Harding porta el seu Brahms tupid i delicat al Palau

El britànic va dirigir la integral de les simfonies de Brahms amb l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca
daniel harding
Daniel Harding.

Albert Mena / @jakoblenz


Doble nit de concerts al Palau de la Música amb Daniel Harding dirigint l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca davant la integral de simfonies de Brahms. És aquest un programa ambiciós, en el que s’ha de demostrar el domini de molts aspectes per poder caracteritzar la música adequadament. Àmbits que són requisits indispensables per a interpretar Brahms serien: control i constància del ritme, capacitat per definir els diferents paisatges emocionals de les seccions, aprofundir en els diferents efectes que apareixen i que doten de contingut les simfonies i també mostrar una concepció del so que potenciï les idees del director.

No hi ha dubte que l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca té la capacitat per a produir una gran varietat de timbres de bona qualitat i que poden fer treballar els violins per generar un so afilat en els tutti capaç de trencar el mur de l’orquestració brahmsiana, però també de ser delicats en els moments més pastorals. Tot i alguns accidents en les entrades o el vent metall, es pot dir que el resultat de l’orquestra és de qualitat i que van mostrar en tot moment un esperit de col·laboració amb el seu director, Daniel Harding.

 

Orquesta Sinfónica de la Radio Sueca

Orquesta Sinfónica de la Radio Sueca.

 

Menys interessant va resultar el Brahms del mestre, tot i els nombrosos aspectes positius que el van caracteritzar: la construcció de clímax afegint colors, instruments i augmentant el volum en els moments de més impacte de les simfonies van funcionar molt bé. Cada element s’incorporava a la construcció narrativa perfectament, amb la presència necessària, bellesa de so en nombrosos instants i amb un silenci que el mestre va demanar abans de començar la segona tanda de simfonies (i tot i així es van sentir caramels obrint-se tot just començar l’obra). Es nota que Harding coneix i respecta el repertori.

Paral·lelament, però, es va desaprofitar alguns dels moments més transcendents de les obres de Brahms. Per posar un exemple, es fa difícil de justificar que en el tercer moviment de la quarta simfonia hi hagi més energia que en el quart, on es condensa tota la força del drama i sigui possiblement un dels finals més colpidors de tota la literatura simfònica. El quart moviment va quedar ofegat per una delicadesa sense arestes, on tots els elements apareixien i desapareixien però sense caracteritzar les diferents seccions. Tot i un tutti final eixordador, es va trobar a faltar que el discurs (per exemple en les seccions més pastorals, de piano, recollides…) s’oferís una lectura de la mateixa solidesa i presència que en els clímax que Harding sap perfectament construir.

Categories
CLÀSSICAConcerts
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES