Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Sembla que a les grans firmes tecnològiques de Silicon Valley no els ha fet gens de gràcia el documental de Netflix El dilema de las redes, molt especialment a Facebook, que ha expressat el seu malestar perquè els testimonis que hi apareixen només aporten una visió parcial i negativa sobre les xarxes socials. Aquest és un debat que va creixent amb el temps, especialment des que la política ha descobert les enormes possibilitats d’enviar missatges interessats i molt específics a través de les diverses plataformes socials segons el tipus d’usuari que s’hi connectin. És a dir, gràcies a la intel·ligència artificial, als algoritmes i a les dades, Internet ofereix la possibilitat de fer segments cada vegada més precisos de població, la qual cosa fa que un partit polític o una empresa pugui adaptar les seves campanyes a cadascun d’aquests segments. És a dir, es pot enviar un missatge o un anunci a un segment determinat i el missatge contrari a un altre segment.
Però no només això, al documental de Netflix s’explica com les xarxes socials condicionen el comportament i les emocions de les persones en la vida real sense que aquestes se n’adonin. És a dir, com aquestes empreses tecnològiques, a través dels algoritmes, poden reforçar determinades actituds. Un exemple senzill seria: quan estàs indignat contra un partit polític –per exemple, el partit que governa-, i busques a Internet vídeos o informacions sobre ell, els algoritmes determinen quin tipus de contingut estàs buscant, saben que necessites material que reforcin el teu posicionament, i t’ho presenta de forma que ho trobis ràpidament. D’aquesta manera les plataformes s’asseguren que et mantindràs connectat, que continuaràs cercant i, per tant, que seguiràs deixant una empremta que les empreses tecnològiques sabran utilitzar per guanyar diners. Dit d’una altra manera: davant de les eleccions presidencials als Estats Units, no trobarà el mateix contingut una persona que clarament és seguidora de Trump que una que n’és detractora. Fins i tot fent ús de la mateixa plataforma, ja sigui Google, YouTube o Facebook. Penseu, doncs, en totes aquelles persones que busquen conspiracions a la xarxa i troben justificades les seves sospites amb facilitat. I una vegada ho han fet, comencen a compartir continguts a Twitter o WhatsApp. Vaja, el context ideal per a l’explosió de les fakenews.
El més interessant d’aquest documental de Netflix és que qui parla no són sociòlegs o filòsofs, sinó extreballadors de Facebook, Pinterest, YouTube o Google, entre altres empreses. És a dir, gent que critica allò en què ha treballat o, fins i tot, allò que ha ajudat a crear. I aquí és on Facebook s’ha molestat, perquè considera que el documental no ha tingut en compte els actuals empleats que sí que estan contents amb la feina que fan ni les mesures de seguretat que s’han aplicat per evitar el mal ús de les xarxes. És cert que a El dilema de las redes no hi ha punts de vista oposats, tots opinen més o menys igual, i aquest podria ser un dels problemes del documental. A conseqüència de tot això, molt usuaris han donat de baixa els seus comptes a Facebook i han deixat d’utilitzar altres xarxes socials, no només per evitar que les seves dades siguin utilitzades per empreses o partits polítics, sinó també per no veure’s condicionats en el seu dia a dir pels continguts que trobaven en elles. Per evitar, en definitiva, l’efecte de la tecnologia persuasiva.
En el documental hi ha una petita part de ficció que el director, Jeff Orlowski, utilitza perquè entenguem com funcionen els algoritmes de Facebook. Agafa com a protagonista un noi jove i ens mostra els treballadors de la plataforma –en realitat la personificació dels algoritmes- discutint com poden mantenir-lo enganxat a la xarxa, impactant-lo amb nous continguts i, de tant en tant, enviant-li anuncis de marques que poden interessar-li. Cal recordar que l’objectiu final d’aquestes empreses és guanyar diners. És així, partint d’aquesta voluntat de mantenir els usuaris permanentment connectats, que la xarxa t’envia notificacions, crea contingut d’entreteniment, et destaca fotos d’altres usuaris o et diu qui està connectat en aquell mateix moment. Així es genera engagement, a través de softwares pensats per crear addició. Com més temps hi passis en línia, més es va perfeccionant la tecnologia que vol mantenir-te atrapat.
Diu un dels testimonis que aquesta tecnologia busca treure el pitjor de la societat, tot apuntant al fet existencial. Un altre afegeix que la polarització en la societat és bona per a les xarxes, perquè fa que les persones passin més temps connectades buscant arguments i continguts. Un tercer considera que Facebook és l’eina més útil per controlar la població. I encara un altre comentari sobre les noves generacions que han crescut sense conèixer la vida sense xarxes socials: «com despertes de Matrix si no saps que vius a Matrix?», es pregunta. Val la pena veure El dilema de las redes sociales, perquè encara que Facebook denunciï la falta de pluralitat en els testimonis, és inqüestionable el paper que juguen les xarxes en la nostra vida, en la nostra relació amb la política i amb les empreses. Per ser ciutadans més lliures, almenys de tenir tota la informació possible per no ser manipulats. Després cadascú decideix on vol ser, però sabent-ne les conseqüències.
