Higinio Polo
Al carrer Đồng Khoi de Saigon (la via Catinat de la colònia, quan l’urbs encara no es deia Ciutat Hồ Chí Minh), passejaven els francesos rics amb els seus vestits blancs en els anys de joventut de Marguerite Duras; asseguts a les terrasses de l’hotel Continental, bevien xampany i combatien la calor dels monsons amb el luxe que la pàtria colonial havia posat a les seves mans de mercaders. Ja apareixien gestos de rebel·lió, però amb prou feines arribaven fins allà: al febrer de 1930 s’havia fundat, a Hong Kong, el Partit Comunista del Vietnam, que després, pels noms de la colònia, es diria Partit Comunista indoxinès, i que, de seguida, patiria una feroç repressió: a la presó de Saigon, a prop del carrer Catinat, els carcellers francesos torturaven els comunistes i els deixaven morir.
En aquest any 1930, una joveneta Marguerite Donnadieu, que després serà Duras, passejava en una limusina amb Léo, el seu estrany amant oriental, per l’allunyat barri de Cholon, la major concentració de xinesos de tota la península d’Indoxina, prop de Saigon. Encara queden alguns records d’ella, encara més lluny, al delta del Mekong. A setanta quilòmetres de Cần Thơ, la capital del delta, es troba Sa Đéc, una tranquil·la població del Mekong que, en els anys d’entreguerres, va ser considerada la ciutat més bella d’Indoxina. Aquí es va establir una base dels PBR (Patrol Boat River) nord-americans, aquells grups d’assassins de l’exèrcit nord-americà que recorrien els braços del gegantí riu metrallant als pagesos durant els anys tristos i sinistres de la guerra del Vietnam. Aquí va viure Marguerite Duras, i és on hi ha la casa del seu amant xinès.
La vila és una senzilla construcció amb tres arcs, un pòrtic, i rajoles en el frontó. L’entrada, amb ornaments barrocs, daurats, evoca el perfum implacable d’un temps perdut. La casa va ser comissaria de policia, i la filla de l’amant xinès de Duras va aconseguir, el 2007, que es convertís en un petit museu. La porta, amb marqueteria en nacre on es veuen plantes, i un ocell; i l’entrada, amb dos elegants columnes negres, de fusta, que emmarquen una figura xinesa que simbolitza l’ordre, semblen amagar la solitud d’un amor compartit i tenaç que, però, mai no va existir. A la sala d’entrada, la subtil cultura xinesa va fer que les rajoles franceses es disposessin enfonsades, formant una lleu superfície còncava per imaginar l’aigua: simbolitza que hi entrava molts diners. Presidint l’estada, un quadre en caràcters xinesos que explica que la casa és una barreja xinesa i francesa.
A dins, a la sala central, hi ha una gran taula, que també feia les funcions de llit i de fumador d’opi. Té marqueteries de nacre formant ratpenats, que porten sort en la tradició xinesa. Als costats, dues petites habitacions, que es lloguen per cinquanta dòlars per a amants del llibre de Duras o mitòmans del cinema. Els llits tenen dosser, i, al costat, una tauleta. Res més. També, al fons de la sala central, una caixa forta, negra, arruïnada. El pare de l’amant xinès passava aquí hores, al costat d’una serp pitó, fumant opi, amb els micos recorrent els voltants, mentre el seu fill passejava a la joveneta Duras en la confusió, la vitalitat i el desordre de Cholon, pel laberint de mercats, terrasses, carros de verdures i richshaws, de miserables anamites i clubs nocturns com La Cascade. Ara, en aquesta casa, conreen la història d’amor de la qual tants lectors es van enamorar, sense reparar en la venda de la joveneta per la seva mare. Darrere de la casa hi havia un jardí, que ja no existeix. Al davant, corre un braç del Mekong per on baixa un vaixell de nom evocador, Cochinchina, amb els ulls de Buda a la proa.
