Una gran ‘Odissea’

MANEL HARO

Passa gairebé sempre que quan la indústria cinematogràfica fa una nova pel·lícula basada en un clàssic universal, molts dels espectadors van al cinema amb lupa, esperant trobar errades d’adaptació, llicències intolerables, com si anessin a veure-la amb el judici ja fet, tot esperant que el que veuen confirmi el que ja s’esperen. Per això tracto de no fer cas de les crítiques massa apassionades, sobretot les de tuit impulsiu, i em reservo el plaer de descobrir-ho tot per mi mateix.

El que sempre tinc clar quan vaig a veure una d’aquestes adaptacions és que la pel·lícula ha de tenir entitat per si mateixa, deixant la fidelitat amb l’original al criteri del director. És a dir, els guionistes i els directors tenen l’opció de sacrificar parts de l’argument en benefici del seu projecte. Així, m’he endut agradables sorpreses, com em va passar, sense anar més lluny, amb la versió de Cims borrascosos que va fer Emerald Fennell.

Aquesta Odissea, rodada per una mena de tòtem del cel·luloide, Christopher Nolan, no és perfecta -sabent que això de la perfecció és relatiu-, però penso que la proposta és bona. L’elecció dels actors i actrius pot condicionar la lectura que en fem, a mi em va costar una mica al principi acceptar que Mat Damon era Odisseu i, més encara, que Tom Holland, era Telèmac, però superat aquests obstacles inicials, la història funciona de manera molt solvent.

D’alguna manera, he tingut la sensació que Nolan portava, sense embuts, l’obra d’Homer al gènere del terror. Almenys hi ha escenes que, en la lectura del llibre, no les recordava tan aterridores, com és el moment en el qual Circe converteix els soldats aqueus en porcs. Penso que els elements fantàstics estan també molt ben potenciats i fan por. La de Nolan és una lectura personal, insisteixo, però, almenys per a mi, funciona.

Tenia el dubte de quin Odisseu seria el protagonista d’aquesta pel·lícula, si hi hauria referències explícites a les relacions íntimes amb Circe i Calipso; si en la seva venjança final contra els pretendents de Penèlope, Odisseu també passaria comptes amb les serventes díscoles; o de quina manera el director retrataria el pas del temps fins a arribar als vint anys que el protagonista és fora d’Ítaca.

L’Odisseu de Nolan no és exactament el mateix d’Homer, sinó que encaixa més amb la idea de l’heroi incorrupte i invulnerable que tenen moltes de les persones que encara no han llegit l’obra literària, però la veritat és que Odisseu, en el llibre, no té tants escrúpols ni reserves davant certes contrarietats de l’ànima humana o dels capricis dels déus. No és, des del punt de vista del segle XXI, un heroi perfecte, i suposo que el director ha volgut estalviar-se alguns debats que haguessin estat molt enriquidors.

Al capdavall, és una pel·lícula, una proposta. No crec que s’hagi d’anar a veure l’Odissea buscant, fil per randa, la fidelitat amb el text d’Homer, encara que en alguns moments he tingut la sensació que qui hagi llegit el llibre entendria molt millor la pel·lícula. Haver llegit el llibre i vist la pel·lícula en poc temps de diferència, no m’ha privat de gaudir d’ambdues coses com a experiències completament independents. Són diferents i totes dues m’han agradat. I crec, a més, que aquesta pel·lícula pot engrescar molts espectadors a llegir altres obres clàssiques com la Ilíada o alguna tragèdia d’Eurípides.

Celebro de manera molt entusiasta aquesta pel·lícula i allò que em pot grinyolar ho guardo en un calaix. Vaig veure, ja fa molts anys, una adaptació en dues parts, que va fer Andrei Kontxalovski, amb molt baix pressupost comparat amb la cinta de Nolan, però que també em va fascinar, sent jo un adolescent. El visionament de les pel·lícules, com la lectura dels llibres, és una experiència personal, condicionat per molts factors, i en el meu cas, tot s’ha configurat, feliçment, perquè hagi sortit del cinema del tot complagut.