Mentides vitals

‘L'ànec salvatge’, un Ibsen desconegut sobre les fissures de veritat i la mentida i el costat fosc de l'idealisme, al Teatre Lliure

Maria Nunes. Barcelona /  @mnunesal


L’ànec salvatge és un drama psicològic que no forma part del repertori de Henrik Ibsen que se sol representar a Catalunya. Publicada el 1884, després de les controvertides Casa de nines (1879 ) i Un enemic del poble (1882), L’ànec salvatge és, a cavall del realisme i del simbolisme, una obra amb trets autobiogràfics que es planteja les fissures de veritat i la mentida, i el costat fosc de l’idealisme. La veritat és millor que l’engany o la mentida, es pregunta Ibsen.

Julio Manrique dirigeix l’adaptació al català del text d’Ibsen que signa juntament amb Marc Artigau i Cristina Genebat. Manrique manifestà haver assumit aquest repte amb la il·lusió i la responsabilitat de portar a l’escenari del Teatre Lliure “un Ibsen meravellós i, sorprenentment, poc conegut i encara menys representat a casa nostra”. En l’adaptació del text al català, s’hi han introduït canvis per adequar-lo al temps i al context, però no se n’ha variat cap element argumental essencial. Si en l’original l’espai del bosc artificial és a les golfes de la casa, en l’adaptació l’han invertit i situat en un soterrani, cosa que potencia l’abast simbòlic tan important en l’obra. L’esperit original i la densitat del text, però, hi és completament, i el que han pretès i aconseguit és de convertir-lo en un bell conte hivernal d’una modernitat atemporal que ens parla de les fantasies escapistes, de les ficcions que ens construïm per escapar de la realitat que ens aclapara, i on l’enfrontament entre la veritat i la mentida és tensada al màxim.

La direcció de Julio Manrique, en el maneig d’una obra tan densa i de tan considerable quantitat de material humà i simbòlic és exemplar i el consolida com un dels directors més interessants de l’escena actual catalana. La seva posada en escena de L’ànec salvatge traspua un treball intens en tots els àmbits perfectament integrats, minuciós fins als mínims detalls en una obra on tot transcendeix la realitat per situar-se en el regne de la metàfora.

Ànecs ferits

Un ànec ferit conviu amb altres animals en un bosc artificial al soterrani d’una casa humil, la de la família Ekdal, en una petita ciutat d’un petit país del nord d’Europa on sempre hi fa fred… Tot comença quan els fills de dues famílies, la del poderós Sr. Werle i els perdedors Ekdal, es retroben després de molts anys d’uns fets greus que marcaren la sort dels uns i dels altres. En l’encontre, aniran sortint a la llum certes veritats que obligaran a un decisió moral transcendent i d’unes conseqüències dramàtiques imprevisibles.

Un dels aspectes més remarcables de l’obra són els personatges. A L’ànec salvatge, Ibsen crea una galeria de personatges d’una complexitat extraordinària. Encara que el pes de l’obra recau en el protagonisme de Hialmar Ekdal i Gregor Werle, no es pot considerar que hi ha personatges secundaris, tots tenen un gruix humà i una importància essencial. Cap d’ells no és un heroi, cap d’ells no és d’una sola peça, tots són personatges complexos amb llums i ombres, moltes ombres. Com destacà el director, una obra d’aquestes característiques s’havia de fer amb una companyia de pes. El repartiment és d’excepció i el treball dels actors i actrius brilla espectacularment tant a nivell individual com de conjunt.

Ivan Benet és Hialmar Ekdal, nascut en una família de bona posició social que ha sofert un dur revés, ara és un desclassat que va trampejant una existència humil. Es considera afortunat i feliç fins el moment en què apareix Gregor Werle i li administra una sobredosi de veritat de conseqüències letals. Pablo Derqui encarna el personatge de Gregor, el contrapunt de Hialmar, fill del ric i poderós Sr. Werle. No només rebutja l’estil de vida del seu pare, sinó que l’odia. Gregor és un idealista que creu en la veritat, però viu massa pendent de les idees i no tant de la realitat; un solitari amb un fons torturat i fins i tot cruel. Tant Benet com Derqui estan esplèndids i plens de matisos en la confrontació que és el motor de l’obra.

En L’ànec hi apareixen tres generacions, i les relacions entre pares i fills són cabdals. Andreu Benito és el poderós Sr. Werle, antic soci de l’avi Ekdal que interpreta Lluís Marcó, convertit ara en una ombra grotesca i tràgica del que el personatge fou en el passat. Els personatges femenins són especialment provocadors en l’obra d’Ibsen. Les dones estan sotmeses als rols de la societat patriarcal però es nota com Ibsen sent empatia per les dones, les dota de força i d’intel·ligència i ens ve a dir que sense elles el món no tiraria endavant. En extrems oposats, Gina, la jove i flamant segona esposa del vell Ekdal, i  Soerby, l’abnegada dona de Hialmar Werle, que interpreten esplèndidament Laura Conejero i Miranda Gas, en són la prova.

Per altra banda, el doctor Relling és també un personatge clau de l’obra al qual dóna vida Jordi Bosch. Des de la seva posició de cínic i del costat dels perdedors, el metge és qui s’ocupa de la salut física i sobretot de la salut espiritual dels personatges “ferits”. Des del meu punt de vista, diria que assumeix la veu de l’autor, o una de les veus perquè en l’obra tot és complex. El doctor Relling creu en el valor de les “mentides vitals” per tirar endavant amb l’existència. És ell qui qüestiona l’idealisme de Gregor quan afirma que “la vida podria ser ben agradable si no fos per certes persones que truquen a la nostra porta carregats d’exigències en nom de no sé quin cony d’ideals”.

Finalment, un capítol apart el mereix el personatge de l’Hedvige Ekdal, l’adolescent filla de Hialmar i Gina, que interpreta una magnífica i convincent Elena Tarrats. Es dóna la paradoxa que en ocasions l’infant és qui sustenta l’adult. L’adolescent és un personatge molt creatiu, amb una intel·ligència i una sensibilitat extremes. De fet, és ella l’única de la família Ekdal que s’adona que Gregor parla en sentit figurat. En aquesta mena de faula entre una família d’animals ferits i una altra de depredadors especialitzats en l’adaptació al medi, Hedvige és l’única que comprèn l’abast simbòlic de la metàfora polivalent i ambigua de l’ànec salvatge. També és el personatge que, encara que havia anat deixant indicis subtils, tanca l’obra amb un final sorprenent.

Un bosc al soterrani

Segons María Victoria Eandi, L’ànec salvatge és una peça de transició a cavall entre les etapes realista i simbolista de l’autor. Tot i que conté elements del realisme social i crític, hi apareixen ja elements que no tenen per referent immediat l’experiència objectiva dels personatges, sinó que apunten a un altre nivell, vinculat a ressonàncies ambigües i metafòriques, per mitjà d’un llenguatge autosuficient. Aquests elements obren un món paral·lel que enriqueix, matisa i fa més complex el vessant realista de la peça.

Tots aquests aspectes queden també patents en el muntatge mitjançant el disseny de l’espai escènic de Lluc Castells, que amb uns elements mínims construeix una atmosfera estranya molt simbòlica i gairebé màgica. Les ombres dels personatges queden reflectides en l’espai, i tot allò que no se’ns mostra, com el bosc del soterrani de la família Ekdal, afirma l’existència d’un imaginari que només ens és permès d’intuir, talment com opera la ment humana en la seva profunditat.

Cal afegir-hi encara la presència al llarg de tota l’obra de Carles Pedragosa al piano. Pedragosa converteix la tria musical diversa i eclèctica en una veu narrativa que guia com un fil conductor. La música no és un simple acompanyament, és un espai sonor integrat en l’obra que ajuda en les transicions, que crea una atmosfera durant les escenes, que subratlla l’acció dramàtica i ajuda a caracteritzar personatges. Per exemple a Hedvige, la noieta, en molts moments decisius l’acompanya un tema tan adequat com My Favourite Things, que ens parla d’aquelles petites coses en les que ens refugiem quan la tristesa i la por mosseguen fort, i d’«ànecs salvatges que volen amb la lluna a les ales»; ho voldria posar de relleu com un exemple de fins on arriba la profunditat del treball que hi ha darrera el muntatge en tots els seus nivells.

Veritat? Mentides vitals?

Henrik Ibsen planteja en L’ànec salvatge un enfrontament entre la veritat i la mentida tensades fins al màxim. El que fa interessant l’obra és que no ofereix un missatge tancat. No hi ha una sola raó, sinó raons que entren en conflicte. No tanca l’obra en una única lectura. La validesa de l’obra resideix en l’ambivalència del seu plantejament. Veritats? Mentides vitals? És necessari saber tota la veritat? Les idees poden estar per sobre de les persones? Estem preparats per escoltar la veritat i per dir-la?

Josep Maria de Sagarra parlava en un article de «les delicades mentides» que ens ajuden a “destruir l’efecte llepissós de la dura realitat”; el doctor Relling les anomena «mentides vitals», són aquelles que ens permeten falcar alguna pota de l’existència que va coixa o apuntalar una paret que encara que una mica ruïnosa ens és aixopluc. La veritat és desitjable, però els humans som tan fràgils i vulnerables que si les mentides maten alguna cosa dins nostre; les veritats, també.

______

L’ànec salvatge / Teatre Lliure (Plaça de Margarida Xirgu) / Text de Henrik Ibsen / Direcció de Julio Manrique / Adaptació de Julio Manrique, Marc Artigau i Cristina Genebat / 2 hores i 45 minuts amb entreacte / Fins el 9 d’abril de 2917 / De 15 a 29 euros

Categories
ESCENA
Un comentari
  • mercè
    6 març 2017 at
    Deixa una resposta

    Com totes lea crítiques de teatre de Maria Nunes aquesta aprofundeix en tots els aspectes de l’obra: l’historicista i en la creació extraordinària de Manrique i tot l’equip dins un corrent de teatre autèntic i rigoròs, com el d’Oriol Broggi que ratlla l’excel.lència. Per molts anys a tots

  • Deixa un comentari a Cancel resposta

    ALTRES ARTICLES