Un incòmode i dolorós retorn a ‘Només la fi del món’

Oriol Broggi dirigeix a la Biblioteca de Catalunya aquesta obra en què un jove malalt torna a la casa familiar després de dotze anys

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Un home jove, malalt irreversible, torna a la casa familiar, a un poble, després de dotze anys d’absència. Aquest concís resum suggereix un esquema conegut, encara més en èpoques en les quals epidèmies com la tuberculosi o la sida han escapçat les capes joves de la població. Però aquesta obra, innovadora i desconcertant, té el valor afegit de ser diferent i no es pot resumir en poques paraules. Lagarce és un autor poc conegut a Catalunya. Xavier Dolan, canadenc, va rodar una pel·lícula amb un molt bon repartiment i crítiques de tot tipus, sobre aquest mateix text, que tan sols s’ha pogut veure un dia, recentment, a la filmoteca. A Madrid es va fer un breu cicle sobre l’autor, fa alguns anys i a ciutats com Buenos Aires és un autor molt conegut i apreciat. Més enllà de gustos personals, la programació teatral actual és erràtica, en ocasions repetitiva i hi ha molts oblits i ignoràncies. Per això té un gran mèrit, d’entrada, el risc de posar en escena una de les obres d’un autor que no va tenir grans èxits quan era viu, però que França s’ha reivindicat fins a una certa, i potser també exagerada, mitificació.

L’obra va ser escrita l’any 1990, tres anys abans de la mort de l’autor. La sida va afectar molta gent jove dels mitjans teatrals, literaris, cinematogràfics. Aquella tragèdia inesperada, després d’una època d’exaltada llibertat, va canviar moltes coses i va generar una gran producció creativa que avui, amb el pas del temps, ja és pot valorar de forma una mica objectiva. Lagarce va ser actor, director i autor de teatre i també va escriure altres gèneres. L’obra incideix en el tema de la família amb secrets i ressentiments, però va molt mes enllà. De  fet sabrem poca cosa d’aquest nucli familiar incapaç de comunicar-se de forma afectiva, convencional, més enllà d’algun moment final. No és un text fàcil, no ho deu ser traduir-lo, algunes expressions en català grinyolen en determinats moments. Tampoc deu ser gens fàcil interpretar-lo, en ocasions esdevé  una singular sèrie de monòlegs,  ja que els personatges semblen no escoltar-se.

David Vert, gran actor, es posa de forma  impressionant en la pell d’aquest retornat incòmode i que incomoda. Té una dicció magnífica, tot i que aquesta és una de les marques de les posades en escena de les produccions de La Perla 29. Manifesta els seus sentiments amb emoció continguda, juga amb els silencis amarat d’una tristor profunda. Li dona la rèplica de forma admirable Sergi Torrecilla, el germà que es va quedar al poble, que fa una vida convencional, ple de ressentiments des de la infantesa, rabiós i feble al mateix temps.

I hi ha les dones, secundàries en plenitud, Muntsa Alcañiz en el paper d’una mare aparentment freda i distant, que evoca paisatges d’un passat ple de rituals familiars i d’imprecisos moments de felicitat suposada. Marcia Cisteró, la cunyada, una persona plena de bones intencions però  que admet saber poca cosa, fins i tot, del seu marit. Claudia Benito, una jove actriu en alça, la germana petita, que intenta, en debades, que les coses siguin d’una altra manera i que clou l’obra entonant un emotiu poema cantat.

L’obra, per les seves característiques, cau en algun moment en una certa monotonia, resulta hieràtica, falta una mica d’ intensitat en alguns moments, però potser ha de ser així. La fi del món és, per a cadascú, el moment de la seva pròpia mort i que aquesta arribi en plena joventut no pot ser res més que una tragèdia. Només la fi del món és teatre plenament contemporani però, també, teatre de text en estat pur, una modalitat que avui no sembla prou comercial. El gran actor Pau Garsaball comentava en alguna ocasió, amb ironia, que el teatre oscil·lava entre el crit i la parrafada, aquí tenim una mica les dues coses, malgrat que el crit possible, evocat pel protagonista, va quedar silenciat, massa silenciat, probablement. Potser no sigui aquesta una obra per a tots els gustos, però té el valor afegit d’acostar-nos a un autor rellevant, imprescindible, poc conegut entre nosaltres, encara. I compta amb unes actuacions excel·lents i amb la direcció, sempre eficaç i precisa, d’Oriol Broggi.

 

______________

Només la fi del món / Biblioteca de Catalunya (C/ Hospital, 56) / Text de Jean-Luc Lagarce / Direcció d’Oriol Broggi / Companyia La Perla 29 / 2 hores / Fins el 29 de març de 2020 / www.laperla29.com

Categories
DramaESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES