Elizabeth Strout (Portland, 1956) ens ofereix a Ai, William! (Edicions 1984 amb traducció al català de Núria Busquet i Alfaguara amb traducció al castellà de Catalina Martínez) una mena de nou capítol de la vida del seu personatge Lucy Barton, convertida ja en escriptora d’èxit, amb dues filles grans, un exmarit i un altre marit. Strout tracta temes que poden semblar recurrents, incideix en els secrets familiars, tan habituals en la literatura i crea addicció en moltes lectores, ja que crec que més aviat la llegeixen dones. O potser és que, com diuen, les dones llegeixen més.
Un dels seus grans mèrits és haver creat un inconfusible estil propi amb el qual juga amb nosaltres, escampant indicis sobre fets diversos i pistes molt ben travades en el conjunt. Però va molt més enllà de l’anècdota, s’introdueix en la psicologia dels personatges fins al punt que es gairebé impossible no identificar-se amb molts dels seus pensaments, dubtes i temors. Els secrets desvetllats tenen molts riscos, sovint sabem poca cosa de la gent que creiem conèixer a fons però també sabem poca cosa de nosaltres mateixos.
La protagonista, la ja coneguda Lucy Barton, connecta amb el seu primer marit, al qual va abandonar, per motius ben comprensibles, i acaba per endegar amb ell un viatge al passat de l’home, un científic que no ha triomfat com volia i que, per casualitat, s’ensopega amb fets familiars que desconeixia, lligats a la seva mare, sobretot. Qualsevol ressenya o referència als llibres de Strout deixa pel camí molts detalls sense explicar, a causa de la subtilesa amb la qual la protagonista, (el llibre esta escrit en primera persona), analitza els fets i les circumstàncies i el seu propi capteniment.
Vivim embolcallats en aparences, i potser ha de ser així. La infantesa és un temps difícil, que sovint s’idealitza però també hi ha qui, com la protagonista del llibre, ha tingut una infantesa lamentable que no pot oblidar del tot. Les relacions es trenquen tot i que de vegades es reconverteixen un amistats còmplices. L’èxit no és el que sembla però el fracàs també costa d’acceptar, tant en la vida professional com en la personal.
La llibertat, la possibilitat de triar, també son aspectes amarats d’ideologia, irreals. La bellesa consola però no compensa del tot i fins i tot els afectes familiars més aparentment positius ensopeguen de tant en tant amb malentesos inesperats. Amb un entramat que pot sembla quotidià, banal, fins i tot, Strout ens parla dels grans temes de sempre, del sentit de la vida, del misteri de les relacions humanes, de la dificultat a l’hora de ser coherents, de la necessitat d’explicar-nos a nosaltres mateixos d’una forma acceptable, de la solitud.
Strout té llibres que ens poden agradar més que uns altres però el conjunt de la seva literatura té una gran coherència lligada a personatges que recupera i que acaben per resultar-nos, amb totes les seves fragilitats, propers i estimats. Més enllà de la temàtica crec que la gran virtut de l’escriptora és el seu estil, tan personal, aparentment senzill i planer però que ens encara sense complexos amb la vida, la gent i els molts paranys de l’existència.
La Lucy Barton te quelcom que enganxa, les seves històries a traves de l’autora no et deixen indiferent. Aquest derrer viatge amb el seu exmarit m’ha agradat. Esta escrit en primera persona i amb un lleguatge senzill. La Strout ens fa entrar en la psicologia i a la vegada senzillesa dels personatges. Sap descriure les situacions i el paisatge.