Venerat per uns i criticats per altres, Teodor Currentzis (Atenes, 1972) és conegut com un director d’orquestra provocador, irreverent, perfeccionista i, fins i tot, una mica obsessiu. Ell mateix diu que no creu en les grans tradicions interpretatives, que cada partitura ha de ser estudiada i compresa de manera individualitzada, gairebé com si fos la descoberta d’un tresor. Un exercici, per tant, que fa sense mediacions ni tradicions, sinó des de la radicalitat més absoluta, o almenys això vol projectar. Aquesta radicalitat, Currentzis l’entén com un aprofundiment a l’essència de cada composició, no un trencament amb allò escrit, sinó amb allò històricament interpretat. El grec vol trencar amb les bastides que han aguantat les grans obres al llarg dels anys per aixecar-ne de noves.
Currentzis pretén perseguir una nova humanització de la música que dirigeix, una investigació dels sentiments que hi ha amagats en cada peça per tal de recuperar el batec que hi havia en els seus compositors. En aquest sentit, el seu projecte més ambiciós ha estat la trilogia de Mozart i el llibretista Da Ponte –Così fan tutte, Les noces de Figaro i Don Giovanni-, la darrera obra de les quals va ser gravada dues vegades, ja que després de tenir-ho tot enllestit, Currentzis va considerar que el resultat no tenia el nivell necessari, cosa que va fer que Sony Classical doblés el pressupost final per a Don Giovanni. Ara bé, ningú posa en dubte que aquestes gravacions són ara referencials.
D’entre els altres projectes històrics que Currentzis tenia en ment estaven les simfonies de Beethoven i les de Mahler. D’aquest darrer ha sortit una gravació de la sisena, la coneguda com a Tràgica, que encara que no sigui de les més escoltades i conegudes pel gran públic, sí que ofereix tot un ventall de possibilitats per a un director detallista i analític com ell. Com menys se sap d’una composició, més la pot explorar Currentzis.
Per altra banda, la sisena és per a molts la millor de les simfonies de Mahler i segons Alma Schindler, l’esposa del compositor, la seva obra més personal. Mahler vivia, en els dos anys que va trigar en compondre-la (1903-1904), un moment feliç. Poc abans s’havia casat amb Alma i en aquell moment naixia la seva segona filla. En canvi, des d’aquell moment de placidesa vital, va plantejar, amb aquesta peça, tota la complexitat existencial que li suposa a l’home enfrontar-se contra el seu destí inevitable.
Aquesta sisena de Mahler, que presenta Sony Classical en un excel·lent enregistrament que demostra una presa de so molt acurada, és la primera de les simfonies que grava Currentzis. La interpretació musical va a càrrec de la seva inseparable i precisa orquestra MusicAeterna, formació que va crear el 2004 a Rússia, on resideix (ell és l’actual director de l’Òpera de Perm, una freda localitat d’un milió d’habitants al cor del país).
Ens trobem davant d’una versió vitalista, però sense excessos. Currentzis no es deixa dominar per la contundència dels moments enèrgics de la partitura i sap mantenir l’equilibri en una direcció transparent i contrastada, imaginativa com és costum en ell. No es deixa endur per les decadents melodies mahlerianes i presenta en tot moment un so tens i sec, diferenciant-se molt de tota la tradició de direccions de l’obra del compositor austríac, atorgant així un so bastant inusual a aquesta sisena simfonia, que en alguns moments evoca músiques posteriors.
Hi ha caràcter, però també preciosisme. Segurament la part on queda més palès aquest equilibri sigui el segon moviment, un scherzo ple d’exabruptes que se situa entre el dramatisme i la comicitat. Aquest scherzo dona pas a un tercer moviment, andante moderato, més uniforme, una falsa sensació de calma que es trencarà en el darrer moviment, on els instruments de vent anuncien la tragèdia que s’esdevindrà.
Aquesta simfonia de Mahler ha passat per la batuta de grans directors com Abbado, Solti i Bernstein, entre altres. Em resulta difícil determinar quina d’aquestes direccions és la més reeixida, i segurament ens hauríem d’estalviar la comparació, però queda clar que, encara que la de Currentzis no serà la gravació referencial d’aquesta simfonia, sí serà una de les que escoltarem sovint.
