Rosario Raro (Sogorb, 1971), és escriptora i doctora en Filologia Hispànica en l’especialitat de Literatura. Durant més de vint anys ha estat professora d’Escriptura Creativa a la Universitat Jaume I, de Castelló. També ha col·laborat amb els seus articles en publicacions com Qué leer, El País, i el Dominical d’El Periódico. La seva trajectòria demostra a bastament la seva consolidació en el món literari: Volver a Canfranc (2015), La huella de una carta (2017), Desaparecida en Siboney (2019), El cielo sobre Canfranc (2022) i Prohibida en Normandía (2024), un total de títols amb els quals ha aconseguit més que quaranta edicions.
L’abril de 2025 veu la llum la seva darrera novel·la: La novia de la paz (Planeta Editorial), guardonada amb el Premio Azorín de Novela 2025. Es tracta d’una narració antibel·licista amb una història potent que barreja ficció i realitat, on les protagonistes, posant en risc la seva pròpia llibertat, s’enfronten a l’ordre establert i lluiten per la pau.
La novia de la paz ens trasllada al 1901, i de rerefons tenim la guerra anglo-bòer, un episodi potser poc tractat en literatura. Què et va dur a interessar-te per aquesta època?
Em va atraure, precisament, que fos un episodi tan poc conegut i, alhora, tan revelador. És una guerra en què lluiten europeus contra descendents d’europeus en Àfrica, i al darrere hi ha el mateix de sempre: la cobdícia, en aquest cas pels diamants i l’or. M’interessava molt mostrar com, sota l’aparença de progrés i civilització, s’amagaven la violència imperial, l’abús i el patiment dels de sempre, dels innocents.
L’inici de la novel·la és impactant, amb el capítol on comencem a conèixer Emily Hobhouse i el menyspreu i amenaces que rep per part dels seus conciutadans.
Volia començar així perquè Emily Hobhouse va ser desacreditada d’una manera brutal. L’expressió «solterona histèrica», que apareix al començament, em va impressionar profundament perquè condensa en poques paraules un atac al seu estat civil, a la seva condició de dona i fins i tot a la seua salut mental.
Ben cert: no és només un insult. És un atac en tota regla.
I el més colpidor és que no és una invenció meua, sinó una expressió documentada. Em semblava una manera molt poderosa de mostrar fins a quin punt una dona que s’enfronta al poder pot ser castigada socialment, menystinguda.
Per l’altra banda, la mateixa Emily, i també Gandhi, són els dos personatges històrics més importants dins la novel·la. I l’altra gran protagonista és Shayna Orliens, aquesta sí, un personatge de ficció. Què ens podries explicar d’ella?
Shayna és una dona ferida que fuig, però no només d’un escàndol extern, sinó també d’allò que ha descobert sobre la seva pròpia vida.
Sí, perquè en començar la novel·la, ella es troba en una situació força compromesa.
M’interessava molt retratar aquest instant en què una persona ja no pot continuar sent qui era, però encara no sap en qui es convertirà. És un personatge en plena metamorfosi, amb una gran nostàlgia de si mateixa, de com era abans de la seua ferida, i alhora amb la possibilitat de reinventar-se. Arriba al sud d’Àfrica trencada i, a poc a poc, aprèn que sempre es pot tornar a començar.
Entenc. D’aquests tres personatges, que per a mi són els que porten el pes de la història, m’ha cridat l’atenció el treball psicològic amb què els has construït perquè cap d’ells no se’ns presenta des d’una perspectiva maniquea. Tot el contrari: els veiem créixer, evolucionar, buscar una segona oportunitat. Fins i tot és el cas de Gandhi, a qui coneixem quan encara és un jove de vint-i-quatre anys, lluny del mite en què es va convertir.
Volia mostrar-los en aquest estat de trànsit, quan encara estan mutant cap a la persona que arribaran a ser. Per això no hi ha maniqueisme: perquè la vida tampoc no funciona així. Emily, Shayna i també Gandhi viuen amb contradicció, decepcions i moments d’il·luminació. En el cas de Gandhi, a més, em fascinava acostar-me a aquell jove que encara no era el mite universal, gairebé un dandi, i veure com es va forjant la consciència moral i política que després coneixerà tot el món.
Són diversos els temes que tractes al llarg de la narració. Per exemple, en el cas de Shayna Orliens, la fas fugir de Londres perquè la consideren sospitosa de la desaparició del seu marit, i en base a la història fosca d’aquest home ens parles de corrupció i abusos.
Sí, m’interessava mostrar fins a quin punt darrere de la respectabilitat victoriana hi podia haver molta foscor: hipocresia, abusos de poder, dobles morals i vides sostingudes per la mentida. En el cas de Shayna, també volia explorar què passa quan una dona descobreix que el relat en què vivia era fals. La seua història em servia per parlar de la repressió, de la moral de façana i d’una societat que condemnava allò més íntim mentre normalitzava violències molt més profundes.
Un altre gran tema és l’absurd de la guerra i, de retruc, la lluita de moltes persones per aconseguir la pau. Tenint en compte el nostre context històric, és una novel·la molt actual. Podríem considerar que es tracta d’una narració antibel·licista?
Sí, absolutament. És una novel·la antibel·licista i, de fet, jo mateixa l’he entesa sempre com un al·legat a favor de la pau. Em sembla que, per desgràcia, la història de la humanitat és també la història de les seues guerres, i justament per això necessitava escriure una novel·la que defensés el contrari: el diàleg, l’empatia i la dignitat humana. Sempre dic que la pau és molt més èpica que la guerra.
Però de totes les matèries que es van plantejant, destacaria l’amor i l’amistat, uns sentiments que triomfen per damunt la barbàrie.
Sí, perquè jo volia que, fins i tot enmig de l’horror, hi hagués espai per a l’amor, l’amistat i la tendresa. En la novel·la hi ha diverses formes d’amor: l’amor fraternal, l’amistat profunda, l’admiració d’una dona per una altra, l’amor de parella… I m’interessava especialment que aquest amor no fos evasió, sinó resistència. En un món devastat per la barbàrie, estimar i cuidar també és una forma de rebel·lia.
L’acció de La novia de la paz no té lloc, només, a l’esmentat Sud d’Àfrica, sinó que també ens traslladem a Londres, Escòcia, l’Índia… I sempre amb un rigorós marc històric. Com treballes la documentació abans de l’escriptura de la novel·la?
La documentació és una part fonamental del meu procés. En aquesta novel·la vaig començar a treballar-hi ja el 2018, i hi ha hagut una fase molt detectivesca, d’anar estirant fils, contrastant dades i buscant fonts fiables.
Per exemple?
En el cas d’Emily Hobhouse, vaig treballar amb biografies, correspondència, diaris i altres fonts primàries, perquè per a mi és essencial ser rigorosa amb allò que la realitat ens ofereix. Després ve la part creativa, és clar, però jo necessito que el marc històric sigui molt sòlid perquè el lector senti que tot allò podria haver passat exactament així. També solc viatjar als llocs on succeïxen les accions que narre i després dissenye rutes literàries per a portar als lectors allí com en el cas de Siboney a Cuba, Normandia, Canfranc…
També he trobat interessant el recurs narratiu utilitzat, donant veu en primera persona als diversos personatges i sempre amb l’encapçalament del lloc i la data on succeeix allò que se’ns explica. Què et va dur a triar aquesta pluralitat de veus narratives?
Volia que fossin els mateixos personatges qui s’expliquessin, que parlaren amb la seua pròpia veu i que no hi hagués un narrador que fes d’intermediari. La primera persona em permet acostar-me molt a la seva veritat emocional, a les seues raons per a actuar com ho fan. I l’encapçalament amb el nom del personatge, el lloc i la data ajuda també a situar el lector en un relat molt coral, molt mòbil geogràficament i molt connectat amb el temps històric.
Però hi ha un personatge, un únic personatge, que no ens parla en primera persona: Mohandas Karamchand Gandhi. Per què?
En el cas de Gandhi, jo sentia que calia una certa distància narrativa. M’interessava mostrar-lo abans del mite, quan encara és Mohandas Karamchand, un home molt jove, en formació, lluny de la icona universal en què es convertirà després.
I per això utilitzes la tercera persona i ens el mostres des de fora.
Per a mi, aquesta mirada una mica més exterior era una manera d’acostar-me a ell amb més honestedat, sense envair del tot una consciència històrica tan recognoscible. Això dialoga, a més, amb el fet que en els materials de treball apareix precisament com a Karamchand i en tercera persona. No volia que es produïra una suplantació ni una invenció perquè els materials sobre eixes dos dècades en el sud d’Àfrica no abunden com en el cas d’Emily a la qual sí que era possible reconstruir d’una forma molt fidel.
Mirant ara cap al futur, La novia de la paz es va publicar l’abril de 2025: estàs treballant ja en una nova novel·la?
Ha passat molt poc temps, apenes un any. El 8 d’abril d’este 2026 és la data de llançament de l’edició de Booket. De moment encara estic molt absorbida. Quan una novel·la acaba d’eixir al món, encara m’acompanya molt: en les entrevistes (com esta), els articles, els materials sobre com s’ha fet, tot aquest diàleg amb els lectors: presentacions, fires, firmes, xarrades, festivals, rutes literàries, actes institucionals… i un llarg i amé etc.
És clar: tota aquesta feina de promoció, amena i interessant, reclama hores de dedicació.
A més, no sols amb este llibre, sinó que, per sort, les meues altres cinc novel·les seguixen molt vives. Algunes d’elles s’han convertit en el que es diu long sellers. Tots els dies escric, això és invariable, m’atorga la meua raó de ser i d’estar en el món. Necessite una mica de distància abans de començar a donar voltes seriosament a la següent. Però sí, és clar, sempre hi ha idees esperant el seu moment.
Doncs esperarem que el moment arribi.
Te conte també que, com Emily Hobhouse, la protagonista tan real de la meva història, que volia aturar qualsevol guerra, l’altre dia, després d’una presentació en una llibreria, una nena va preguntar com podria fer ella això. Em va commoure.
Una bonica anècdota. Gràcies per compartir-la.
Respecte a eixe tema tan necessari ara, us deixo amb aquesta frase d’una altra novel·la meua, Prohibida a Normandia (sobre Martha Gellhorn, la corresponsal de guerra, una dona molt mereixedora també d’una tasca de rescat); hi apareix un nen molt xicotet, d’uns sis anys, que, l’any 2030, li pregunta a la seua progenitora: «Mare, què era la guerra?». Arribarà aquest dia? Potser l’any 30 com al llibre, però, de quin segle?
