-
Oriol Genís protagonitza a la Sala Atrium el monòleg de Lluïsa Cunillé 'Compto cada passa meva sobre la terra' amb direcció de Xavier Albertí.
-
Marta Buchaca escriu i dirigeix aquesta història d'amor d'una parella que contra tot pronòstic s'enamoren perdudament.
-
Èxit de l'òpera de Dvořák al teatre de la Rambla gràcies als cantants i a la bona direcció musical de Josep Pons.
-
Calixto Bieito porta l'òpera de Händel a extrems de banalitat, però destaquen la direcció musical de William Christie i la interpretació de Xavier Sabata.
-
Lara Díez Quintanilla recupera a l’Espai Texas el seu monòleg sobre les dones de la seva vida amb especial atenció a la seva àvia.
-
El Teatre Nacional acull aquesta obra de Victoria Szpunberg que repassa la història d’una família durant cent anys.
-
Albert Arribas dirigeix l'obra de Valère Novarina, un muntatge ple d'humor i provocació on no tot és el que sembla.
-
L'òpera de Bellini arriba al Liceu amb una direcció musical exagerada i una direcció escènica que hauria funcionat millor en versió de concert.
-
La producció de Katharina Wagner al Liceu és un despropòsit, sense discurs, amb figures infantilitzades i actituds incomprensibles.
Oriol Genís protagonitza a la Sala Atrium el monòleg de Lluïsa Cunillé 'Compto cada passa meva sobre la terra' amb direcció de Xavier Albertí.
Marta Buchaca escriu i dirigeix aquesta història d'amor d'una parella que contra tot pronòstic s'enamoren perdudament.
Èxit de l'òpera de Dvořák al teatre de la Rambla gràcies als cantants i a la bona direcció musical de Josep Pons.
Calixto Bieito porta l'òpera de Händel a extrems de banalitat, però destaquen la direcció musical de William Christie i la interpretació de Xavier Sabata.
Lara Díez Quintanilla recupera a l’Espai Texas el seu monòleg sobre les dones de la seva vida amb especial atenció a la seva àvia.
El Teatre Nacional acull aquesta obra de Victoria Szpunberg que repassa la història d’una família durant cent anys.
Albert Arribas dirigeix l'obra de Valère Novarina, un muntatge ple d'humor i provocació on no tot és el que sembla.
L'òpera de Bellini arriba al Liceu amb una direcció musical exagerada i una direcció escènica que hauria funcionat millor en versió de concert.
La producció de Katharina Wagner al Liceu és un despropòsit, sense discurs, amb figures infantilitzades i actituds incomprensibles.