No gaire lluny d’allà, després de l’animada Đường Tran Hung Đảo, es troba la casa on va viure Marguerite Duras amb la família. És una escola de porxos grocs, on juguen els nens, i alguns adults descansen en bancs de pedra rosada. Una mestra està corregint quaderns, i els alumnes, bulliciosos, s’agiten en les classes. Al costat de les aules, hi ha les oficines escolars, amb ventiladors com en els dies de la colònia. Les portes i finestres de les aules romanen obertes, per combatre la calor, i tots els nens i nenes porten uniforme, brusa o camisa blanca, amb un mocador lligat al coll, faldilla vermella de quadres o pantalons curts. Aquest va ser un dels llocs on Marguerite va viure la seva infància i joventut indoxinesa, a més de Saigon, Hanoi, Phnom Penh, Vĩnh Long i Prey Nop. Laure Adler ens ha deixat un recompte precís de la vida de Duras, en una magnífica biografia, perquè l’escriptora va mentir tant, va elaborar tantes vegades la seva pròpia vida, que, al final, ni ella mateixa havia de saber si al·ludia a etapes de la seva existència o recordava les mentides i ficcions que havia escrit i explicat als seus amics. Tampoc importa molt. Aquesta història de l’amant apareix en diversos llibres de Duras, a Un dic contra el Pacífic l’home és ric, però no és xinès, sinó occidental. Trenta-quatre anys després, a L’amant, és milionari, i xinès, i, encara, quan ja l’escriptora tenia gairebé vuitanta anys, el fa aparèixer també en L’amant de la Xina del Nord, sempre ric, aquest home a qui anomena Léo i que la joveneta Duras va conèixer “al transbordador entre Sa Đéc i Saigon”.
Era la Indoxina colonial, de nits esplendoroses i dies tropicals, on les estacions no existeixen, de dones anamites i de brutal explotació francesa, on els colons colpejaven als camperols, imposaven les seves regles i robaven les terres, i van arribar fins i tot a canviar els ideogrames xinesos amb què s’escrivia la llengua anamita per l’alfabet llatí. Aquí va néixer Duras, a Gia Dinh, i va viure fins als 18 anys. Gia Dinh era una petita població propera a Saigon, adormida entre arrossars i jacints del Japó, amb nens cavalcant els búfals d’aigua, mercats on venien pols d’ossos de voltor per combatre la gonorrea i la sífilis, xinesos incansables i anamites austers. Viu a l’escola, i, amb tres anys, la seva família es trasllada a Hanoi, on el seu pare havia estat nomenat director d’ensenyament primari. D’allà el traslladen a Phnom Penh, encara que, malalt, serà evacuat a França. A Penh rebrà la família la notícia de la seva mort. La vídua i els fills viatgen, després, a França, on viuen dos anys, fins que, el 1924, tornen a Indoxina; primer, a Phnom Penh; després, a Vĩnh Long, entre cocoters, on encara es temia als tigres. No és fàcil la seva existència: Marguerite té por de Pierre, el seu germà gran, que la maltracta amb ferotges pallisses, igual que la seva pròpia mare. El 1928, la mare és nomenada directora de l’escola femenina de Sa Đéc, on les nenes no podien parlar vietnamita; i viuen entre funcionaris colonials corruptes i fumadors d’opi, organitzats per laboratoris que col·laboraven amb l’Institut Pasteur, francesos que enyoren París i criats silenciosos. Aquest mateix any, s’instal·len a Prey Nop, al costat de l’actual Sihanoukville cambodjana, en una concessió que acabarà amb els estalvis de la família i amb els somnis de la seva mare de fer-se rica amb una plantació impossible, que la mar inunda, malgrat els dics que fa construir; entre cocodrils i rajades d’elefants. Molts anys després, d’aquesta experiència sorgirà el seu llibre Un dic contra el Pacífic, de 1950, on Duras denuncia el capitalisme i l’explotació colonial i que aconsegueix un gran èxit, assegurant certa tranquil·litat econòmica.
