Manel Haro. Barcelona / @manelhc
De tots els clàssics de la literatura infantil, Pinocho no acostuma a ser el preferit dels joves lectors, tot i que és un dels títols més coneguts. No és estrany que, a mesura que es fan grans, els quedi el record de la crueltat del relat de Carlo Collodi. N’hi ha prou amb anar al cinema per veure la nova adaptació que ha fet l’italià Matteo Garrone (Roma, 1968), el director de Gomorra, per dubtar si aquesta és una història apta per a tots els públics. El seu autor va fer diverses versions, la primera de les quals, publicada en forma d’historietes al Giornale per i bambini, era excessivament cruel amb el seu protagonista, sotmès a situacions autènticament violentes i espantoses. De fet, Pinotxo mateix era, en la seva concepció, un personatge bastant menys innocent que el que ens ha arribat als nostres dies, gràcies en part a la versió que va fer Disney als anys quaranta, la qual ens presentava un relat molt més alegre i apte per als més petits.
Però Garrone ha volgut recuperar una mica l’essència del relat original de Collodi, tot i que sense arribar a aquelles primeres versions. En la seva pel·lícula veurem un seductor món de fantasia, amb personatges que són una barreja entre tètrics i entranyables, encara que amb alguna excepció. Per exemple, Pepito Grillo -en algun lloc he llegit que en català hauríem de dir-ne Pep Consciències- és aquí un personatge molt més gran i lleig, sense sentit de l’humor, i més aviat sinistre. Més, fins i tot, que els dos grans malvats de la pel·lícula, el gat i la guineu, els dos lladres que fan tot el possible per treure-li les monedes d’or a Pinotxo. Garrone aposta per humanitzar aquests i altres personatges, car recordem que aquesta no és una versió d’animació com ho era la de Disney. És precisament en mans d’aquests dos lladres que Pinotxo viu les situacions més cruels, com per exemple quan decideixen penjar-lo d’una forca tot esperant que es mori. I Garrone ens ho fa veure.
No és aquesta, per tant, una pel·lícula pensada per a un públic infantil. Fins i tot els adults que vagin a veure-la amb la producció de Disney com a referent és poden dur alguna sorpresa o algun disgust. Aquest Pinotxo pot incomodar, però cal donar-li una oportunitat. Mentre estava al cinema, sentia que la història no avançava gaire, que el ritme era més aviat lent i que les escenes que anava veient em semblaven una mica estranyes. Fins i tot el mateix Pinotxo, el personatge, resulta tètric. Però crec que tot plegat forma part de la voluntat de Garrone d’apropar-nos a la sordidesa d’aquesta història. Per una part tenim un missatge clarament infantil: que tot el que li passa a Pinotxo és com a conseqüència de no anar a l’escola, de ser una mica irresponsable i despistat i de voler dedicar massa temps a jugar; però, per l’altra, aquestes conseqüències ens allunyen de la innocència infantil.
Em pregunto si Garrone no ha volgut, d’alguna manera, fer-nos reflexionar sobre com el cinema familiar s’ha suavitzat al llarg del temps fins a agafar massa distància de les fonts originals per evitar que els nens puguin veure’s afectats d’alguna manera per un contingut mínimament violent. De fet, en literatura això també passa i moltes editorials revisen els textos dels clàssics per eliminar qualsevol referència que sembli violenta, sexista o racista. Segurament un dels casos més clars sigui el dels llibres d’Enid Blyton. O potser el director simplement ha volgut fer allò que li venia de gust, ser una mica transgressor i pensar en un altre tipus de públic. Aquesta versió no és una obra mestra, li manca ritme i el personatge de Pinotxo -el més important- és probablement el menys aconseguit de tots, però té virtuts notables: ens fa pensar d’una manera molt engrescadora sobre un clàssic de la literatura, compta amb magnífiques interpretacions i hi ha bones idees i personatges. Trobo que val la pena veure-la.
