Ilja L. Pfeijffer: «L’autenticitat d’una ciutat és la gent que hi viu»

A la novel·la 'Grand Hotel Europa', l'autor reflexiona sobre el turisme de masses i la decadència del Vell Continent
Ilja Leonard Pfeijffer

Manel Haro / @manelhc


L’escriptor holandès Ilja Leonard Pfeijffer (Rijswijk, 1968), resident a la ciutat italiana de Gènova, ha publicat poesia, obres de teatre, assaigs, llibres de viatges, sàtires polítiques i novel·les. La seva darrera obra és Grand Hotel Europa (Acantilado, amb traducció de Gonzalo Fernández Gómez), una novel·la protagonitzada per un escriptor -que rep el nom d’Ilja Leonard Pfeijffer- que mentre es documenta per a un llibre sobre el turisme de masses, pateix una dolorosa ruptura sentimental i decideix deixar-ho tot per posar ordre als seus records. Per fer-ho, s’allotja al Grand Hotel Europa, a Venècia, un establiment que -com Europa mateixa- té un passat il·lustre i un futur incert. A través d’aquesta història el protagonista podrà reflexionar sobre la decadència del Vell Continent.

 

La seva novel·la toca molts temes, però quin va ser el principal que el va fer escriure-la?

Aquest llibre va sorgir d’una pregunta personal que em vaig fer fa un parell d’anys, i aquesta pregunta tenia a veure amb el fet que jo m’havia traslladat d’Holanda a Itàlia, la qual cosa va tenir un parell d’efectes: a poc a poc em vaig començar a sentir menys holandès i mica en mica em sentia més italià, però el més important és que em vaig adonar que vaig començar a sentir-me més europeu. Durant uns anys vaig estar pensant què volia dir sentir-se europeu, què podria definir una identitat europea. La novel·la es planteja aquesta pregunta: quina és la identitat europea sobretot en aquest moment de la història.

Llavors entenc que la decadència del Grand Hotel Europa, on s’allotja el protagonista, és una metàfora de la decadència d’Europa.

Sí, el Grand Hotel Europa té un valor simbòlic: volia que tant la seva bellesa com la seva decadència, amb la seva nostàlgia d’un passat que ja s’ha perdut, fos un símbol del nostre Vell Continent.

Quin futur té aquesta Europa, doncs?

La idea d’una Europa unificada podria considerar-se una ficció avui dia, però és una ficció que ha d’esdevenir una realitat. Si Europa té un futur, només pot ser-ne un i ha de ser com a continent unificat. La unificació d’Europa és un dels projectes més bonics que mai ha dut a terme la humanitat, sobretot perquè és molt difícil fer-ho, és dolorosament lent i cal tenir molta paciència, especialment perquè encara hi falta molt. Però és l’única manera com podem avançar.

Una Europa unificada, però amb un turisme menys massiu?

Tots ens hem d’adonar que el turisme no és innocu, el turisme de masses és un fenomen molt perjudicial, per tant m’agradaria que amb aquesta pregunta ens plantegéssim la possibilitat d’aturar-lo. Qualsevol possible solució a aquest problema passa per la presa de consciència que alguna cosa n’hem de fer. El turisme massiu no es pot aturar si simplement ho deixem en mans del lliure mercat. Si seguim creient en l’evangeli del lliure mercat, que és la nostra principal religió ara mateix, estem condemnats. I si anem així, no podrem aturar el turisme. Si volem canviar alguna cosa, és molt important que intervinguem a nivell polític.

La pandèmia ha obert molts ulls al respecte?

És cert que Grand Hotel Europa es va escriure abans de la pandèmia, i parla d’una situació que sembla que ha canviat, però només ho sembla, perquè no és així. Voldria pensar que tot aquest temps de pandèmia ens ha fet reflexionar sobre moltes coses, com el turisme, però a Itàlia no veig cap rastre d’aquesta reflexió. Itàlia està del tot abocada a recuperar el turisme previ a la pandèmia. Per tant, res no ha canviat en aquest sentit.

Una bona part de la novel·la se situa a Venècia, ciutat que paga les conseqüències del turisme massiu. No pot ser casual.

No ho és. Venècia és, segurament, el cas més extrem de la influència destructiva que té el turisme a les nostres ciutats. Venècia s’ha rendit per complet, s’ha entregat al turisme de masses, i prova d’això és que ja no és una ciutat, no queda molta gent local que hi visqui. I si segueix així, en uns anys el darrer habitant acabarà marxant i Venècia simplement es convertirà en un museu a l’aire lliure. Però fins i tot sent un cas extrem, el de Venècia no és un cas únic. Podem veure els mateixos mecanismes del turisme a la resta de ciutats d’Europa: Amsterdam, Barcelona…

I al seu país, Holanda, com es viu el fenomen del turisme de masses?

Quan parlem d’Holanda, hem de referir-nos sobretot a Amsterdam, perquè aquesta ciutat va canviar completament arran del turisme de masses. Està perdent la seva identitat. Per altra banda, els holandesos sempre són, al cap i a la fi, els qui surten a fora i es converteixen en turistes. Haig de dir que, en aquest sentit, el meu llibre va fer que molts lectors holandesos se sentissin culpables. De fet, alguns el van llegir mentre eren de viatge i em van dir que el llibre els havia espatllat les vacances, cosa de la qual me n’alegro moltíssim!

Allò de les persones que es queixen del turisme mentre fan turisme.

És una de les meves paradoxes preferides, que els turistes sempre són els altres, nosaltres no som mai turistes.

La pèrdua d’identitat de les ciutats que esmenta és especialment evident als centres…

Sí, com més turisme hi ha en una ciutat, més botigues hi ha pensades per als turistes i menys pensades per a la gent que hi viu. També passa que llavors els inversors compren pisos i cases dels centres de les ciutats o els construeixen per dedicar-los a allotjament turístic. Això implica que els preus de l’habitatge al centre pugi a uns nivells que la gent local no es pot permetre. I la gent que encara viu al centre veu com viure allà és cada cop menys atractiu, que es perden serveis… I com que les seves cases es poden vendre per més diners, acaben venent-les i marxant a un altre lloc. D’aquesta manera es com es buida el centre d’una ciutat, com a Venècia. No oblidem que l’autenticitat d’una ciutat és la gent que hi viu. Si marxen, la ciutat perd la seva ànima.

Podríem dir que Grand Hotel Europa és una novel·la que té a veure amb l’autenticitat?

Crec que tot el que escric, en certa manera, té a veure amb l’autenticitat, no només en aquesta novel·la, on certament és un dels principals temes. Vivim una època en la qual és molt difícil separar el que és veritat i el que és ficció. Això té a veure amb Internet i amb altres coses. Cada cop hi ha més zones grises entre realitat i ficció, parlem de veritats alternatives. Allà tenies Trump com a president dels Estats Units. L’autenticitat és un concepte molt problemàtic avui dia, és quelcom difícil de trobar.

Les ciutats que viuen del turisme poden viure d’alguna cosa que no sigui el turisme?

El fet que no puguin sobreviure sense turisme és molt tràgic. Especialment perquè tampoc poden sobreviure com a ciutats autèntiques amb aquest turisme. Amb el turisme hi ha un punt de no retorn. Cinque Terre i Venècia ja han passat la línia vermella, és difícil que es puguin fer enrere i tornar a ser ciutats de veritat. Ho veig impossible.

L’hotel de la seva novel·la és venut a un empresari xinès. ¿L’obertura de negocis xinesos a Europa és una amenaça o una oportunitat per repensar els models de ciutat?

És un fenomen interessant, és cert que la Xina està colonitzant Europa, però no d’una forma agressiva, sinó d’una manera econòmica. Com el senyor Wang, que compra el Grand Hotel Europa. No estic segur si el model empresarial dels xinesos pot ser un exemple per a nosaltres. L’augment de la presència xinesa ens pot fer pensar què volem nosaltres amb les nostres ciutats i què és el que podem oferir, en termes de qualitat, per mantenir la competència contra la Xina.

El personatge d’Abdul, d’origen africà, és l’altra cara dels moviments migratoris, els que es produeixen per necessitat, per supervivència. La seva novel·la ens vol mostrar les dues cares d’una mateixa moneda?

 I tant, hi ha manifestacions de la globalització en la gent que viatja i hi ha molt tipus de viatgers. Es compara d’una manera molt tràgica els turistes i els migrants.

Grand Hotel Europa és una novel·la d’amor o de desamor?

És sobre l’amor. Al centre hi ha una història d’amor que viu el protagonista, però el llibre és també una declaració d’amor a Europa.

El protagonista es diu com vostè i podríem dir que és el seu alter ego. Quant hi ha de la seva pròpia autenticitat i dels seus propis autoenganys al personatge?

El protagonista potser és una mica semblant a mi, però no soc jo. Potser és una versió exagerada de mi. És una ficció autobiogràfica en tant que vol semblar autobiogràfica, però no ho és.

L’humor és necessari per treure dramatisme a la seva història o per augmentar-lo?

Agraeixo que hagis trobat en el meu llibre components d’humor. Per molt tràgica que sigui una història, has de incloure petites escletxes d’humor per no perdre el lector, però també per retratar la tragèdia d’una manera més punyent. Quan el lector riu, s’obre més i llavors el pots bufetejar amb més facilitat.

Categories
ENTREVISTESEscriptorsLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES