El monstre del feixisme etern

'Davant la jubilació', de Thomas Bernhard, arriba al Lliure de Gràcia, un cruel retrat d’una família aferrada a un passat nazi
Pep Cruz i Mercè Arànega / Fotografia de Felipe Mena

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

El Teatre Lliure presenta a la sala històrica de Gràcia l’obra de Thomas Bernhard Davant la jubilació, amb posada en escena del director polonès Krystian Lupa. El muntatge és una coproducció amb el festival Temporada Alta, i compta amb un repartiment d’excepció compost per Marta Angelat, Mercè Aránega i Pep Cruz. Thomas Bernhard (1931-1989), autor de novel·les, obres de teatre i relats autobiogràfics, tracta en els seus textos la societat que li va tocar viure, el nazisme i la relació d’amor-odi que va mantenir amb  el seu país, Àustria. El seu teatre és una mena d’esperpent centreeuropeu que té com a referents l’expressionisme alemany d’entreguerres, el nihilisme existencialista de Samuel Beckett i el teatre de l’absurd d’Eugène Ionesco. Bernhard es mostra sempre dolorosament crític amb la part més menyspreable que cada persona porta dins, sobretot quan actua de manera gregària. Els temes recurrents de les seves peces són la ignorància com a origen de la maldat i la violència, la solitud i la incomunicació, i l’absurditat del treball intel·lectual. Són precisament els temes principals a l’entorn dels quals gira Davant la jubilació.

Davant la jubilació té un subtítol, Una comèdia de l’ànima alemanya, que resulta especialment aclaridor i irònic perquè si l’obra és una denúncia del feixisme, precisament de la ideologia no hi ha edat de jubilació. L’obra ens presenta un jutge que s’acosta a la jubilació i les seves dues germanes, amb qui conviu, el dia 7 d’octubre, data en què celebren cada any l’aniversari de Heinrich Himmler, Ministre Federal de l’Interior del govern de Hitler i cap de les SS.

Si l’argument és breu, l’obra és llarga i densa perquè traça, com ens diuen en la presentació, el cruel retrat d’una família aferrada a un passat nazi que celebra i glorifica en l’estricta intimitat. A Davant la jubilació, «Bernhard fa una anàlisi col·lectiva del marc mental d’una societat que va trobar en el nacionalsocialisme l’estructura ideològica que encaixava millor en la seva idiosincràsia com a poble. Un relat perfecte per a una majoria social irreconeixible en un perfil que en alemany s’identifica amb l’Spiesser: un ésser conformista, obedient, estret de mires, conservador, patrioter, petitburgès i refractari a qualsevol avenç, i que no es qüestiona res mentre asseguri la seva tranquil·litat. Una afinitat que a Alemanya i Àustria –els dos grans escenaris disseccionats per Bernhard– només es va digerir d’una manera superficial».

Monstres a escena

Pel que fa la posada en escena de Krystian Lupa, en paraules del director, Davant la jubilació és el «retrat bernhadià d’una família intoxicada pel nazisme, una humanitat malalta i esguerrada. Ja no es tracta d’una ideologia, d’un monstre històric, sinó d’una malaltia espiritual de la Humanitat. Tots els sentiments humans, valors i aspiracions estan infectades per aquest virus. Ja no es tracta de l’absència de moralitat, de l’amputació del bé, sinó de la moralitat malalta i esguerrada, de la bondat falsificada. La malaltia de l’home contemporani que genera individus invàlids segons el diagnòstic de Thomas Bernhard.»

El treball de Lupa destaca per prendre un punt de vista i un ritme poc habituals, i sobretot per posar l’èmfasi en la precisió emocional interpretativa. La morositat, la importància dels detalls i els matisos, el ritme lent, la immobilitat agònica, la mateixa escenografia, el paper pintat, la paret plena de taques negres de floridura, són imprescindibles perquè formen part del contingut i del sentit de l’obra. En ocasions esdevenen insuportables com en l’escena en què Vera planxa la jaqueta d’un presoner d’un camp de concentració tot recalcant que és autèntica. O la contemplació de l’àlbum de fotografies familiar, un compendi de l’horror, i tantes altres situacions grotesques i tràgiques tenyides d’humor negre. És indispensable que tot això ens incomodi molt i se’ns faci insuportable.

L’obra la qualificaria d’imprescindible perquè ens posa davant els ulls el que Umberto Eco definia com a “Ur-feixisme” o “feixisme etern”. Per a Eco,  el terme «feixisme» s’adapta a tot perquè és possible eliminar d’un règim feixista un o més aspectes, i sempre el podrem reconèixer com a tal en les manifestacions de les característiques que el defineixen. En primer lloc, el tradicionalisme; la immensa majoria de les frases del personatge de Vera comencen amb “com deia el pare…” seguides de tòpics que manifesten altres característiques del feixisme que es coagulen al seu voltant com el rebuig de la modernitat, el fanatisme, la irracionalitat, l’absència de pensament crític, la por a la diferència, el racisme, l’elitisme reaccionari, la frustració individual i social, la manca absoluta d’empatia, el menyspreu pel feble, la hipocresia, el populisme, la dominació pel sexe que és l’arrel del masclisme…

Krystian Lupa furga implacable en la visceralitat de tres personatges desmesurats, com ho solen ser tots els de l’autor austríac. Els tres germans, Rudolf, Vera i Clara, són, sota l’aparença d’individus corrents, autèntics monstres als quals donen vida sobre l’escenari les interpretacions de tres grans monstres escènics que broden els seus respectius papers.

Marta Angelat interpreta el paper de Clara, la germana paralítica, la feble, la malalta, l’esguerrada que simbòlicament és la intel·lectual de la família. A la intel·lectual li repugna l’espectacle familiar de la brutalitat i la ignomínia hipòcrita, endogàmica i incestuosa; el contempla amb horror però immòbil en la seva cadira de rodes, paralitzada en tots els sentits. Resulta sublim la tremenda expressivitat del rostre de Marta Angelat des de la immobilitat i el silenci que són la major part del seu paper a l’obra.

Pep Cruz és Rudolf, el nazi antic responsable d’un camp d’extermini, convertit ara -amb ironia suprema- en jutge, en magistrat president de la Audiència, a punt de jubilar-se. Cruz mostra la varietat de registres d’un personatge grotesc i autoritari, un malalt mental amb una vena sàdica i tics de torturador.

Mercè Aránega, compon el personatge de Vera, segurament la més monstruosa, recargolada i hipòcrita de tots tres germans, aferrada al tradicionalisme més ranci, racista, cruel, veritable carcellera i guardiana de la casa familiar on regna un ambient resclosit i una atmosfera irrespirable. Comparar-la mentalment en aquesta convincent interpretació i la que ens va brindar en Un cel de plom, et fa posar la pell de gallina.

El clímax va creixent progressivament en els tres actes de l’obra amb un ritme segur que va accentuant l’humor negre i el grotesc fins a un final que ens ofereix després de l’horror una comicitat esperpèntica. Davant la jubilació és, en suma, un espectacle imprescindible perquè ens posa davant la vigència del monstre del feixisme ben viu en el món contemporani.

 

_______

Davant la jubilació / Teatre Lliure de Gràcia (C/ Montseny, 37) / Text de Thomas Bernhard / Direcció de Krystian Lupa / 3 hores i mitja / Fins el 5 de febrer de 2017  / De 15 a 29 euros / www.teatrelliure.com

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES