Manel Haro. Barcelona / @manelhc
La mort de la jutgessa de la Cort Suprema dels Estats Units Ruth Bader Ginsburg ha suposat l’inici d’una important lluita entre republicans i demòcrates per controlar el màxim tribunal del país, una cursa accelerada que Trump vol resoldre abans de les properes eleccions presidencials. Per explicar-ho de manera senzilla, els jutges del Suprem -nou en total- ostenten el càrrec de manera vitalícia, així que cadascun d’ells són substituïts només si moren o abandonen voluntàriament. Bé, hi ha una tercera via, un procés de destitució (impeachment) que no s’ha produït mai encara. Aquesta cambra és l’encarregada de vetllar per la Constitució, pot revisar i anul·lar lleis federals i estatals, i el seu veredicte és inapel·lable. Fa uns mesos el mateix Trump va haver de claudicar davant el Suprem, que el va obligar a entregar els seus comptes a la Fiscalia i al Congrés. Així doncs, i tenint en compte el caràcter vitalici dels càrrecs, cada vegada que queda una vacant lliure, els dos partits majoritaris pugnen per cobrir-la amb un de la seva corda. El Suprem és un tribunal cada vegada més polititzat i encara que tècnicament està garantida la seva independència judicial, no és el mateix que els jutges siguin majoritàriament conservadors o liberals. Per últim, cal dir que qui proposa els nous jutges és el president mateix dels Estats Units, i a Trump li queda poc temps abans de les eleccions. La seva jugada faria que dels nous membres de la Cort Suprema, sis siguin conservadors.
Més enllà d’aquest relleu, la mort de Ginsburg ha estat tot un esdeveniment per la seva enorme popularitat. La jutgessa es va convertir en la primera dona que va formar part del Tribunal, després que Bill Clinton la proposés l’any 1993. En l’actualitat era, de fet, l’única dona que hi havia. Uns anys abans, el 1980, el llavors president Jimmy Carter la va nomenar jutgessa del Tribunal d’Apel·lacions del Districte de Columbia en un intent perquè els membres d’aquesta cambra representessin de la millor manera possible tota la societat, és a dir, que no tots els jutges fossin homes i blancs. Ginsburg ja era un nom destacat en el món del Dret per la seva lluita a favor de la igualtat entre homes i dones i de protecció de les minories. Va encapçalar una llarga lluita contra la discriminació sexual en l’entorn laboral i en l’administració, defensant casos com el d’una militar que no rebia la mateixa prestació que un home per ser una dona o el d’un home vidu que no podia cobrar una pensió de viduïtat que només estava destinada a les dones. Aquest darrer cas, del 1975, li va servir per denunciar que la discriminació afectava de la mateixa manera a homes i dones.
La mort de Ginsburg permet a Trump dotar d’una major presència conservadora al Tribunal Suprem
La presa de consciència respecte a la importància de canviar lleis que sotmetien les dones als homes es va produir molt especialment els anys seixanta quan exercia de professora en una classe sobre dret i gènere i es va trobar amb molts casos que la van alarmar. El cert, però, és que ella mateixa ja feia temps que sabia en quina societat vivia. Ens ho mostra el documental, disponible a Filmin, RBG, dirigit per Julie Cohen i Betsy West, on veiem que hi havia lleis federals i estatals que discriminaven les dones fins al punt que en dotze estats els homes podien no ser jutjats per violar les seves esposes, les dones podien ser acomiadades de la feina per quedar-se embarassades i els bancs podien demanar la signatura dels marits si elles anaven a obrir un nou compte. Ginsburg tenia com a meta canviar tot això, fer que la societat fos més justa i igualitària. I ho volia fer, cas a cas, amb calma, amb projecció de futur. És per això que treballava llargues jornades, fins ben entrada la matinada. Era una dona absolutament compromesa amb la seva feina i la seva causa. També amb la seva família.
Un dels estímuls d’aquest documental, d’uns noranta minuts, és que mostra la jutgessa, aquesta dona aparentment feble però forta i perseverant, en el seu àmbit privat. De jove, estudiava en la facultat, cuidava de la seva filla de dos anys i es preocupava del seu marit, també estudiant de Dret i malalt de càncer, demanant els apunts als seus companys i copiant-los a les nits. El seu espòs, Marty, va ser el gran suport de Ruth. Ell va posar per davant la carrera d’ella, ell es va deixar la pell perquè se la considerés per al Tribunal Suprem. Ell tenia el sentit de l’humor que ella necessitava i es van estimar fins al darrer dia, quan l’home va morir amb setanta-vuit anys. Però Ruth va seguir treballant, va rebutjar jubilar-se quan li van suggerir perquè sabia que la seva lluita encara no s’havia acabat, perquè era conscient que el país encara la necessitava. I malauradament ha mort en el moment més delicat de tots. Trump mira el calendari per tenir temps a posar algú de la seva corda al seu lloc.
Un article ben interessant. Gràcies per aquesta aproximació a la figura de Ruth Bader Ginsburg.