D’entre tot el que va escriure Stefan Zweig (Viena, 1881 – Petrópolis, 1942), El món d’ahir: Memòries d’un europeu és, al costat de Moments estel·lars de la humanitat, un dels llibres més coneguts i llegits de l’autor. Almenys així ho indiquen les constants reedicions d’aquests dos títols a Acantilado en castellà (amb traducció d’Agata Orzeszek i Joan Fontcuberta) i Quaderns Crema en català (amb traducció de Joan Fontcuberta). El món d’ahir és un d’aquells llibres realment difícils de resumir. Zweig diu tant en aquestes memòries, commou tant al lector, que qualsevol exercici de reducció o síntesi sembla una barbaritat. De vegades hauria de ser suficient amb dir «si us plau, llegeixin aquest llibre» per convèncer-los, però ja que vostès voldran arguments per decidir-se, intentaré explicar-los què és, almenys per a mi, El món d’ahir.
Ja en la primera pàgina, al prefaci, ens avança Zweig: «tres vegades m’han arrabassat la casa i l’existència, m’han separat de la meva vida anterior i del meu passat, i amb dramàtica vehemència m’han llançat al buit». Després afegeix, referint-se als de la seva mateixa generació: «hem recorregut de cap a cap el catàleg de totes les calamitats imaginables». I és que aquesta generació va viure les dues guerres mundials (en el seu cas, una amb Alemanya i una altra contra Alemanya per la seva condició de jueu); va veure expandir les grans ideologies de masses com el feixisme a Itàlia, el nacionalsocialisme a Alemanya o el bolxevisme a Rússia; va ser testimoni de com els nacionalismes a Europa calaven en la societat de forma malsana. I, en definitiva, va patir (ell, Zweig, encara que també altres contemporanis) la persecució, la crema de les seves obres, l’aniquilació dels seus somnis i les seves idees universalistes que apuntaven a una Europa ideal on es respirés un esperit democràtic, lliure i humanista . Una mena de república europea de les lletres que Zweig segurament va començar a configurar de forma inconscient des de la infància quan ja devorava la cultura dels països veïns a través de les revistes literàries que li arribaven a Viena.
L’Stefan Zweig que va veure com el nazisme prohibia les seves obres («en la llengua en què l’havia escrit i a la terra en que els meus llibres s’havien guanyat l’amistat de milions de lectors, la meva obra literària va ser reduïda a cendres»), perseguia als escriptors jueus com ell i, en definitiva, arrelava en una societat desorientada amb un discurs nacionalista i terrible, era una persona que havia hagut de reconstruir-se a si mateixa diverses vegades, que havia hagut de lluitar per recuperar la il·lusió perduda sense arribar a prescindir mai de la confiança en l’ésser humà, tot i que cada revés que rebia era més descoratjador que l’anterior. No obstant això, el que l’ésser humà va fer sota el malaltís discurs de Hitler va ser el cop definitiu a la vida d’un home que mai va pensar que tal calamitat pogués arribar a donar-se a Europa («m’he vist obligat a ser testimoni indefens i impotent de la inconcebible caiguda de la humanitat en una barbàrie com no s’havia vist en temps»), encara que reconeix que el 1939, després de tot, poca innocència quedava quan «sota una superfície aparentment tranquil·la, perilloses corrents subterranis recorrien Europa».
Tot això es torna més punyent quan Zweig ens relata com en la infància, en els temps de la seguretat, vivia en una societat que semblava ideal (i que podria albergar les arrels d’aquesta posterior Europa en la que l’autor va creure), on a l’escola els alumnes («nanos de bigoti incipient») llegien a Nietzsche sota el pupitre, memoritzaven poemes de Rilke, s’escapaven a les classes de la universitat per saber més, no es perdien cap exposició d’art i es colaven en els assajos de la Filharmònica. Una generació prometedora, amb fam de coneixement, que, tot i això, s’aniria desinflant a poc a poc amb el pas del temps. Amb la maduresa, l’amor per les lletres es diluïa o, senzillament, quedava en un segon pla en la majoria dels casos. No va ser el que va passar amb Zweig, qui va continuar travant complicitats a Àustria, França, Suïssa i Alemanya, entre altres països, per intentar crear aquesta pàtria comuna a tots els europeus: les lletres.
Aquesta idea romàntica d’Europa recorda a Herder, qui ja en la segona meitat del segle XVIII exposava que «cap poble d’Europa pot tancar davant dels altres i dir nèciament: a mi i només en mi mora tota la saviesa». Si Rüdiger Safranski destaca en el seu llibre Romanticismo: Una odisea del espíritu alemán el caràcter democràtic del patriotisme de Herder, així com el seu suport a la multiplicitat de cultures, no es pot dir menys de Zweig. Els seus intents de construir una pàtria universal de les lletres amb Hugo von Hofmannsthal, Thomas Mann, Rainer Maria Rilke o Romain Rolland, però, mai van acabar d’arribar a tan bon port com ell va somiar. Després de molt intentar-ho, anys més tard Hitler esborraria de cop qualsevol possibilitat de tornar a començar: «per a mi va ser més un honor que una ignomínia el poder compartir el destí de l’aniquilació total de la vida literària a Alemanya amb contemporanis tan eminents com Thomas Mann, Heinrich Mann, Werfel, Freud, Einstein i molts altres». En el cas de Zweig, que es va convertir com els altres, en autors prohibits, va passar a veure com les portes dels teatres es tancaven per a ell i com «de tots els milers i fins i tot milions de llibres meus que ocupaven un lloc segur en les llibreries i en nombroses llars, avui, a Alemanya, no és possible trobar ni un de sol».
Amb tot, El món d’ahir són unes esfereïdores memòries personals i europees, un retrat impressionant de tota una generació, una lectura imprescindible, d’aquelles que deixen una empremta inesborrable en el lector. Cada pàgina està impregnada d’una força que atordeix. Un obre el llibre i entre les primeres paraules que troba, llegeix: «He estat testimoni de la més terrible derrota de la raó i del més enfervorit triomf de la brutalitat de quants caben a la crònica del temps; mai, mai (i no ho dic amb orgull sinó amb vergonya) va patir una generació tal hecatombe moral, i des tan gran altura espiritual, com la que ha viscut la nostra». El 1942, Stefan Zweig, exiliat a Petrópolis (Brasil) i veient com el nazisme avançava més enllà d’Europa, va decidir acabar amb la seva vida. El món d’ahir és el seu testament literari.
