Comparar la West Side Story del 1961 amb la nova versió que ha dirigit Steven Spielberg, tot i que inevitable, és absurd. Ara bé, podem dir que Spielberg ha innovat i recreat, però sent fidel, en general, a la pel·lícula antiga i al musical de Broadway. Com que havia llegit que s’entomava un discurs social més evident temia ensopegar-me amb alguna inquietant proposta reinvidicativa, però res d’això. Hi ha al·lusions a la gentrificació, els carrers potser són més bruts i el tema racista o com en vulguem dir, una mica més evident.
Però, segons la meva percepció, els canvis suren en detalls diferents, ens donen més pistes sobre alguns personatges, sense excessos i focalitzen el tema, més aviat, en els hispans, que parlen en castellà i són més autèntics. La humanitat continua amb la tendència a barallar-se i conrear els prejudicis enfront dels altres i la història de Romeu i Julieta admet un munt de lectures i reinvencions i ja sabem que acaba malament.
Com que -segons Txekhov- tan sols podem valorar l’art segons ens agradi o no i, fins i tot cal comprendre que no som del tot lliures en opinar, car les opinions dels suposats experts ens afecten i condicionen, diré que a mi m’ha agradat molt. Aquí els actors i actrius canten ells, per cert, un mèrit afegit. L’enamorament sobtat de la parella, tot i que més realista que en aquella trobada entre boires romàntiques, continua, pel meu gust, esdevenint una mica carrincló però, vaja, així són les històries amoroses eternes.
Emociona recuperar Rita Moreno, aquí preciosa velleta botiguera de caràcter, qui, en la versió anterior, robava moltes escenes als protagonistes, cosa que aquí també fa Ariana DeBose, l’Anita 2021, que brilla en el conjunt, malgrat que, en general, tots els actors estan molt bé. La violència és més explícita, així com el mal rotllo d’un jovent que tan sols troba sentit a la vida en les baralles i els enfrontaments. S’ha potenciat la figura del pobre i tràgic Chino que, en la versió anterior era, gairebé, un figurant. I el noi, Toni, té les seves ombres i no és ben bé un angelet, més aviat un gat escaldat amb bones intencions. Els fragments de ball, les coreografies, extraordinàries, modernes i clàssiques a la vegada, són impressionants en molts moments.
Encara es podia haver potenciat més la sensació, molt evident al principi, de món en procés de desaparició, els barris pobres acabaran per ser barris de rics i els supervivents de la pobresa esdevindran gent més o menys ben situada o marginats irreversibles. Tot canvia i canviarà, ens agradi o no. També crec que aquell esplèndid inici del West Side Story de 1961, és insuperable, pel meu gust. Però la meva visió i els meus sentiments, aleshores, així com el pes que tenia el cinema en les nostres vides, és, actualment, molt diferent. Crec que a la gent jove que conec li ha agradat força, de moment. I, pel que fa als vells o majors, és difícil no barrejar records, emocions, sociologia i crítica cinematogràfica.
