exposició: la nostra intervenció davant de reptes com l’erosió de les certeses, la indefinició, el que queda fora del visible, les convulsions del món que habitem i la vacil·lació i la inseguretat del futur.
Cadascuna d’aquestes obres és una finestra oberta que ens aboca a una època i un context diferents, però que ens interpel·la per situar-nos en les complexitats del nostre món. Així, doncs, cadascuna de la setantena de peces exhibides és un interrogant i una oportunitat per afilar la nostra mirada. Sovint allò que no concebem de primeres acaba sent la clau per entendre-ho tot. No tot el que és important és nítid. Civilitzar el coneixement també és entendre els marges.
