Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Francisco Castro (Vigo, 1966) és escriptor i editor del segell Galaxia. La seva darrera novel·la, Tants anys de silenci (Capital Books/Rayo Verde) ens trasllada a la dura repressió franquista amb una història protagonitzada per una professora i investigadora en Història que dirigeix l’excavació d’una fossa comuna on s’han trobat sis cossos, tots amb un tret al cap, i també l’esquelet d’una dona, enterrada sola, amb un llibre de poesia entre les mans. La professora es proposa saber què va passar al pazo on es troba la fossa en els primers dies de la Guerra Civil i qui era la dona, qui era el poeta i què en queda de tot allò. Tot plegat una història d’obscuritat, odis, execucions i venjances personals.
Aquesta és una novel·la sobre la Guerra Civil o sobre el silenci?
No és exactament una novel·la sobre la Guerra Civil, però sí que la Guerra Civil és el context en el qual passa la història que explico. Diguem que a mi m’interessava més allò que va venir després, els anys de repressió i, precisament, de silenci. És a dir, tots aquells anys en els quals tanta gent va viure mossegant-se la llengua, que és un tema que ja he tractat en altres llibres. Fa una mica més d’un any, llegint a la premsa una notícia sobre exhumació de cadàvers, va aparèixer l’espurna, em vaig preguntar què passaria si aparegués l’esquelet d’una dona abraçant un llibre.
Què és el que passa en la seva novel·la…
Exacte, jo funciono molt per imatges. En la novel·la, la protagonista és una investigadora en Història, una ment brillant però que té també els seus problemes personals, que és la violència masclista que pateix. Ella ha d’escapar del seu propi infern. Volia mostrar que la violència masclista no la pateixen només dones amb un estatus socioeconòmic baix, sinó que qualsevol dona en pot ser víctima. De fet, ella sent vergonya del que li està passant, perquè considera que no és normal que a una dona intel·ligent com ella li passi això.
És a dir, que ella també pateix el seu propi silenci.
Justament. Una de les tesis de la novel·la és que la violència contra les dones és sempre la mateixa, independentment de l’època. La violència contra les dones que pensen i s’empoderen és la mateixa el 1936 o el 2020. Cada cop que hi ha un cas d’assassinat per violència masclista, surten veïns de la víctima dient que ells sentien els crits o els cops, però ells mai van denunciar-ho, tot i poder fer-ho de manera anònima. Davant la violència, tots els silencis són iguals, ja sigui violència masclista o assetjament escolar o laboral, per exemple. No és versemblant que no hi hagi ningú que estigui al cas d’aquesta violència, però és més còmode ser un còmplice covard que una víctima. Després tenim determinades forces polítiques que qüestionen aquesta violència.
Parlem de violència i de dos personatges importants de la seva novel·la: un poeta republicà i un militar revoltat.
Sí, en cada capítol el lector veu la història de tres joves que creixen junts, un dels quals acaba sent un destacat militar de l’exèrcit revoltat, l’altre és un poeta fidel a la República, i els dos estan enamorats de la mateixa noia. Tracto de jugar amb els mateixos personatges en dos moments diferents, per exemple quan el jove militar té poc més de vint anys en el 1936 i exerceix una duríssima repressió, i després quan ja és un home jubilat. Tot passa en un pazo inventat, que ve a ser un compendi de tots els pazos de Galícia. Un pazo, perquè s’entengui, és una construcció senyorial del món rural gallec.
La protagonista vol saber alguna cosa del poeta, l’autor del llibre que té entre les mans l’esquelet de la dona…
El lector va accedint a les indagacions de la investigadora per saber alguna cosa d’aquest poeta, Ramón Gándara, que no apareix a cap registre, tampoc a Internet, sembla no haver existit mai. Però al mateix temps, el lector veu que el militar amaga alguna cosa, que l’enganya, per tant el lector en sap més que la investigadora. Suposo que té un punt de thriller, la novel·la, però sabent, insisteixo, que el lector sempre anirà per davant de la protagonista.
El propietari d’aquest pazo de la novel·la és un metge, Emilio Varela. Quan es produeix l’alçament, a Galícia els militars franquistes maten la gent que tenia certa rellevància en la societat, com els professors o els metges.
Emilio Varela no està inspirat en cap metge real, però sí té a veure amb això que dius. A Galicia no hi va haver Guerra Civil, només uns dies de conflicte, però sí que la repressió posterior va ser de les més dures de l’estat. Una de les característiques del feixisme, no només de l’espanyol, és la necessitat aquella de què mori la intel·ligència. No solament es persegueixen els escriptors o els pintors, també aquella gent de la qual el règim esperava una altra cosa. Per exemple, en el cas d’Emilio Varela, li diuen que no pot ser que obri el pazo i munti una biblioteca popular. Els poders fàctics sabien que un poble inculte era més fàcil de controlar que un poble llegit, que l’arma més perillosa del poble era la intel·ligència. Per això van voler acabar amb ella.
Això ja forma part del passat?
Avui dia hi ha polítics que prefereixen un poble que mira Telecinco que un poble lector. El franquisme encara és viu a Espanya. Mariano Rajoy deia amb orgull, entre els riures dels seus, que no havia derogat la llei de memòria històrica però tampoc havia dedicat ni un sol euro a treure els morts de les cunetes i aquests morts, li agradi o no, són els seus compatriotes, ciutadans espanyols. Després tenim Pablo Casado que diu que obrir les cunetes és obrir ferides. Com pot ser una ferida tornar a una persona de noranta anys les restes del seu pare? En quina societat estem vivim?
Franco ha sortit del Valle de los Caídos, potser alguna cosa està canviant.
