Sebastià Bennasar / @sbennassar
Que la novel·la negra en català passa per un excel·lent moment és quelcom que no es pot posar en dubte. Potser tenim un petit problema d’indústria –tot i que ara tenim dues col·leccions de novel·la negra actives i moltes editorials que en publiquen en els seus catàlegs generalistes- i potser tenim un gran problema d’acadèmia i de crítica (sembla que el gènere negre continua bandejat de la universitat en un error terrible que manifesta una vegada més el divorci entre acadèmia i vida real; i sembla també que el gènere negre escrit en català només va penetrant amb comptagotes en els mitjans de comunicació i amb moltes més dificultats encara en les revistes especialitzades), però això queda compensat de sobres amb l’extraordinari moment pel qual passen els nostres creadors –el tercer problema és més estructural, en aquest país massa vegades ens sembla millor qualsevol mediocritat vinguda de fora que les excel·lències locals i molts lectors exigeixen molt més als escriptors catalans que als infames nòrdics, això quan es dignen a llegir-los, que ja se sap que als grans grups editorials sembla que els faci recança això de promocionar els escriptors d’aquí que publiquen als seus catàlegs-.
I és al capdamunt d’aquesta excel·lència que hem de situar Si quan et donen per mort un dia tornes, la darrera novel·la de Lluís Llort (1966), publicada a la represa col·lecció La Negra, de l’Editorial La Magrana. En aquesta ocasió Llort ens presenta l’arribada a casa de l’Agustí Garcia Grau el dia de la loteria de Nadal del 2009, després de catorze anys i mig desaparegut, d’ençà que va marxar de casa en plens Sant Fermins del 1995. A partir d’aquest retorn i de la reconstrucció habilíssima del passat del protagonista de la novel·la –per cert, magnífica la construcció del personatge, Llort aconsegueix que el lector empatitzi tant amb ell que podem sentir perfectament les seves pors, angoixes i dolors- i amb petites incursions en el present temporal de la narració, anam seguint a poc a poc tots els misteris que envolten la desaparició de l’Agustí i els silencis que amaga en el seu retorn. Però aquesta novel·la negra –que es va tornant negríssima a mesura que avancen les pàgines i ens endinsam en l’espiral de misèries que viu l’Agustí- és també un gran tractat contemporani sobre la família i sobre les relacions humanes. Diàlegs punyents i esmolats i silencis acerats que ho volen dir tot ens mostren fins a quin punt son fràgils els nexes d’unió que conformen cada família i com les absències poden ser devastadores.
L’estructura de la novel·la és perfecta. Capítols breus, intensos, el manteniment del suspens, de la intriga, i els salts temporals emprats amb mestria fan que es noti que aquesta és una novel·la pensada, molt treballada sota l’aparent senzillesa. Llort maneja el lector amb molta habilitat per conduir-lo de cap a un clímax brutal, com si fos el compositor d’una òpera que decidís acabar la seva obra al mig d’una ària de màxima intensitat. Així és aquest llibre: un plaer semblant a la de quan esclata a la boca el coulant de xocolata i ens deixa els sentits impactats. Però el llibre de Llort va molt més enllà. La fugida de l’Agustí (França, Brasil, Colòmbia, Mèxic, entre altres), també va acompanyada d’un procés de dissolució de la identitat, de transformació en el Paul. I aquest és també un dels grans encerts del llibre, la reflexió sobre fins a quin punt deixam de ser nosaltres quan ens allunyam del nostre entorn, quan deixam les certeses dels punts d’ancoratge per transformar-nos en una altra persona. En definitiva, una gran novel·la negra amb personatges molt ben construïts, diàlegs esmoladíssims i una estructura sorprenent que consoliden en Lluís Llort com un dels millors escriptors de novel·la negra contemporanis en català, o el que és el mateix, com un dels millors escriptors contemporanis en català (i deixeu l’Acadèmia de banda).
