‘L’oreneta’, una obra sobre el dolor, la culpa i la incomunicació

Josep Maria Mestres dirigeix a La Villarroel el text de Guillem Clua amb Vilarasau i Balduz com a protagonistes
L'oreneta de Guillem Clua
Emma Vilarasau i Dafnis Balduz.

Manel Haro / @manelhc


Després de cinc anys d’haver alçat el vol, L’oreneta ha arribat a La Villarroel de Barcelona, on s’ha estrenat amb una gran acollida per part del públic. L’obra escrita per Guillem Clua aterra, doncs, amb musculatura, després d’haver passat per Londres, Madrid, París o Nova York. Que encara no s’hagués representat a Barcelona és, segurament, una anomalia com ho va ser el fet que Justícia, també de Guillem Clua, que va esdevenir un èxit sense pal·liatius al Teatre Nacional de Catalunya, que va rebre el Premi Nacional de Literatura Dramàtica per part del Ministeri de Cultura, i que va veure tallades les seves funcions per culpa de la pandèmia, no s’hagi tornat a representar.

Guillem Clua és un dels grans dramaturgs del nostre país, i prova d’això és la repercussió que tenen moltes de les seves obres, dintre i fora de Catalunya, dintre i fora d’Espanya. Una d’elles, Smiley, va captar l’atenció de Netflix, i aviat és podrà veure a la plataforma en format sèrie, gràcies a la producció de Minoria Absoluta. Aquesta obra -que va comptar amb una segona part- es va endur tres premis Butaca i es va poder veure a les sales d’Alemanya, Grècia, Itàlia, Xile i Estats Units, entre d’altres. Clua és, doncs, un dels millors abanderats del nostre teatre, i ho és, segurament, per la gran sensibilitat que mostra en les seves obres i per la seva capacitat de retratar molts dels neguits existencials de la nostra feble condició humana.

L’oreneta va néixer després de l’atemptat islamista que va tenir lloc a la discoteca Pulse, el 2016, quan aquest local d’Orlando, que congregava molt públic LGTBI, va ser objecte d’un massacre en la qual van ser assassinades quaranta-nou persones. Dit això, és recomanable anar a veure l’obra sense tenir gaire informació sobre el seu argument. Sobre l’escenari de La Villarroel tenim dos personatges: Emma Vilarasau és una professora de cant que un dia rep la visita d’un jove (Dafnis Balduz) que vol rebre’n classes, perquè prepara un homenatge per l’aniversari de la mort de la seva mare.

 

L'oreneta Guillem Clua La Villarroel

 

Ell vol cantar una cançó que també és especial per a la professora. L’actitud distant i esquerpa d’ella s’anirà estovant davant la insistència de l’alumne i, sobretot, davant les preguntes que aquest comença a fer-li. L’oreneta és una obra que tracta del dolor, del sentiment de culpa, de com les persones mirem de cobrir els blancs que ens queden després d’una pèrdua. Hi ha diverses preguntes que planen sobre aquests personatges: qui té dret a apropiar-se d’un dolor que, a més de ser personal, també és col·lectiu? Hi ha una única manera d’explicar i compartir el dolor?

L’oreneta presenta una gran tensió discursiva entre professora i alumne. A estones l’espectador sentirà la necessitat de posicionar-se a favor d’ella, i d’altres pensarà que és ell qui té raó. En el fons, però, no es tracta de saber qui guanya cap batalla, sinó d’entendre dues formes de dolor molt diferents -potser no tant- que lluiten per conviure. L’obra, que està dirigida per Josep Maria Mestres i compta amb una cançó original d’Iñaki Salvador, és molt emotiva, però té alguns punts febles: Clua aposta per alguns cops d’efecte argumentals, petits girs que fan que la tensió vagi en augment i que l’espectador vagi descobrint informació -en principi, de forma inesperada- que canvia el rumb de les coses.

Alguns d’aquests cops d’efecte, en canvi, sí que són previsibles i d’altres poden resultar una mica forçats, sobretot a mesura que ens apropem al final. Així i tot, és innegable que tant el text de Clua, com la direcció de Mestres i les interpretacions de Vilarasau i Balduz aconsegueixen ficar-se el públic de La Villarroel a la butxaca. L’oreneta és una obra que colpeix, amb la qual es fàcil connectar, perquè parla de la incomunicació i de la ferida que això deixa a les persones, i d’això en som víctimes una bona part de la societat.

Categories
DramaESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES