Gran descoberta pel públic del Liceu d’una Semiramide de Rossini en versió concert i amb la interpretació fabulosa del rol titular per part de la soprano russa Vasilisa Berzhanskaya: la intèrpret va demostrar intuïció dramàtica de categoria, entrega escènica (i ha resultat més convincent que moltes versions escenificades vistes darrerament) i una veu estel·lar, de greus generosos, sonors i ben timbrats i amb aguts i sobreaguts farcits de squillo, de volum, de precisió i gran impacte dramàtic.
Tot i algunes faltes puntuals, per exemple en algunes caracteritzacions al segon acte o algunes colorature menys lluïdes, la soprano va aprofitar totes les oportunitats que ofereixen la partitura i el llibret per oferir virtuosisme, classe i italianità, d’una qualitat que no es veu gens sovint al teatre, en una època de veus boniques però d’escassa comprensió dramàtica i treball interpretatiu.
Potser no és Berzhanskaya l’hereva de la tradició preciosista d’una Mariella Devia, però sens dubte coneix les interpretacions clàssiques, per exemple d’una Joan Sutherland, per treure tot el suc a un rol que exigeix molt treball, molt coneixement de les possibilitats vocals de les quals es disposen i sobretot d’una gran immersió en la partitura.
Això és perquè Rossini és un compositor que deixa l’esquelet del drama al descobert, ja sigui en les infinites melodies i ganxos que farceixen la partitura, o recolzant la simplicitat del llibret de Gaetano Rossi, que redueix les possibilitats dramàtiques al que és essencial. Una veu com la de Berzhanskaya encaixa perfectament amb l’estil del compositor, cosa que permet cant afilat i de gran definició en les escenes de cant noble, suavitat i tendresa en els instants de recolliment, o angoixa i inquietud quan els déus amenacen amb profecies fatals, i sonant creïble en tot moment.
Paolo Arrivabeni.
No és aquest el cas de l’Arsace de Franco Fagioli, que com a contratenor no disposa dels mateixos recursos que la seva companya de repartiment. Si Rossini demana claredat, rectitud i matís, Fagioli ofereix columnes salomòniques, corbes i impossibles de percebre de cop, i una quantitat desbordant de colors, ja sigui per reforçar els seus greus o aguts, per a executar coloratures de gran dificultat o per a donar caràcter a la seva línia vocal.
En cap cas, però, sembla que s’estigui escoltant Rossini, i sí a l’exhibició vocal del cantant. Com a hereu de la Bartoli, no sorprèn, i la seva musicalitat genuïna li permet interpretar el paper a la seva manera. Especialment en els instants que demanen més potència desapareixia sota la marea instrumental de l’orquestra, i ha superat el duet del 2n acte amb Berzhanskaya massa discretament.
Tampoc sembla la veu de Maxim Mironov suficient per poder resoldre amb solvència el paper de Idreno, tot i tenir una veu de tenor lleuger i una entrega vocal indiscutible, amb aguts petits però plens de passió. Menys suficient encara l’Assur de Mirco Palazzi, amb un timbre que recordava potser més a un personatge buffo que a l’autoritat que han sabut canalitzar baixos com Samuel Ramey.
Hieràtic, de timbre de cert interès, però amb línia vocal poc interessant, l’Oroe d’Antonio di Matteo. Solvent Patricia Calvache i Marc Pujol, amb menció especial al Mitriane de Carlos Cosías, de timbre i volum generosos i ben resolts. Si Berzhanskaya va ser el cor de la funció, es pot dir que el director Paolo Arrivabeni en va ser el cervell, amb un coneixement extens de l’obra i les seves capacitats dramàtiques, traient profit de l’orquestració i construint nombrosos clímaxs i escenes sempre amb consonància amb l’estil rossinià.
L’orquestra del Liceu va quedar en algunes ocasions per darrere del que demanava el mestre, especialment cordes i vent metall, però segurament amb més hores d’assaig s’hagués pogut millorar la qualitat. Molt bé les veus masculines del cor del Liceu, i lleugerament més estridents les femenines. En qualsevol cas, benvinguda Berzhanskaya, que torni ben aviat, i que ho faci també Rossini, a qui últimament veiem poc sovint.
