Amb Gliff (Raig Verd amb traducció al català de Dolors Udina i Nórdica amb traducció al castellà de Magdalena Palmer) la britànica Ali Smith (Inverness, 1962) proposa una novel·la distòpica i futurista però no allunyada del present, un rèquiem de la nostra civilització i una crítica social a l’anestèsia i l’amnèsia de la societat actual. Els seus protagonistes són Bri, que també n’és el narrador, i Rose, dos germans que viuen amb la seva mare fins que aquesta ha de marxar durant un temps i es queden sols.
Al món on viuen, l’autoritat és un ens totalitari i hostil davant d’aquells que no segueixen les normes. Bri i Rose, sols, corren el risc de convertir-se en marginats i condemnats a l’ostracisme. Tot i això, enmig del dolor, la desolació i el tètric de la història, troben un raig d’esperança suficient per despertar de la letargia i reaccionar-hi a temps. En el primer paràgraf de la història, ja apareix la mare dels germans acomiadant-se’n. Marxa perquè la seva germana Alana està malalta i corre el risc de perdre la feina, cosa que no es poden permetre.
Ali Smith.
Leaf, el suposat padrastre dels germans, se’n queda a càrrec. L’autoritat, però, utilitza els seus tentacles per marginar-los, els confisca la casa i també el vehicle, i Leaf, acorralat pels esdeveniments, acudeix a la recerca de la mare. Els germans queden sols mentre ells tornen i han de superar dues pèrdues i dos comiats en molt poc temps, així com sobreviure a un món cada cop més encotillat i deshumanitzat. En aquesta història, les persones amb diners que s’ho poden permetre s’han extirpat quirúrgicament trets essencials a la vida, com el dolor, la tristesa o el dol.
El narrador es pregunta si això continua sent vida, fins i tot si en això consisteix la resistència contra el sistema, ja que resulta una naturalesa morta, com la de molts quadres. Són humans estàtics i eximits de sentir i patir, com una taula rasa. Gliff és una obra molt crítica amb aquells que consideren que la història és insubstancial, també amb la tirania i amb com els súbdits es poden convertir també en tirans, com els seus líders, per por o per tenir una mica de poder.
Smith té un estil característic que trenca amb l’escriptura tradicional i juga amb els espais, els signes de puntuació, les majúscules i fins i tot les negretes. Els paràgrafs són molt curts i hi ha molts diàlegs, cosa que agilitza la lectura. Ara bé, penso que Smith és tan críptica que ni tan sols aquesta crítica sembla nítida i a vegades la història es fa una mica feixuga.