Tant de bo, però no oblidem que fa pocs dies l’alcalde de Madrid va ordenar arrencar les plaques amb el nom dels presos republicans que estaven en el cementiri de La Almudena. Va ordenar també treure els versos de Miguel Hernández. Poca broma, és l’alcalde de la capital de l’estat espanyol. Sóc optimista? Mentre un alumne acabi l’educació secundària sense saber què va passar realment durant la Guerra Civil, que hi va haver un alçament feixista i genocida, no ho puc ser.
A què es refereix exactament?
Vox ha fet que molts professors tinguin por de parlar clar a classe per si els denuncien. Fa dotze anys jo era professor de filosofia i si digués ara el que deia llavors, estaria processat. Escolta, no es pot negar que Franco va ser un dictador genocida responsable d’un estat criminal i això se’ls ha d’explicar als nens. Per tant, el franquisme encara és present. No dic que estiguem vivint en el franquisme, perquè som en una democràcia, però sí que el franquisme segueix viu. La prova és que encara tenim alcaldes que es neguen a canviar el nom d’alguns carrers tot i que la llei de memòria història ho exigeix.
Aquesta por dels professors no està només relacionada amb la memòria històrica, també amb altres qüestions com la identitat de gènere. Suposo que hem de parlar del pin parental….
Exacte, però no només hem de parlar dels professors, perquè hi ha una autocensura generalitzada que fa que la gent hagi de pensar fins i tot què posarà a Twitter. Vull viure en una societat en què si em ve de gust dir alguna cosa, no vindrà una associació religiosa i em denunciarà. La sàtira i la ironia són senyals d’intel·ligència. Avui les cançons de Paco Ibáñez aixecarien més polseguera que l’any 1969. I, per cert, recordem que encara tenim vigent la Llei Mordassa. A què esperen PSOE i Podemos per liquidar-la? Intueixo que no tenen pressa.
Enaltir el franquisme podria ser delicte a Espanya properament.
És de sentit comú, el que no pot ser és que el dia que el govern anuncia que ho està estudiant, sigui tendència a Twitter «Viva Franco». Imagina que es convoca una manifestació a favor de la violència masclista o a favor de la pederàstia, això no s’entendria ni es consentiria. Amb el franquisme és el mateix. Però la dreta, quan li convé, recorre, de forma malintencionada i interessada, a la llibertat d’expressió, per això estan en contra de què sigui delicte fer enaltiment del franquisme. El totalitari vol que tu visquis d’una determinada manera, que vagis al llit amb qui ells volen, però si no hi estàs d’acord, llavors el totalitari ets tu.
Que el llenguatge i l’actitud de l’esquerra sigui políticament correctes és part del problema?
Sí, l’esquerra vol conquerir el centre i això els porta a ser febles amb qui no és feble. L’extrema dreta vol que una part de la societat visqui a l’ombra i la reacció de l’esquerra és convèncer a través de la paraula i l’empatia, però no n’hi ha prou, cal recórrer a la llei i que la dreta entengui que dir «Viva Franco» té conseqüències penals.
A Galícia aviat tindran eleccions i, segons els primers sondejos, Vox no obtindria cap diputat.
Dubto molt que Vox hi entri. Ara bé, si mirem la situació política a Galícia, sembla que el PP és molt fort, que té la quarta majoria absoluta a tocar. En canvi, aquesta majoria absoluta no està tan assegurada, va de dos-cents o tres-cents vots. Per altra banda, a Galícia tenim set ciutats, en cap d’elles hi governa el PP. És a dir, el govern de la comunitat autònoma se sustenta pel món rural. En altres paraules, l’arrelament del PP a Galícia no és tan ample, però sí és fort en determinades zones rurals. I allà, per tant, Ciudadanos i Vox ho tenen difícil per rascar vots.
Feijóo s’està allunyant del PP de Madrid?
I tant, quan Feijóo va ser proclamat candidat del PP a les eleccions gallegues no va venir ningú del PP de Madrid, però no perquè des de Madrid no volguessin, sinó probablement perquè des de Galícia sabien que si hi anava Casado, perdrien vots. El logo del PP era molt petit, el que importava era la paraula Feijóo. Hi ha hagut com una declaració d’independència del PP gallec respecte a Madrid, perquè a Madrid el PP li està fent la campanya a Vox.
Vostè és editor del segell Galaxia. La Xunta és sensible a la cultura i la llengua gallegues?
No, ens agradaria una Xunta més còmplice. Només fan el que estan obligats a fer. Les ajudes a la traducció són cada cop més baixes i les ajudes a l’edició pràcticament no existeixen. El president dels editors es queixava fa poc que Feijóo no s’ha reunit ni una sola vegada amb ells. Això et dona la mesura de l’interès que té el PP per la cultura, però, vaja, aquest PP gallec és herència de Fraga i Fraga era ministre de Franco.
Hem començat parlant del silenci. Cada vegada queden menys testimonis vius de la Guerra Civil. Entre aquests testimonis encara hi ha una necessitat de silenci?
El meu pare, que va estudiar en una escola alemanya del govern alemany plena de nazis, era més o menys un adolescent quan va esclatar la Guerra Civil. Ell va morir el 2015 amb 87 anys. Es va passar tota la vida dient que m’havia d’explicar una cosa que em deixaria el cap de l’inrevés. Jo vaig pressionar-lo perquè m’ho digués, però no s’atrevia per por, perquè creia que mai pots saber el que et pot passar. Vaig començar a saber coses quan jo tenia 46 anys, ara en tinc 53. Hi ha coses que el meu pare va compartir amb mi quan la meva mare estava malalta d’Alzheimer i ja no podia dir-li a ell: «Manolo, això no s’explica.» Però el meu pare va morir sense dir-me allò que m’havia de dir. No es va atrevir.