El 1929, Duras, una noieta de 15 anys, entra al Liceu Chasseloup-Laubat de Saigon: la mare vol que estudiï, que triomfi. Llavors coneix l’amant xinès, tot i que la relació no és una història d’amor amb aquest home que, per als francesos, arrossega la vergonya de ser anamita, sinó que transcorre amb la joveneta ansiosa per la riquesa, amb l’obsessió pels diners, que també consolarà a la mare de Duras. És una sòrdida història, on la mare i els germans busquen la riquesa de l’amant. Durant els dos anys de romanç, la joveneta Duras segueix vivint en la seva pensió de Saigon, primer, i, després, amb la seva família, que deixa Sa Đéc i es trasllada a Saigon. Són llargs mesos de mirades i passejos, anant cada dia a l’apartament de Cholon que té l’amant, amb les nits dedicades a visitar restaurants amb tota la família, per acabar al club La Cascade, sempre amb les despeses a càrrec de l’amant xinès, que manté a la família de Marguerite. Mentrestant, al Liceu, miren a la jove Duras com si fos una prostituta. El xinès la banyava i besava el seu cos, reposava al costat d’ella, però només al final es consumarà la relació; segons un diari de la pròpia Duras, una sola vegada, abans de tornar a França: eren altres temps. La relació acaba, i la mare de Duras reclama diners a l’amant xinès: deixen Saigon l’estiu de 1931, gràcies als passatges sufragats pel pare de l’amant (que vol així desempallegar-se de la família), al paquebot Bernardin de Saint-Pierre amb destinació a Marsella. Marguerite s’acomiada de l’amant, a qui no tornarà a veure mai més, des del vell edifici de les Messageries Maritimes (que avui és un museu dedicat a Hồ Chí Minh) allà on s’ajunta un dels canals amb el Sông Sài Gòn. El viatge dura quatre dies. Tornen un any després, al setembre de 1932. Marguerite passa un any més a Saigon, on la seva mare compra una casa, per superar el seu examen final de batxillerat. Finalment, a l’octubre de 1933, torna sola a Marsella al paquebot Porthos, i la dolçor de la Indoxina queda enrere per sempre.
Després, París. Poca cosa sabem de la seva vida durant dos anys, fins a 1935, quan troba al seu germà Pierre exercint de proxeneta i de petit traficant de drogues a Montparnasse. Marguerite estudia, observa el moviment que lluita contra el feixisme, vol ser escriptora, l’apassiona el cinema i el teatre, i, quan arriba la victòria del Front Popular, no sent un entusiasme especial, mentre se succeeixen els seus amants, fins que troba assossec amb Robert Antelme. En aquests anys de pre-guerra, rep diners de la seva mare, que regenta una escola a Saigon. Acaba la seva llicenciatura en Ciències Polítiques i, al juny de 1938, comença a treballar en el Ministeri de Colònies. És competent, i el mateix ministre li encarrega escriure el seu primer llibre, L’Empire français, que acompanya de la seva feina defensant la política colonial francesa; després, repudiarà aquest llibre: no era per menys. Al setembre de 1939, Marguerite es casa amb Robert Antelme.
En els dies de l’ofensiva nazi sobre França, Marguerite abandona París: s’uneix al grup que acompanya el ministre de l’interior, Georges Mandel. En Tours, el gabinet francès opta per l’armistici, la rendició; França s’enfonsa, i Marguerite es trasllada a Brive. Al setembre de 1940, torna a París, i dos mesos després renuncia al seu lloc en el ministeri. El seu marit, Antelme, ingressa a la resistència. Tots dos viuen al número 5 de la rue Saint-Benoît, que serà ja la seva casa per sempre, i allà acullen membres de la resistència, mentre, al pis de dalt, els seus veïns i amics col·laboracionistes els reben a ells (Ramon Fernandez és membre del partit de Doriot), igual que reben a Céline, Drieu la Rochelle i Karl Epting. Allà escriurà Duras durant tota la seva vida. Ha tingut un fill, que neix mort, desgràcia que la aixafarà durant dècades, i segueix amb els seus amants; viu amb Antelme, s’enamora de Dionys Mascolo. Després de la guerra, Raymond Queneau es converteix en un assidu de casa; com Merleau-Ponty, Jorge Semprún, Elio Vittorini; i la visiten Calvino i Dos Passos. En canvi, Duras menysprea Marguerite Yourcenar, i manté les distàncies amb Beauvoir i Sartre, als que rebutjarà sempre, com a Camus. No va perdonar a Sartre que no acceptés publicar-li alguns relats en Les temps moderns, i que, a més, li digués que escrivia malament.
