És probable que el nom de l’autor no digui res a gairebé ningú; ara bé, n’hi ha prou amb esmentar els títols Fray Perico y su borrico (1980; Premio El Barco de Vapor 1979) i El pirata Garrapata (1982) perquè la cosa canviï. En efecte, Juan Muñoz Martín (Madrid, 1929-2023) va ser l’autor d’aquests cicles de llibres emblemàtics de la literatura infantil espanyola, sempre dins de la no menys emblemàtica col·lecció taronja d’Ediciones SM. El primer, la seva òpera prima, ha venut més d’un milió i mig d’exemplar arreu del món de parla hispana; i és el títol més venut de la col·lecció El Barco de Vapor.
Moltes generacions han crescut amb aquests llibres a la biblioteca; molts lectors, de fet, es van aficionar a la lectura gràcies a les peripècies dels seus personatges. La literatura de l’autor es caracteritza pel regust de l’aventura clàssica, el sentit de l’humor, l’enginy lingüístic (per exemple, en l’elecció dels noms) i l’alè picaresc de la tradició espanyola. Juan Muñoz Martín va ser, a més, professor; sabia captar l’atenció dels joves lectors. I encara més: divertir-los i fer-los còmplices. És difícil no recordar-lo, avui, amb afecte.
Més enllà de l’univers dels seus personatges més populars, va escriure altres obres, que mantenen els seus ingredients essencials, com en el cas del seu llibre pòstum, El Quijote en verso (SM, 2025), que dedica «A mis lectores, con el deseo de que sea la puerta a un viaje infinito por la literatura». Tal com indica el títol, es tracta d’una versió en forma de poema del gran clàssic de les lletres del Segle d’Or espanyol, breu i adaptada als infants –l’editorial la recomana a lectors d’entre 8 i 17 anys–, que no obstant això conserva els episodis més coneguts de l’original i, sobretot, el seu esperit.
Juan Muñoz Martín.
I és un esperit agut i simpàtic; perquè el Quixot, ja se sap, és una obra plena d’humor. El vers de Juan Muñoz Martín té musicalitat, ritme i gràcia, fa jocs de paraules i treballa de manera sensacional el llenguatge metafòric. No és gens fàcil adaptar una obra magna a aquest format, i ell se’n surt amb escreix. N’imita el to arcaic, cosa que pot dificultar la lectura fins que el lector s’hi fa, per la qual cosa resulta aconsellable llegir-lo en veu alta amb un adult, sigui a l’aula o a casa, arraulit al sofà en una llarga tarda de dissabte.
Escriu, per exemple: «Cuando estuvo hecho el brebaje, / se tomó sus cinco tazas / don Quijote y, al instante, / se le escapó casi el alma / por la boca, pues adentro /del cuerpo no quedó nada». En d’altres fragments, fa pensar: «las letras buscan la ley; / las armas, ejecutarla. / ¿Cuál será más noble fin: / hacer la ley o guardarla?».
Les il·lustracions que acompanyen el text, obra de Javier Andrada Guerrero (Benavente, Zamora, 1972), n’arrodoneixen el resultat tot reflectint un imaginari fidel al que tenim tots al cap quan pensem en l’original: un antiheroi alt i prim, una gamma de tons càlids de les terres de Castella que contrasten amb el verd de les aventures en espais exteriors; dibuixos que inspiren tendresa i humor, fan del llibre una experiència ben entranyable.
El Quijote en verso és una d’aquells títols que transcendeixen les edats recomanades i es poden dirigir a tots els públics, adults inclosos. De tota manera, està molt bé per prendre contacte amb el clàssic a la infància o a l’adolescència; en primer lloc, perquè el llibre s’ho val i, quan un s’acostuma al registre, és d’allò més divertit; i, en segon lloc, perquè, si ja se’l coneix una mica, no els farà tanta por quan hi ensopeguin a la secundària. Amb sort, llavors llegiran el Quixot com qui retroba un bon amic.
