A Alejandro Palomas (Barcelona, 1967) l’interessen els personatges amb problemes d’incomunicació, incapaços moltes vegades de adonar-se que la solució a les seves dificultats la tenen més a prop del que es pensen. Personatges amb secrets que tenen por de desvetllar però amb la necessitat de compartir-los. Homes i dones que volen estrènyer els llaços familiars i que es xoquen una i altra vegada amb aquell mur amb el qual topem tots: de vegades parlar amb qui més a prop tenim és el més complicat. A Una mare (Siruela/Columna), Palomas ens situa davant d’una reunió familiar per Cap d’Any: Amalia, la mare, sembla feliç reconstruint la seva vida després de trencar amb un marit que la anul·lava; Fer, el fill, no ha aconseguit recuperar-se del tot després de trencar amb la seva parella i veure com el seu pare es desentenia de tots; les dues germanes del Fer, que lluiten per recuperar-se d’amargs episodis del passat o del present; i l’oncle, germà d’Amalia, tan fort i reeixit per fora, tan fràgil per dins. El sopar és l’oportunitat perquè tots s’escoltin i tendeixin uns llaços que fa temps romanen descuidats.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
En la teva novel·la, una mare rep a casa, per Cap d’Any, als seus tres fills i al seu germà. La vida de cada un d’ells necessita ser reconstruïda o ha necessitat ser-ho en algun moment. Qualsevol d’aquests personatges podria ser el protagonista de la novel·la, però què et va fer posar el focus en la figura de la mare des del principi?
Va ser una cosa espontània. En cap moment vaig pensar abans de posar-me a escriure. De fet, ni tan sols sabia que Amalia tindria més protagonisme que els altres. Tot va anar sorgint a poc a poc: Amalia demanava lloc i jo vaig estar donant-li corda, atent al que intuïa que volia dir. Quan vaig voler reaccionar ja era massa tard i Amalia l’ocupava tot, així que vaig optar per relaxar-me i gaudir del viatge.
La solitud ha marcat la vida de cadascun d’aquests personatges i, d’alguna manera, tots han necessitat ajuda per seguir endavant. Creus que en tots els sopars de Cap d’Any, tots els que ens reunim hem passat per una situació similar?
Crec que tots hem passat per situacions de soledat, reals o no, autoimposades o no, justificades o no. L’ajuda és necessària sempre, vingui d’on vingui. Cal que sapiguem que està si la necessitem, encara que no la utilitzem. Cal poder saber que hi ha bona companyia encara que només siguem capaços de sentir la soledat que l’ocupa tot.
Com diu la mare, Amalia, tots ens hem amagat de la vida alguna vegada?
No puc generalitzar, però és una actitud molt comú i molt humana. A vegades la vida fa mal i quan això passa tendim a tornar-nos petits, a no voler més o demanar una treva. Són aquests moments o temporades en què més a prop estem de la nostra pròpia veu. Per això es diu que és molt difícil escriure estant feliç. En realitat el que això apunta és que per escriure hem d’estar molt a prop del que realment som, del que som sense filtres.
En el fons, totes les famílies s’assemblen?
En el fons tots ens assemblem. Som arquetips, combinacions de fórmules, variacions sobre la mateixa melodia. La família és la suma d’aquestes melodies. Encara que no totes s’assemblen, sí estan vertebrades sobre el mateix: les relacions no elegides. Una família és un camp de proves en què els seus membres intenten construir des d’allò imposat, des de l’obligació, i això és el que les fa tan interessants, sobretot en la creació literària.
Creus que mai acabem de conèixer del tot els nostres germans, mare, pare… perquè sempre amaguem les nostres febleses o necessitats?
Crec que tot és una qüestió d’interès i de ganes. De curiositat. Ni més ni menys que el que passa amb la resta de les nostres relacions. Crec que la família és el nostre mirall més proper i els miralls mostren de vegades coses que no volem veure en primer pla. No és ni més ni menys que això.
¿Per què, si sembla clar que la nostra família és qui més pot ajudar-nos davant les adversitats, com demostra la novel·la, tendim a deixar-la al final de la llista a l’hora de demanar ajuda?
Perquè en la majoria dels casos temem el seu judici. Perquè sabem que si volen, ens veuen. Perquè és la nostra taula de salvació imaginària, la qual deixem aquí, al fons del bagul, per si la resta falla. I ens fa tanta por que també aquesta taula falli que preferim no utilitzar-la per no sentir-nos orfes.
En una entrevista, Carmen Amoraga ens va explicar que escriure El tiempo mientras tanto li havia servit per veure els seus pares com a persones i no només com a pares. T’ha passat una mica el mateix?
No, en el meu cas ha estat el contrari. He pogut escriure Una mare perquè veig els meus pares com a persones, perquè empatitzo (o no) amb ells com a persones, no com a pare i mare. Si no hagués estat així, no podria haver escrit la novel·la perquè els personatges haurien estat massa plans. El descobriment, en el meu cas, és sempre anterior, no posterior.
Quan és necessari deixar d’esperar que algú canviï?
Quan mor.
Per què ens sentim una mica derrotats quan els altres no canvien com ens agradaria?
Perquè potser els que no canviem com ens agradaria som nosaltres mateixos. Moltes vegades els altres actuen simplement com a miralls de les nostres pròpies expectatives i veure-les així, exposades, frustrades, fa mal. No és derrota, és presa de consciència.
Amalia insisteix al seu fill que no li tingui por a la vida, que cal fer coses, sortir endavant. Fa mal més penedir-se del que no s’ha fet que del que s’ha fet malament?
Sempre. Dol més no fer, no ser, el que paralitza. Dol més no recordar-nos que la vida s’acaba, que s’acaba per a tots, i que l’únic inevitable és la mort. Fa mal adonar-nos que ho oblidem constantment per justificar el que no fem.
Al principi de la quarta part inclous una cita de Mitch Albom que diu que tot final és un principi, però que en el seu moment no sabem veure-ho. Per què és tan difícil reprendre el camí?
Perquè a vegades el camí és ple de creus, dreceres, desviaments, boscos, deserts, penya-segats i mil coses més que semblen estar aquí per confondre’ns i evitar el moviment. Perquè estem plens de veus que ens diuen “compte, compte, compte” a tota hora, perquè és més fàcil viure sense que passi res, viure sense viure, que viure allargant la mà cap al fosc i obligar-nos a descobrir allò desconegut. Però això és humà. Aquest és el reflex de la por a la mort que ens acompanya a tota hora. Per això cansa viure. Perquè cal triar constantment. I perquè no triar és no estar.
De tots els membres de la família que han de tirar endavant, qui més sola ha hagut de lluitar és la mare. És ella el paradigma d’aquestes “dones de família que, quan va tocar tornar a aprendre a viure, van ser les primeres a tirar endavant” que inclous en els agraïments?
Ella ha estat l’última a tirar endavant, la que ho ha fet quan ja ningú esperava res, quan la donàvem per perduda. Per això aquesta novel·la. Per això aquest homenatge. Perquè sempre queda temps per apostar i perquè l’edat no importa: importen les excuses, això que anomenem mandra i que en realitat són moltes altres coses que sonen lleig. Aquesta novel·la és un homenatge i una carta oberta a totes aquestes mares que s’atreveixen, sigui quin sigui el moment, a fer un pas que ningú creia que donarien per si mateixes. I també un aplaudiment.
Un personatge que resulta especialment entranyable és el de l’àvia, ja morta. Per què de vegades ens sentim més compenetrats amb la nostra àvia abans que amb la nostra mare?
El personatge de l’àvia és en realitat el protagonista d’Una mare, encara que ho sigui així, en segon pla, amb una presència absent. Jo sempre incloc una àvia en les meves novel·les, potser perquè la meva relació amb la meva va ser molt especial i sento que li dec molt, que hi va haver moltes coses que m’hauria agradat dir-li, compartir, regalar… Sento que vaig arribar tard a la meva àvia i la meva forma de no separar-me d’ella és mitjançant l’escrit. Crec que les relacions amb les àvies són més lliures, l’afecte és menys tens i menys asfixiant, hi ha una distància que fa bé, que ens ajuda a mirar-nos bé… i això uneix d’una manera única.
Fer reconeix que li resulta difícil dir-li gràcies a la seva mare. Per què és tan difícil fer-ho? Perquè està clar que això no és només cosa de Fer…
A mi m’ha costat aprendre a donar les gràcies en veu alta, no així per escrit o mitjançant el gest, però la paraula ha trigat a arribar, i quan per fi he estat capaç de fer-ho, quan per fi he pogut desencallar aquest primer gràcies i escoltar-me’l dir, ha estat tan gran l’alliberament i tantes les ganes de no parar, que és un tema recurrent en les meves novel·les: aquests silencis que no aporten res més que embussos, aquest no saber com dir, com compartir el millor d’un mateix per por a no ser ben rebut.
Podem reconèixer a Alejandro Palomas en Fer?
Podem reconèixer a Alejandro en Fer i a la resta de personatges. Sóc tots i ells són una part de mi. A vegades són més Amalia, aquest humor, aquest filtre de color que utilitza per mirar el que l’envolta és molt jo, però en general intento repartir-me i diversificar.
I a Rulfo, el teu gos, en Max, el gos de la novel·la?
Rulfo és Max. Per a mi tots els gossos del món són els meus. Veig els seus ulls en totes les mirades canines amb les que em creuo, el seu lladruc en els dels altres. T’ho diré a l’estil Gertrude Stein: “Max és Rulfo és Alejandro”.
Enhorabuena Alejandro.
Quiero agradecerle los buenos momentos que he tenido al leer su obra “Una madre”. He disfrutado, me he reído a gusto, he llorado.
De verdad que hacía tiempo no caía en mis manos una novela tan tierna, tan real y de tantos valores.
Gracias