El declivi dels Buddenbrook

'Els Buddenbrook' és la primera novel·la de Thomas Mann, que retrata la decadència d'una família i la fi de la burgesia
los buddenbrook thomas mann

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Quan Thomas Mann va guanyar el Premi Nobel de Literatura, l’any 1929, havia escrit diversos assajos i relats, però només tres novel·les. La primera d’elles va ser Els Buddenbrook (1901), i la tercera La muntanya màgica (1924). No fa gaire vaig veure una sèrie de tres capítols sobre la família Mann, dirigida per l’alemany Heinrich Breloer, i en el moment en què s’assabenten que li han donat el guardó, la dona de l’escriptor exclama que se l’ha guanyat per la novel·la Els Buddenbrooki, de fet, el mateix jurat del premi va destacar en la seva acta que així era. Acostuma a passar entre els lectors més fidels de Mann que en algun moment s’han de plantejar si és millor aquesta novel·la o La muntanya màgica, una reflexió que suposo que és bastant natural fer-se, però és millor no trencar-se gaire el cap per trobar una resposta, perquè les dues són extraordinàries.

Els Buddenbrook explica la història d’una família de Lübeck en absoluta decadència, que passa de tenir poder i riqueses a veure com el seu patrimoni es va escapant poc a poc per culpa de males decisions i dels canvis socioeconòmics de l’època que no van saber gestionar. Aquesta primera novel·la va ser un èxit aclaparador que va sorprendre al mateix autor, qui en el fons estava explicant la decadència de la seva pròpia família. De fet, alguns familiars no van perdonar a Mann que s’atrevís a retratar-los d’aquella manera, ja que consideraven que els deixava en evidència. Curiosament, una de les relacions que més es va veure afectada va ser la de Thomas Mann amb el seu germà Heinrich, també escriptor, tot i que en aquest cas hi havia més un problema d’enveja per l’èxit del jove Mann (llavors tenia només 25 anys) que qüestions d’honor. Heinrich Mann mai va tenir el mateix reconeixement que el seu germà. Quan es va publicar Els Buddenbrook, Heinrich ja tenia diverses obres en el mercat, tot i que els seus grans èxits arribarien més tard, especialment amb El professor Unrat (1905) i El súbdit (1914), les dues amb recorregut quan Thomas es va emportar el Nobel, un premi que va suposar un altre cop per a Heinrich.

Deia el propi Mann, un apassionat de la música clàssica en general i de Wagner en particular, que reconeixia que a Els Buddenbrook es podia advertir l’esperit de L’anell dels Nibelungs del compositor alemany per aquella “processó èpica de generacions unides i entrellaçades gràcies a un conjunt de motius centrals.” Aquesta és, certament, l’essència de la novel·la de Mann, quatre generacions de comerciants que amb el temps veu com l’èpica els devora. Ara bé, el gen de la novel·la no és l’òpera de Wagner, sinó la lectura de Renee Mauperin, la novel·la dels germans Edmond i Jules de Goncourt (els que van crear el Premi Goncourt). Diu Thomas Mann a Sobre mí mismo (Edhasa) que va quedar tan impressionat de la lectura d’aquell llibre, que va decidir que ell també podria escriure una història tan ambiciosa. Va escollir llavors el que tenia més a mà, la seva família i la seva ciutat. Per buscar altres referents, va indagar en la literatura nòrdica, donat que la seva voluntat, en un primer moment, va ser imitar, d’alguna manera, les novel·les nòrdiques sobre sagues familiars. El llibre, ens diu Mann, havia de tenir unes dues centes cinquanta pàgines, però la cosa va donar més de si del que l’autor es pensava. Va llegir altres grans títols de la literatura universal per per trobar idees, com Anna Karenina o Guerra i pau e Tolstói. D’aquesta manera, Els Buddenbrook es va convertir en una gran novel·la sobre la burgesia alemanya.

Com a anècdota, ens confessa Mann que quan va acabar d’escriure la novel·la, va enviar-la per correus al seu editor, sense que existís cap còpia, en una època on els paquets es perdien amb molta facilitat. Es pregunta què hauria estat d’ell si la novel·la que el va donar a conèixer mai hagués arribat al seu destí. Per sort, no hi van haver drames. El llibre, tot i els dubtes i les reticències inicials de l’editor, es va publicar en dos volums i va ser un èxit de vendes. Mann creia que aquest èxit es devia a què la crítica i els lectors la consideraven una obra molt alemanya, motiu pel qual dintre del seu país es van vendre tants exemplars, però al mateix temps, a nivell internacional, era un bon retrat d’un procés mundial que es percebia a tot arreu: “era un moment a mig camí entre la incontenible expansió industrial dels anys fundacionals de l’Imperi i la Guerra Mundial, que havia d’anunciar el final de l’era burgesa.”

Però què representava exactament Els Buddenbrook? Parem atenció a les paraules del propi Thomas Mann: “És la història, sentida amb naturalisme fatalista, presentada amb pessimisme schopenhauerià, humor baix alemany i subterrània música de Wagner, d’una decadència i al mateix temps d’un refinament, pèrdua de la burgesia i espiritualització.” L’obra, com es veu, és plena de referents: Schopenhauer, Wagner, Tolstói i, Nietzsche, és clar.  Si entrem una mica més en l’argument, aquesta història familiar comença amb Johann Buddenbrook com a protagonista, ell és el patriarca, l’home de negocis que assegura l’estabilitat dels que viuen a la gran casa que al llarg de la novel·la esdevindrà un dels símbols més clars del declivi dels Buddenbrook. En aquesta primera generació es veuen uns valors molt conservadors, el pare ha trencat la relació amb un dels seus fills perquè aquest es va casar amb una dona que no el feia sentir orgullós. Diguem que aquí veiem l’engranatge d’aquesta burgesia abans no comenci a rovellar-se. La segona generació serveix una mica com a frontissa que dóna pas a l’autèntic drama familiar que té lloc en la tercera generació. En la segona, el patriarca és el fill de Johann, que té el mateix nom. És també conservador, les coses van canviant poc a poc, però té mà per mantenir la situació sota control.

En canvi, tot s’ensorra amb la tercera generació, encapçalada per Thomas Buddenbrook, un home seriós, pulcre, idealista, però víctima de les circumstàncies que li han tocat viure. El rumb de les vides dels seus germans són cada qual pitjor: Tony no té sort amb el seu primer matrimoni, però tampoc amb el segon, i a la seva filla no li anirà gaire millor. A Clara la vida no li regala tampoc bones cartes, mentre que Christian és el germà amb un caràcter més clarament contraposat al de Thomas: és impuntual, irrespectuós, mandrós, incapaç de mantenir una feina ni una vida mínimament estable. Cada caiguda vital d’aquests personatge costa diners a la casa Buddenbrook i suposa un maldecap per a Thomas, que poc a poc es va veient derrotat. La quarta generació ja són les cendres d’una foguera que va ser esplendorosa en el passat. La vida burgesa dels Buddenbrook s’ha apagat, mostrant-nos així que no hi ha cap gran fortuna que tard o d’hora no es pugui convertir en pols.

Es podrien dir moltes altres coses sobre aquesta novel·la tan personal i reeixida de Thomas Mann, però el millor és llegir-la. En castellà la publica Edhasa, amb una bona traducció d’Isabel García Adánez. En català ja és més difícil de trobar, la va publicar Edicions 62 l’any 1994 amb traducció del desaparegut Joan Fontcuberta en la col·lecció «Les millors obres de la literatura universal», els títols de la qual es troben sovint en les llibreries de segona mà. Diria no hi ha dos llibres de Thomas Mann que s’assemblin gaire, cada llibre és del seu pare i la seva mare, si m’ho permeteu, i aquesta és una de les grandeses d’aquest autor, que llegeixes La muntanya màgica, La mort a Venècia, Els Buddenbrook o Doktor Faustus i són universos totalment diferents. En canvi, sabem que la vida de Thomas Mann és darrera de cadascuna d’aquestes novel·les. Llàstima que ell mateix calés foc als seus diaris íntims, quan vivia als Estats Units, l’any 1945, després d’haver marxat de l’Alemanya de Hitler. La de vida (privada, privadíssima) i literatura que hi devia haver en aquells quaderns.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES