Patricia Tena. Barcelona
Patrick Rothfuss, autor de la trilogia fantàstica “Crònica de l’Assassí de Reis” (El nom del vent, El temor d’un home savi i Les portes de pedra) regala als seus lectors un aperitiu per fer que l’espera de la tercera entrega, encara no publicada, sigui més suportable. Es tracta de Las aventuras de la princesa y el señor Fu: La cosa debajo de la cama, una història breu en què res és el que sembla. Ja que, si bé el títol, els protagonistes (una nena i el seu osset de peluix) i les il·lustracions indiquen que es tracta d’un conte innocent, l’autor s’ha afanyat a aclarir que “en realitat és un conte per a adults amb un sentit de l’humor una miqueta sinistre per a qui sàpiga apreciar els contes de fades dels d’abans”.
Aquesta afirmació no hauria de sorprendre ja que els contes clàssics contenen passatges macabres que van ser eliminats en les adaptacions de Disney provocant que, generalment, no arribessin al gran públic. Alguns exemples són les germanastres de la Ventafocs, que es van tallar alguns dits dels peus per intentar que els cabés la sabateta de cristall, o la malvada madrastra de Blancaneus, que abans de donar-li la poma ja havia intentat asfixiar-la amb una cotilla massa forta i matar-la amb una pinta enverinada.
Rothfuss explica en el seu bloc que la història se li va ocórrer el 2001, quan una nit la seva xicota li va demanar que li expliqués un conte perquè no podia dormir. Ell va improvisar la faula d’una princesa que vivia en un castell de massapà amb l’única companyia del seu osset de peluix amb el qual compartia les aventures més absurdes. La seva felicitat només semblava enterbolir-se quan a la nit notava una presència estranya sota el seu llit. Després d’inventar un final feliç, l’autor es va sentir irritat davant de tanta amabilitat i va idear dos finals més per a la seva història, aconseguint que l’últim s’ajustés més al seu estil. Anys després, Rothfuss ha recuperat aquella idea i, amb la col·laboració de l’il·lustrador Nate Taylor, ha donat forma a un conte d’allò més peculiar.
El resultat és un conte breu, de tot just dos o tres línies de text per pàgina, del qual és millor no donar molts detalls, ja que el factor sorpresa és imprescindible per poder gaudir de la història. Així que si en arribar a les últimes pàgines deixen anar un “Queeeè?” I creuen que s’han perdut alguna cosa, tranquils, aquest era precisament l’objectiu de l’escriptor. Sorprendre, incomodar i pertorbar.
Oh, y la madrastra malvada acaba obligada a bailar con unos zapatos de hierro candente hasta la muerte. Hemos cambiado mucho y los cuentos, más. Claro que los cuentos se transmitían oralmente y también cambiaban con la sociedad, por lo tanto no me parece mal que se vayan adaptando a nuestra sensibilidad moderna. No sólo lo hizo Disney, que siempre parece ‘l’ase dels cops’.