Al juny de 1943, Marguerite, el seu marit i el seu amant, s’incorporen a la resistència. Ella fa d’enllaç, i recluta gent per a la causa antifeixista. Coneix llavors a Mitterrand, que havia col·laborat amb Vichy, però que ara està amb la resistència: es quedarà amb freqüència a casa a dormir. Treballa clandestinament, al principi, sense gran preocupació, però quan Antelme és detingut al juny de 1944, i, després, enviat a Buchenwald, Marguerite comença a cedir a la por. A més, les relacions durant la guerra són equívoques de vegades, i la destinació i les difuses fronteres de la necessitat atrapen a vegades: alguns companys de l’època creuen que Duras, preocupada pel seu marit, va mantenir un romanç amb Charles Delval, que treballava per a la Gestapo a la rue des Saussaies i de qui creia que podria obtenir informació sobre el parador del seu marit. Després, Duras també pressiona els seus amics de la resistència perquè executin a Delval. Per acabar de complicar les coses, el propi Mitterrand, molts anys després, ha de reconèixer que era senzill matar Delval, però que suposava també matar Duras. Pocs dies abans de l’alliberament de París, el grup de la resistència prepara l’atemptat per matar Delval, però l’ocasió s’escapa. I arriben els dies de la llibertat, amb els republicans espanyols de la divisió Leclerc avançant pels carrers de París, el mateix Leclerc que, enviat a Indoxina després de la guerra, s’entrevistaria amb Hồ Chí Minh. Marguerite recorre la ciutat, entre els tirotejos, treballa en una cantina improvisada, participa en l’esforç per derrotar als alemanys. Després, va cedir al desig de venjança, i va torturar a detinguts: les guerres són sempre sinistres. En el judici a Delval, Duras es mostra molt dura en el seu primer testimoni, però, a petició del seu amic i amant Mascolo, fa una segona declaració per retractar-se. Serà inútil: Delval és condemnat a mort, i executat al gener de 1945. Va ser una condemna injusta.
Duras escriu, exigeix depurar als col·laboracionistes, es proclama comunista. Mentrestant, el seu marit, Robert Antelme, està a Dachau on el troba una delegació francesa que té a Mitterrand entre els seus integrants. Quan van a buscar-lo, Antelme, molt feble, creu que morirà i parla sense parar, i, durant la fugida del camp d’extermini, insisteix davant els seus amics en la transcendental tasca dels comunistes a Dachau, i en la seva solidaritat. És tot just un esquelet humà, però se salvarà, presoner, com tants deportats, d’un atroç sentiment de culpabilitat per haver-se salvat quan molts altres havien mort. Antelme narrarà la seva deportació a L’espèce humaine, llibre que publica el 1947; també Duras escriurà aquestes experiències, quaranta anys després, a El dolor. En aquests dies de 1945, Marguerite ha publicat ja dos llibres, els dos durant la guerra, però no és coneguda; segueix escrivint, encara que li falta seguretat en si mateixa, i no s’imagina que arribarà a publicar més de quaranta llibres. Però les seves obres amb prou feines es venen.
Mentrestant, l’esforç de la resistència deixa pas a l’oportunisme polític i la tornada a l’ordre burgès: els deportats que retornen suportaran un obstinat silenci: Antelme arriba a dir, el 1948, que ningú vol saber res d’ells, i la revolució socialista que acariciaven haurà d’esperar temps millors. Dures havia ingressat al Partit Comunista el 1944, i la seva militància és decidida: ven L’Humanité pels carrers de París. Dos anys després, també es fan del PFC el seu marit, Antelme, i el seu amant, Mascolo. Però, en uns anys, seran exclosos del partit, en un episodi del que molts culpen Jorge Semprún, encara que Duras serà comunista durant la resta de la seva vida, fins al punt que, el 1994, volia afiliar-se de nou al PFC, amb qui manté una connexió d’amor i d’odi. En 1947, neix Outa, fruit de la seva relació amb Mascolo. S’ha divorciat d’Antelme.
Es mostra contrària a l’actuació del govern francès a Algèria. “Aquesta guerra és vergonyosa. Aquesta guerra és inútil”, diu el manifest de diversos centenars d’intel·lectuals que, el 1955, subscriu Duras, qui, a més, col·labora amb membres del FLN. Els camps de concentració a Algèria, les tortures policials, són denunciats. La seva relació amb Mascolo acaba, i apareix Gérard Jarlot, deu anys més jove que ella, amb qui, a partir de 1957, comparteix totes les seves hores, la tristesa per la mort de la seva mare, el canvi en la seva forma d’entendre la literatura: amb Moderato, per al seu disgust, Duras començarà a ser inclosa entre els autors del nouveau roman. Escriu articles per France-Observateur, col·labora amb Resnais i escriu Hiroshima mon amour, l’èxit li obrirà les portes del cinema. La seva relació amb Jarlot és tensa: tots dos es peguen, s’emborratxen, però continuen junts. Duras beu sense fre. Finalment, trenca amb ell. Arriba llavors El vicecònsol, ensumant a Calcuta, entre la pluja veneciana i les ampolles de whisky, entre paraules que s’escapen i records d’infància. Sempre preocupada pels diners, Marguerite demana bestretes a l’editorial, perquè els seus llibres amb prou feines es venen. Però, després, aconsegueix èxits en el teatre, i les seves possibilitats augmenten al cinema, fins al punt que un productor li sufraga un viatge a Nova York, tot i que el projecte no tira endavant. Va arribar a dirigir quinze pel·lícules, i alguns curtmetratges.
El 1966, mor Jarlot, i Elio Vittorini, sempre tan proper a Duras. Quan arriba el maig del 68, participa a les barricades i en les lluites de carrer, ocupa la Sorbona. Els seus amics afirmen que el famós lema “Prohibit prohibir” és invenció seva, i l’exaltació i la rebel·lia s’apoderen d’ella, tot i que, quan l’estiu acaba, les flames del que molts creien una revolució i tot just era un escenari, s’han apagat per complet. Caurà llavors en el pou de la depressió, que li durarà un any sencer. Es refugia a la casa de Neauphle, confessa que té “visions”, es pren tan seriosament a si mateixa que comença a ser una caricatura, una persona que creu posseir un talent excepcional; es refugia en el cinema, i en les seves pel·lícules, on imposa la seva voluntat. Per al rodatge de la seva Índia Song, converteix l’arruïnada mansió dels Rothschild del bois de Boulogne en un escenari colonial on atrapa la misèria de Calcuta. Serà l’única pel·lícula amb la qual tindrà cert èxit de públic, encara que molts crítics l’aclamen, i regna al festival de Cannes de 1975. En realitat, està interessada només en si mateixa, però les feministes l’adoren, i aconsegueix recursos, estrena teatre, es queixa que no la consideren: anhela reconeixement, fama. Anuncia la fi del marxisme, diu bajanades, s’emborratxa, és incapaç de sortir de casa sense la seva ampolla d’alcohol: pot beure diverses ampolles de whisky en una tarda. Segueix vivint a la rue Saint-Benoît, on manté la seva cort d’amics, i passa a fer una ullada a les prestatgeries de La Hune, al bulevard Saint-Germain, que també era freqüentada per Picasso, Breton i Max Ernst, sempre presonera del record de la seva mare i de la violència del seu germà gran. A Hervé Lemasson, llibreter de La Hune, li lliurarà el manuscrit de L’amant, abans de decidir-se a publicar-ho.
La seva evolució política és penosa. Viatja a Israel, defensa al seu govern, fins i tot rebutja l’existència del poble palestí, critica durament a la Unió Soviètica i al PFC, i li sembla que els seguidors del catòlic i conservador Walesa a Gdansk encarnen la revolució. Troba, per fi, a Yann Andréa Steiner, l’últim i peculiar amant de la seva vida, homosexual, el còmplice dels seus últims moments. S’ha fet rica, publica L’homme atlantique i Savannah Bay, passeja per Roma per rodar un curtmetratge per a la televisió italiana, i torna a caure en el pou negre: li tremolen les mans fins al punt que no pot escriure, beu diversos litres de vi al dia, cinc o sis, i ni tan sols es renta. El 1982, la ingressen en un hospital, a vida o mort, per tractar la cirrosi, i aconsegueix superar la crisi. L’any següent, remenant els seus papers a Neauphle, troba el quadern on havia escrit feia tants anys la seva relació amb Léo, aquell xinès ric de Sa Đéc, que li porta als seus dies foscos, de nou, a la dolçor de la Indoxina. Té gairebé setanta anys, i comença a escriure L’amant, intentant atrapar aquella vida, inventant la seva pròpia existència, imaginant que va estimar a aquell xinès, perseguint la noia de la Indoxina que mirava els carrers de Cholon darrere dels vidres de la limusina, superant els tramvies i als rickshaws de dues rodes arrossegats per un home, escoltant el fragor dels carrers xinesos darrere de les finestres sense vidres de l’apartament on Léo banya el seu cos, aspirant l’olor de l’encens, de les herbes, del gessamí, de la Indoxina tropical, humida i torrencial, de les musiquetes d’orquestres que porta el vent, embolicades en els llampecs d’escuma i els amors immòbils, recordant la mort del germà menor durant l’ocupació japonesa, sentint una altra vegada l’olor del sabó de Marsella amb què fregaven els sòls, els fumadors d’opi on anava el seu germà gran; els viatges al camp, a Vĩnh Long, per anar a contemplar les nits de l’estació seca d’Indoxina.
