Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Francesc Boix és conegut com «el fotògraf de Mauthausen». Va néixer al barri del Poble-sec de Barcelona el 1920, on des de molt jove va aprendre l’ofici de fotògraf gràcies a l’estudi que tenia a la rebotiga del local del seu pare, que era sastre, i després com a aprenent en la casa de fotografia Romagosa quan era un adolescent. Pocs anys després, amb l’arribada de la Guerra Civil, es va incorporar al front d’Aragó i del Segre combatent amb els republicans. Finalitzada la guerra, es va exiliar a França, on, com molts catalans, acabaria en els camps de refugiats francesos, dels quals va poder sortir el 1939. Poc li va durar la llibertat, ja que l’any següent seria capturat pels nazis i enviat al camp de concentració de Mauthausen juntament amb altres republicans espanyols. Allà, Boix aprofitaria els seus coneixements de fotografia per entrar a formar part de l’equip de documentació del camp, en principi en tasques de registre de presos (arxius que anaven amb fotografia), tot i que després va descobrir que també es documentaven les atrocitats que els nazis feien a les seves víctimes.
La pel·lícula que dirigeix Mar Targarona, El fotógrafo de Mauthausen, comença quan Boix ja és al camp de concentració. El veiem fent unes fotografies, quan arriben nous republicans. En principi veiem que ell viu en certa ignorància del que passa al seu voltat, es considera un presoner de guerra i, per tant, creu que no li pot passar res greu, per allò dels convenis internacionals. En canvi, al seu voltant la gent mor i poc a poc va agafant consciència del que està passant realment. Un dia descobreix uns negatius amagats que demostren la barbàrie i decideix que allò ha d’arribar a bones mans perquè el món sàpiga el que està passant. La pel·lícula, doncs, explica, per una banda, les estratègies que segueixen els espanyols per tal de fer sortir els negatius sense que se n’assabentin els nazis i, per l’altra, les atrocitats dels alemanys mentre el fi de la guerra s’apropa.
Encara que estem davant d’un biopic, aquesta no deixa de ser una pel·lícula més sobre el nazisme o l’holocaust. Per a nosaltres té el valor afegit de què posa de relleu una figura bastant oblidada com és la de Francesc Boix, especialment fora de Barcelona, tot i que el 2015 el llibre de Benito Bermejo El fotògraf de l’horror va fer que se’n parlés a la premsa. En aquest sentit, veure a la gran pantalla una recreació del que va viure Boix és un fet bastant positiu. Ara bé, veure a Francesc Boix en la figura de Mario Casas costa bastant. No poso en dubte les qualitats interpretatives d’aquest actor, perquè no l’he seguit gaire, però el seu paper no me l’acabo de creure en cap moment; potser és perquè el tinc encasellat en altres rols, o potser és perquè realment la seva feina aquí no em fa el pes. Diria, honestament, que una mica de les dues coses.
En línies generals, El fotógrafo de Mauthausen és una pel·lícula lenta. Crec que s’allarga massa pel que realment explica. Hi ha bons moments, alguns esfereïdors que posen els pels de punta, però a la direcció de Mar Targarona se li veuen una mica les costures, especialment quan vol ser efectista amb imatges impactants que han de colpir a l’espectador. A nivell de guió, alguns moments de la història es veuen una mica forçats i costa de creure que Francesc Boix els protagonitzés, encara que desconec el grau de fidelitat de la pel·lícula amb els fets reals. Diria que en conjunt és una pel·lícula que es deixa veure bastant bé, i encara que tingui unes quantes irregularitats, la veig prou acceptable. Com a títol que ha d’ampliar la filmografia sobre el nazisme i l’holocaust, passarà bastant desapercebuda, com a biopic sobre Francesc Boix sobreviurà d’alguna manera, però suposo que, en termes generals, no farà gaire soroll mentre duri en cartellera.
