Vells records de temps i territoris

Júlia Costa / @liujatasco

La història de la nostàlgia (Univers/Catedral) és el primer llibre de Natàlia Romaní. Ha estat un llibre ben rebut, i està nominat al Premi Llibreter. Tot plegat pot fer que es desvetllin les expectatives excessives que avui acomboien molts primers llibres i molts productes culturals suposadament innovadors. La novel·la està ben escrita, té aspectes interessant i incideix en el que gairebé ha esdevingut un gènere, els llibres sobre llibres o entre llibres, amb referències a la cultura de categoria.

Les primeres novel·les acostumen a entomar un llast recurrent, l’excés, voler dir massa coses. Amb una ambició cultural menor i menys referències erudites el llibre hauria guanyat en lleugeresa i, fins i tot, en profunditat. Una tendència actual, que aquí també es manifesta, rau en barrejar gèneres, ficció, realitat, personatges reals, periodisme, història, filosofia, drames personals, amors difícils. La novel·la ens situa en un ampli panorama cosmopolita, centrat en la Universitat de Pembroke, i que ens porta pel Danubi, a Itàlia, a Sèrbia, un país ben conegut per l’autora, o als mateixos Estats Units en el tràgic moment dels atemptats.

La protagonista és una dona jove, amb aspiracions intel·lectuals, al seu volt es creuen i coincideixen un planter de personatges rellevants, ben descrits, cadascú amb la seva pròpia motxilla vital. La lectura i l’escriptura es presenten com una mena de cura per a passions i tristors i per a traumes familiars diversos. La memòria o els records que es transformen dins nostre són elements importants del llibre. La gran Europa culta i tràgica, el Trieste de Magris, incideixen en l’enyorament de la gran cultura perduda, i, potser, mitificada. El llibre juga amb la individualitat versus la història col·lectiva. La xarxa en la qual s’aplega un interessant mosaic humà és, de fet, un triangle amorós.

Les cites explícites o les picades d’ullet que giren al volt de personatges, reals o literaris, poden desorientar els lectors que no comptin amb lectures prèvies o desconeguin determinats autors. Aquest és un llibre per a iniciats, per a persones que hagin escoltat Mahler i llegit Mann, Zweig, Barthes, o que en tinguin unes bones i acurades referències. Ens ensopeguem amb teories filosòfiques i científiques, amb història i geografia, tot plegat sense caure en la temptació de fer pedagogia, malgrat que aquesta bona intenció no sempre funciona prou bé. També es corre el perill que el lector per al qual la gran cultura europea no és cap misteri no es deixi enlluernar del tot amb tantes referències.

I és que tanta cultura al volt de les històries personals pot desvetllar la curiositat per allò que no sabem o hem mig oblidat o bé produir un cert cansament. Malgrat tot, cal agrair que Romaní hagi tingut el coratge d’escriure un llibre que intenta anar més enllà de la frivolitat de molts textos actuals, que sovint rellisquen en la vanitat d’autors i autores sense massa experiència vital o que especulen sense manies i amb una gran manca de profunditat.