El llibre aconsegueix un èxit mundial, aconsegueix el premi Goncourt, ven milions d’exemplars, els diaris, la ràdio i la televisió parlen d’ella; la imiten, rep milers de cartes, el París artístic i intel·lectual es prostra davant seu. Actua com una vedette, elogia Mitterrand, que és ara president de la República, encara que no per això deixarà de tenir diferències quan pretengui publicar un llibre amb entrevistes entre tots dos, que no arribarà a imprimir-se: Mitterrand es nega; però, més tard, Duras escriu una obra teatral basada en les seves converses que té gran èxit, Marguerite et le Président. Duras exhibeix la seva vida passada sense reparar en el dolor que pugui causar als altres. Així, el 1985, publica El dolor on narra el retorn del seu exmarit, Robert Antelme, després de la deportació nazi, llibre que fereix profundament la família d’Antelme. Farà el mateix amb Yann Andréa: a Ulls blaus, cabell negre descriu sense rubor la seva intimitat, la seva vida sencera. Torna a caure en l’alcohol. Està arribant al final. Quan acaba 1988, després d’una operació, entra en coma, i romandrà així durant vuit mesos. Increïblement, es recupera, viu de nou. A l’any següent, Jean-Jacques Annaud li proposa rodar una pel·lícula sobre L’amant, i accepta; es baralla, però, al final, cobra dos milions i mig de francs per deixar que la pel·lícula segueixi endavant. El film tindrà un gran èxit, i farà més universal el nom de Duras. Ella odia ja la novel·la, i comença a refer-la, una altra vegada, la història de l’amant, que tindrà llista al maig de 1990, i que apareixerà amb el títol de L’amant de la Xina del Nord.
Des de feia molt de temps, Duras no tolerava la menor crítica als seus textos: era capaç de distanciar-se i fins i tot de trencar amb els seus amics davant la menor crítica. L’èxit de L’amant la va transformar, fins al punt de caure en el ridícul, portant el seu narcisisme a extrems delirants. Al final de la seva vida, tot just parlava de res que no fos ella mateixa. Va mentir tant, que ja no sabia quina era la veritat, havent creat un personatge de si mateixa, inventant la seva vida, creient les seves pròpies ficcions, sentint-se de nou, quan estava borratxa, la nena d’Indoxina. Feminista, obsessionada amb la seva mare, sempre temorosa de tornar-se boja, cobdiciosa, autoritària, encara que va saber ser també encantadora, autora d’una obra desigual, va escriure una altra vegada la història de l’amant xinès escoltant Blue Moon, mentre la seva cara devastada s’anava fent cada vegada més oriental, com si ella mateixa fos xinesa.
Marguerite Dures era una noia pobra que viatjava en els autobusos on només anaven vietnamites, entre camperols silenciosos i dones que mastegaven tabac de bètel. “Molt aviat en la vida va ser massa tard”, va escriure en L’amant. Era la noia que passejava amb Léo pel barri de Cholon, entre el bullici de la ciutat xinesa; la qual prenia el transbordador entre Vĩnh Long i Sa Đéc; la joveneta a qui la seva mare deixaria sortir vestida de prostituta, per pujar a la limusina de l’home ric; la noia que recordaria durant tota la seva vida els vaixells que partien de Saigon, llançant sempre tres laments amb les seves sirenes, que creuaven tota la ciutat, mentre els passatgers i els que havien anat a acomiadar-se trencaven a plorar, i el paquebot negre es perdia en l’horitzó, camí de la Mar de la Xina, deixant enrere la terra humida, el delta del Mekong, els monsons, la vida, i la nena que agafava amb la mà l’aire blau de les nits d’Indoxina.
