La Irene Wagner té una vida més o menys senzilla, acomodada. No té maldecaps, gaudeix d’una família tranquil·la amb el seu marit (de qui no té cap queixa) i les dues filles. Ara bé, el seu equilibri vital és com el de Madame Bovary, Anna Karenina o tantes altres dones de la literatura realista: després d’uns quants anys de matrimoni, se sent avorrida, necessita altres emocions per sentir-se viva, i això ho troba en un altre home, un amant. Sembla que tot li va força bé des que gaudeix d’aquesta aventura, però tot canvia quan una dona que es presenta com a exparella del seu amant li fa xantatge: o li paga certes quantitats de diners, o li explicarà tot al marit.
La Irene s’espanta, veu l’abisme sota els seus peus. És llavors quan comença a reflexionar sobre el que ha estat fent i s’adona que potser ha estat injusta amb el seu marit, li agradaria poder arreglar les coses, però tem no ser a temps. Decideix trencar amb el seu amant, però el xantatge continua. Per la ment de la Irene passen idees esbojarrades, qualsevol cosa abans de reconèixer la seva aventura. I és així com poc a poc, la tensió es va apoderant de la protagonista fins a un final que segurament pocs lectors s’esperen.
Quaderns Crema ha publicat aquesta novel·leta en català, amb la traducció del desaparegut Joan Fontcuberta, i Acantilado ho ha fet en castellà, amb traducció de Roberto Bravo, tot i que en aquesta llengua ja es podia trobar dintre del volum Novelas de Stefan Zweig que va editar la mateixa editorial. Va ser escrita originalment el 1913 i es va publicar per primera vegada el 1920. El 1954 Roberto Rosselini va fer una versió cinematogràfica amb Ingrid Bergman en el repartiment. Zweig és un mestre retratant la decadència de l’ésser humà i de les societats, tant en els seus assajos com en les seves ficcions, mostra amb encert com moltes vegades els móns que han acollit i engrandit les persones s’esberlen.
En el cas de Por, coneixem a la protagonista en davallada des de bon començament. Tot comença amb ella a casa del seu amant i és al baixar les escales quan el drama esclata. A partir d’aquí la tensió, els remordiments i l’angoixa acompanyen a la Irene durant tot el relat. Sota el meu punt de vista, aquesta és una història bastant senzilleta, i personalment no he sentit una gran empatia amb la protagonista. Suposo que es deu a la brevetat del relat, que té poc més de cent pàgines, amb una lletra generosa, i que més que el penediment per allò que ha fet, el que realment li fa por és que la delatin i la vergonya que això li suposaria. É
s a dir, no veig una reflexió profunda sobre el que està fent, sinó el neguit de veure quin serà el proper xantatge. Ara bé, sí que és cert que aquesta por la sumeix en una situació desesperada que la fa pensar en les pitjors sortides. Per altra banda, aquest final tan celebrat o tan suposadament sorprenent, em sembla totalment inversemblant i forçat. No puc entrar en detalls per no desvelar res, però val la pena que el lector pensi si el que passa al final és creïble. M’ha semblat una nouvelle una mica fluixeta.
