Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Encara recordo quan el meu pare em va dir, l’any 1998, que al centre de Barcelona, a la plaça de Catalunya, obrien un centre comercial on hi hauria una gran llibreria. Es tractava d’El Triangle i la llibreria la FNAC. Per aquella època jo era un adolescent, encara no coneixia altres llibreries de referència a la ciutat i els meus llibres els comprava als quioscos de barri on els volums m’arribaven per encàrrec. A vegades també els adquiria quan els meus pares anaven a fer la compra a Carrefour i jo m’escapava als passadissos de llibres. M’és impossible oblidar com em fascinaven aquelles edicions de Cátedra, totes del mateix color. Perquè abans, a Carrefour, editorials com Cátedra hi tenien espai. El cas és que a FNAC d’El Triangle va ser la primera gran llibreria on jo anava amb certa autonomia, pel meu propi peu i amb voluntat de descobrir totes les literatures possibles. Imagineu: un adolescent enamorat dels llibres que sempre havia comprat a quioscos de barris (que fan una funció magnífica!) i a grans supermercats i de sobte aterra en una gran llibreria, amb prestatges i més prestatges plens de llibres. No només això, sinó que, a més, no té més límit de temps que l’horari de la botiga, sense pares que li diguin que és hora de marxar. Per acabar-ho d’arrodonir, aquella era l’època en la que jo començava a abandonar la literatura juvenil i se m’obrien nous mons literaris.
A FNAC vaig descobrir molts títols, hi passava hores triant i remenant. Recordo que una tarda vaig estar gairebé quatre hores allà dins, perdent totalment la noció del temps. Poc a poc, vaig saltar dels llibres a les pel·licules, encara en VHS, i també als CD’s (cal recordar que El Triangle va obrir l’any que va tancar el megastore Virgin, que estava al Passeig de Gràcia amb Gran Via). A FNAC vaig comprar el meu primer DVD (Secretos del corazón, de Montxo Armendáriz), abans fins i tot de tenir un reproductor. Això passava perquè FNAC era, per a mi, una gran casa de la cultura, un paradís on deixar-se seduir per llibres, músiques, pel·lícules… Amb el temps, vaig descobrir altres botigues al centre: els llibres també els podia trobar a La Central, a Laie, a la Catalònia, a Casa del Llibre… A vegades m’escapava a la Canuda, la llibreria de segona mà o, fins i tot, a Happy Books. I els CD’s també els trobava al carrer Tallers, llavors un eix indiscutible per trobar músiques de tota mena, gràcies a cases com Discos Castelló. A prop, al carrer Pelai, hi havia el Discos Balada, un altre establiment clàssic on trobar meravelles, tant pel·lícules com músiques (llavors encara era viu el cassette de tota la vida).
Diuen que res no dura per sempre i amb els anys algunes de les botigues que em van alimentar de cultura durant anys van anar baixant la persiana: Discos Balada, Discos Castelló, la llibreria Catalònia o Happy Books (que feia la seva funció). Havia viscut anys de riquesa, la cultura semblava a l’abast de qualsevol i llavors podien passar coses ara tan surrealistes com que en algunes parades de metro hi haguessin màquines expenedores de llibres. Eren llibres molt comercials, però, carai!, podies comprar una xocolatina, una coca-cola i el darrer llibre de Paulo Coelho o Pérez Reverte.
L’escenari ha anat canviant amb els anys i mai he volgut ser dels que viuen més del passat que del present. M’he adaptat als canvis, perquè sí, van tancar llibreries com Catalònia, Crisol o la Canuda, però han obert la Calders, La Impossible o les llibreries de segona mà Re-Read. Ara és més difícil trobar CD’s físicament a la teva ciutat, però l’oferta de botigues en xarxa s’ha ampliat. Potser ja no hi ha tants establiments on adquirir pel·lícules, però han aterrat plataformes com Netflix o HBO. Com diuen, quan es tanca una porta, s’obre una finestra. Ara bé, a vegades algunes portes fan mal que es tanquin. No és que FNAC continuï sent per a mi una referència per trobar la cultura que necessito, però sí seguia sent un lloc on sempre que passo pel centre m’ha agradat apropar-me. Però ahir… ahir anar a FNAC em va fer mal.
Tots sabem que en els darrers anys han entrat a FNAC diversos productes com llibretes, calendaris, agendes, ulleres de llegir, molta tecnologia… i que això ha fet que algunes seccions anessin empetitint-se. La de pel·lícules abans era enorme i ara és molt modesta, però res a dir, ja que poca gent les compra encara. La de música una mica el mateix, però almenys la música clàssica la tenien ben nodrida. Precisament la part de clàssica era una secció més que acceptable, feia bastant goig tenint en compte que no és un gènere de majories. En canvi ara ocupa un espai petit, massa petit, al costat d’altres músiques del món. Abans entraves a la secció de música clàssica i escoltaves Mozart -per dir algun compositor-, però ara potser que escoltis ranxeres o rock dur mentre mires CD’s de Mozart. És una experiència diferent.
Però el que més em va sorprendre va ser que ara a FNAC pots comprar maquines de depilar, eixugacabells, aspiradors, batedores i tot un catàleg de coses pel benestar, la llar i la bellesa. Aquesta nova secció està on originàriament estaven les pel·lícules, un dels meus caus històrics. I sí, em va fer una mica de mal. Fa anys que tots sabem que una botiga com FNAC -amb la superfície que té i on està ubicada- no es pot aguantar només amb llibres i pel·licules, i que ha de donar entrada a altres productes, però… Eixugacabells? Màquines de depilar? Aspiradors? On al principi hi trobava Woody Allen o Clint Eastwood, ara hi trobo Braun i Rowenta.
Vaig pujar amb certa tristor a la secció de llibres, sorprès per aquesta intrusió, si se’m permet aquesta llicència més romàntica i nostàlgica que res. Però, sabeu què? Que a la secció de llibres, a les set de la tarda, no érem ni deu persones. I vaig entendre algunes coses. La cultura és fascinant, però cal que hi hagi gent disposada a consumir-la, perquè la difusió s’aguanti. No només això, cal que hi hagi gent disposada a pagar-la. Quantes petites llibreries encara li fan petons als peus de Mr. Wonderful? FNAC és una empresa privada, les petites llibreries són comerços privats, i necessiten vendre per sobreviure. On no arriba la cultura, ha d’arribar alguna altra cosa per tal de mantenir el negoci viu. Dit d’una altra manera, que la FNAC hagi de vendre màquines de depilar per poder mantenir la secció de llibres o música no és més greu que que una editorial publiqui les memòries de Belén Esteban per poder publicar després literatura de qualitat però minoritària. El món no s’acaba, està clar. Mentrestant, però, Amazon segueix fent-se gran. I jo, més que mai, em torno boig en les petites llibreries dels pobles i barris on hi poso els peus.
Malauradament sembla una tendència, el que quedava de la Formiga d’or també va començar la decadència posant objectes de regal,fins i tot a La Central del carrer Elisabets hi ha ximpleries a l’entrada, aquests dies m’he aturat en una àrea de l’autopista on fins fa pocs anys hi havia uns prestatges plens de llibres de butxaca i ara són plens de bestieses de tota mena i de llibres en tenen quatre d’amagats i para de comptar. De petites llibreries també n’han plegat un munt, per a moltes compres de llibres has de recórrer a la xarxa. De tota manera ha passat amb els llibres, amb els cinemes, tot canvia i ens hem d’anar adaptant al que sigui, em temo.