Els laberints foscos del desig i del llenguatge

El teatre de Bernard-Marie Koltès arriba a la Sala Petita del TNC amb 'En la solitut dels camps de cotó', dirigida per Joan Ollé
Fotografia de David Ruano/TNC

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

La Sala Petita del TNC acull per primer cop un dels duels més brillants del dramaturg francès Bernard-Marie Koltès, en traducció de Sergi Belbel i sota la direcció de Joan Ollé. La importància i l’impacte del teatre de Bernard-Marie Koltès el convertí en un dels autors fonamentals de la segona meitat del segle XX, i la seva obra ha estat considerada per la crítica com una nova respiració shakespeariana. El teatre de Koltès fuig de solucions convencionals com els salts temporals i els canvis de decorat, per a ell constitueixen trucs vells i artificials i considerava que la clau del teatre resideix en conservar el desenrotllament lineal del temps des de l’inici fins al final de l’obra. En aquest sentit el seu teatre, encara que de ruptura, temàticament beu de l’arrel de les tres unitats del gran teatre clàssic: acció, temps i espai.

En opinió del director Joan Ollé, Koltès representa una avantguarda sòlida que reposa en el passat, algunes de les  seves grans influències són Racine i Mirabeau. Koltès aprèn dels poetes escènics, la seva dramatúrgia segueix una línia que va de Federico García Lorca i Jean Genet a Pier Paolo Pasolini. En la línia oberta per Genet i Pasolini, Koltès cerca en el seu teatre la tragèdia del present i basteix unes ficcions dramàtiques on el sotsproletariat que procedeix de cultures ancestrals contrasta amb la visió occidental i els mites burgesos. Fastiguejat per la supremacia del blanc occidental, s’interessa per altres cultures i societats, principalment per Àfrica, i per la manera com els immigrants viuen en el primer món. El desarrelament és un dels seus temes centrals. A Catalunya, Koltès és un autor molt valorat, s’han traduït pràcticament totes les seves obres dramàtiques i hem tingut l’oportunitat de veure-les representades en diversos muntatges, el més recent dels quals el Roberto Zucco que va dirigir Julio Manrique al teatre Romea el 2013.

 

Una salvatge i profunda festa del llenguatge

En la solitut dels camps de cotó és un dels grans títols del teatre de Bernard-Marie Koltès. L’obra va ser estrenada el 1985 sota la direcció de Patrice Chereau. Sembla que l’obra pateix d’un fet personal del propi Koltès que passejava una nit per un paratge solitari i fosc i va tenir una trobada amb un home que li va dir “Què vols? Tinc de tot”. La situació inicial que ens planteja és la següent: “A l’hora fosca en què les persianes dels comerços ja s’han tancat, dos desconeguts es troben clandestinament per dur a terme una transacció que posarà en joc les seves identitats i acabarà posant en risc alguna cosa més que la satisfacció de les intencions secretes de cadascú.” La relació “comercial” és en Koltès la metàfora de l’encontre entre els personatges de les seves obres. Per a ell, tota relació és una negociació on s’hi barregen el desig, el cinisme i l’afectivitat, i on el pes recau en el llenguatge, en el diàleg. En paraules de Jordi Mesalles, “el text d’En la solitud dels camps de cotó és una salvatge i alhora profunda festa del llenguatge, misteriosa, enigmàtica. Un diàleg filosòfic sobre la relació amb l’altre”.

La foscor com a espai

La foscor és l’espai per excel·lència de les obres de Koltès on l’acció té lloc rarament a plena llum de dia, i sempre en espais al límit de les fronteres entre normes de civilització. Són espais indeterminats que evoquen espais residuals suburbans on les normes morals es dilueixen i hi prima la supervivència. Territoris desolats  propicis per a l’intercanvi clandestí, per a les relacions enteses com a transaccions.

