L’elegància de Lea Desandre

Albert Mena / @jakoblenz

La jove mezzo italofrancesa Lea Desandre, qui va captivar com a Cherubino a Le Nozze di Figaro de fa unes setmanes al Liceu, va cantar ahir al Palau de la Música obres de Dowland i Purcell acompanyada per l’Ensemble Jupiter i dirigits pel seu creador, el llaütista Thomas Dunford.

Desandre va tornar a demostrar una tècnica ben resolta, una veu ben projectada, de squillo considerable tot i ser de mida petita, de timbre uniforme i seductor. Sobretot en les peces de Purcell va poder exhibir el llarg catàleg d’efectes que és capaç de generar: timbrant la veu amb més o menys aire, afegint o reduint vibratto, tancant el fil de veu en moments de recolliment per a fer caure les notes amb gran dolçor. Especialment destacaríem de la nit d’ahir «If love’s sweet passion» i «Now the night is chased away» de The Fairy Queen, on l’actitud precisa, intel·lectual i distant de la intèrpret van quallar perfectament amb el timbre de la seva veu per oferir un fraseig hipnòtic.

Un esglaó per darrere van situar-s’hi les interpretacions de Dido i Aeneas, l’actitud distanciada que havia funcionat a les peces precedents va deixar una sensació de desemparament, especialment al clímax de l’òpera: «When I am laid in earth.» No hi vam sentir una Dido dolent, sinó un exercici conceptual. Potser és aquest l’únic instant on es va fer palesa la joventut de la cantant i on molt probablement, amb anys i experiència, serà capaç de transcendir la tècnica per caracteritzar el personatge, quelcom que ja vam poder experimentar amb el seu Cherubino.

També les obres de Dowland van mostrar una situació semblant; no sent obres d’exhibició, la cantant va oferir bellesa, timbre i elegància i va resultar més convincent en peces rítmiques com «Can she excuse my wrongs.» L’ensemble Jupiter i sobretot el seu líder Thomas Dunford van portar una estètica molt particular, minimalista però afectuosa que, tot i que a vegades va generar un so dens, potser massa, en d’altres feia petits jocs tímbrics d’una lleugeresa que semblaven gairebé teles transparents volant al vent. El concert va acabar amb una peça composta pels intèrprets, on interpretaven la música barroca amb un caràcter plenament americà i juvenil contemporani: «That’s so you.»