Manel Haro. Sitges / @manelhc
La història de les deportacions als camps de concentració nazis difícilment es pot entendre des de generalitzacions, des de les grans dades que pretenen sintetitzar l’horror pel qual van passar milions de persones, moltes de les quals van perdre la vida de forma despietada i brutal. De res serveix saber la quantitat de morts que va provocar la barbàrie nazi si no parem atenció als noms que integren aquesta xifra. No podem estudiar-los tots, perquè malauradament n’hi ha massa i alguns simplement van ser esborrats del mapa. Afortunadament, la literatura, el cinema i l’art ens han apropat, al llarg dels anys, casos reals que ens han fet quedar gelats davant de tanta inhumanitat, alguns d’ells explicats pels mateixos supervivents. Cert és també que la indústria cultural ha espremut molt aquest episodi de la història, motiu pel qual institucions internacionals encarregades de conservar la memòria dels jueus exterminats als camps han alertat dels riscos de confondre la població sobre el que va passar realment i el que és ficció. Per exemple, el Memorial d’Auschwitz/Birkenau va demanar evitar llegir El nen amb el pijama de ratlles, de John Boyne, una novel·la que ha tingut molt èxit arreu del món i que ha fet pensar molts lectors que el que s’explica en les seves pàgines està basat en fets reals.
Sense entrar en debats sobre la responsabilitat que la cultura té en la transmissió de la història, trobo que està bé combinar ficció i dades contrastables, sempre que entenguem quines són les diferències que hi ha entre els dos tipus de relats. Sigui com sigui, però, per tenir un mínim coneixement sobre què va passar, com més fonts primàries consultem, millor. No sé si per sort o per desgràcia –bé, evidentment, per desgràcia- l’abast d’aquell genocidi és tan gran, que fins i tot podem trobar evidències al nostre poble, a milers de quilòmetres dels camps de concentració. Prova d’això és l’exposició que la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sitges i el Grup d’Estudis Sitgetans han organitzat, amb la col·laboració d’Amical de Mauthausen, al municipi del Garraf. Es tracta de Sitgetans als camps nazis, una mostra que pretén reivindicar -a través d’imatges, vídeos i documents- la memòria dels onze habitants de la vila que, després de fugir del franquisme cap a França, van ser deportats a diversos camps de concentració una vegada el nazisme va ocupar el país veí.
Del franquisme al nazisme passant, és clar, per la humiliant experiència dels camps de concentració francesos d’Argelès-sur.Mer, Saint–Cyprien o Agde, entre altres, on els exiliats s’havien d’enfrontar a la fam, el fred i el tracte miserable dels vigilants senegalesos. Només cal recordar la novel·la Els vençuts de Xavier Benguerel, on comparava aquests recintes d’internament amb un «camp de batalla l’endemà d’un combat: gent, si no morta, extenuada, vençuda, abandonada a la seva miserable sort.» Les possibilitats de sortir d’allà no eren moltes si no s’acceptava tornar a l’Espanya de Franco o guanyant-se el dret a asil formant part de les Companyies de Treballadors Estrangers que els obligaven a treballar per a l’estat francès. Aquesta va ser l’opció escollida per Sebastià Arnan Domingo (Sitges, 1895 – Gusen, Àustria, 1941), Tomás Iglesias (Casas del Monte, Cáceres, 1903 – Gusen, Àustria, 1942), José Antonio Egea Pujante (Aljúcer, Múrcia, 1921-Villamayor de Gállego, Saragossa, 2010) i el pare d’aquest, José Egea García (Aljúcer, Múrcia, 1897 – Castell de Hartheim, Àustria, 1941). Tots ells acabarien deportats a diversos camps de concentració; només Egea Pujante en sortiria viu. De Mauthausen, on compartia barracó amb el seu pare i on va haver de demanar que el canviessin perquè cap dels dos hagués de veure com apallissaven l’altre sense que en poguessin fer res.
També sobreviuria Joan Abella (Barcelona, 1909 – Ramonville, França, 1976), detingut en l’operació Meerschaum contra la Resistència. Va ser enviat, primer, al camp d’internament de la Compiègne i traslladat després al camp de concentració de Buchenwald, en el mateix tren que un altre sitgetà, Jaume Daví, nascut a Barcelona el 1919, a qui se li perd la pista. L’exposició ens diu que segurament va morir en una de les marxes de la mort que van organitzar els nazis per desmantellar el camp de Dora-Mittelbau just abans que fos alliberat el 1945 pels Estats Units. Sobre aquest cas llegim una estremidora frase escrita pel seu pare anys després: «El fet més dolorós després de vint-i-cinc anys d’espera, és que ja s’ha esvaït tota mena d’esperança de retrobar-lo.» Vint-i-cinc anys esperant saber si el teu fill hauria sobreviscut finalment al genocidi. Els altres noms de la mostra són Manuel Calventós Sánchez (Garraf, Sitges, 1909 – Gusen, Àustria, 1942), Jaime Sánchez González (Sitges, 1907 – Mauthausen, 1942), José López Martínez (Sitges, 1913 – Gusen, Àustria, 1941), Manuel García Crespo (Sitges, 1914 – Gusen, Àustria, 1942) i Enrique Miralles (Barcelona, 1898 – Gusen, Àustria, 1942).
_________
Sitgetans als camps nazis / Can Falç Mar de Sitges (Passeig de la Ribera, 14) / Fins al 22 de novembre / Entrada gratuïta
No tenia notícia d’aquesta exposició. Gràcies!