En el muntatge que es presenta al TNC, l’espai escènic creat per l’escenògraf Sebastià Brosa és esplèndid. El rotund component d’espai post industrial abandonat ja per si sol situa plenament l’espectador en l’obra abans de l’aparició dels personatges. La tarima escènica s’ha convertit en una plataforma metàl·lica que ofereix un contrast entre la pesantor del ferro rovellat i el moviment amb que registra els canvis i l’equilibri oscil·lant de la tensa negociació que sostenen els dos personatges de l’obra.

Quant al vestuari que signa Míriam Compte, hi ha un gest social diferent, dues maneres de vestir i de “vestir el món”, com afirma Ollé. És evident que hi ha una diferència social entre els personatges, però poc accentuada, no hi ha un fet diferencial accentuat. En definitiva la roba és amb el que es cobreix la nuesa humana, la disfressa social que tots adoptem. Segons Joan Ollé, el que planteja l’obra no és tant una qüestió de diners ni d’estatus sinó dues visions diferents del món, els dos personatges pertanyen a dos mons amb regles i lleis diferents. En tots els aspectes del muntatge es constata la voluntat del director de què res no resulti obvi.

 

Un brillant duel dialèctic

En una hora indefinida de la nit i en una perifèria indefinida es troben a les fosques dues persones, o dos animals perquè el text fa referència constantment a aquest aspecte salvatge de la condició humana. Es tracta de dos personatges innominats que s’identifiquen amb els termes genèrics del dealer i el client.  El dealer s’adreça al client dient-li que té tot allò que pot satisfer els seus desitjos. Desig i perill són els mots clau de l’obra. El client no accepta que busca la satisfacció de cap desig, no vol reconèixer que té un desig concret, senzillament està de pas pel món de la foscor i no accepta cap mena de tracte. El dealer insisteix amb humilitat que té tot allò que pot satisfer els seus desitjos. El client juga a voler saber de l’altra banda, com a home de llei no suporta que el prejutgin, no té clar el que vol, es passeja per la foscor per descobrir què vol, quines són les seves veritables pulsions, és un individu que passa de l’arrogància a la desesperació, el seu és un discurs turmentat. En cap moment, però, no es parla de drogues ni de sexe, el que ofereix el dealer no és convencional, és l’essència mateixa del desig.

Evidentment, el que planteja l’obra és un diàleg filosòfic, un autèntic duel dialèctic i dramàtic que protagonitzen d’una manera esplèndida Andreu Benito i Ivan Benet. Benito compon un dealer d’una solidesa i densitat humana espectaculars. Igualment espectacular és la rèplica d’Ivan Benet en la pell d’un client ple de registres que comuniquen desconcert, por, desesperació i la intuïció de la proximitat de la mort. Per a l’espectador és un plaer seguir el duel entre aquests dos personatges, gaudir del poder de la paraula i d’un artifici teatral que esdevé una poètica de la foscor i la solitud de l’ànima.

Bernard-Marie Koltès va morir víctima de la SIDA als quaranta-un anys, quan va escriure En la solitud dels camps de cotó ja sabia que havia de morir, molt probablement alguna cosa d’autobiogràfic hi ha en el personatge del client. El teatre de Koltès és un teatre de proposta, de suggeriment, ple de duresa i de lirisme alhora en què a través de l’exploració de la paraula poètica i dramàtica es projecta la rebel·lia i el desig. De quina mena de desig ens parla?  Cada espectador ho ha de decidir pel seu compte en funció dels seus desitjos propis.

________

En la solitut dels camps de cotó / Teatre Nacional de Catalunya (Plaça de les Arts, 1) / Direcció de Joan Ollé / Text de Bernard-Marie Koltès / Traducció de Sergi Belbel / 75 minuts / Fins el 19 de febrer de 2017 / De 12 a 23 euros / www.tnc.cat

Categories
ESCENA
Un comentari
  • mercè
    20 gener 2017 at
    Deixa una resposta

    Perfecte i completíssim aquest anàlisi d’una obra colpidora i que Joan Ollé ha dirigit amb molt d’encert. Benito i Benet magnífics en el joc de les paraules

  • Deixa un comentari a Cancel resposta

    ALTRES ARTICLES