Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Fins ara només havia vist una obra de Carles Mallol, que havia creat juntament amb Núria Legarda i van portar a la Sala Beckett ara ja fa uns sis anys. Es tractava de La cena, un espectacle barreja de teatre i dansa sobre uns amics que es retrobaven després d’uns anys en un sopar en el qual no podien evitar que sortissin alguns fantasmes del passat. Recordo que no era un argument gaire original (aquell era un tema molt tocat en literatura i cinema), però el cert és que aquella peça em va convèncer. Ara, al Teatre Gaudí Barcelona he tingut oportunitat de tornar a veure una obra de Mallol, La gent molesta (Un barri digne), que estarà en cartell fins el 2 de novembre.
L’argument és el següent: tenim un barri ideal, benestant, amb carrers i parcs macos, botiguetes de cupcakes, arbres frondosos… però tot està controlat pels veïns. Qualsevol nouvingut ha de superar l’examen que fan en assemblea els membres de la comunitat. Si algú que no és del barri decideix passejar pels seus carrers ha d’assumir certs riscos, fins i tot pagant-ho amb sang. Vaja, penseu en aquella pel·lícula mexicana de Rodrigo Plá amb Maribel Verdú i Carlos Bardem en el repartiment, La zona (2007), que ens mostrava una comunitat en aparença ideal, hipercontrolada, on els veïns es prenien la justícia per la seva mà i no dubtaven a matar si feia falta. Continuem: el protagonista de l’obra de Mallol és el Biel Espunya (Quique Nubiola), un noi jove que s’acaba de comprar un pis i s’enfronta a la seva primera reunió de veïns (no de la comunitat, sinó de tot el barri). El Biel sembla innocent, bona persona, amb les idees clares, però a mesura que avança l’assemblea, aquesta innocència es va transmutant, primer en desesperació, després en certa violència. Per a què ho entengueu, penseu en aquella pel·lícula de Daniel Monzón, Celda 211 (2009), on un funcionari que comença a treballar en una presó es veu atrapat en un motí i la seva bondat es va metamorfosejant en una altra cosa. I si encara no us heu fet una idea de quin tipus d’argument tenim, doncs sempre podeu afegir La comunidad (2000) d’Álex de la Iglesia, on la protagonista es veu atrapada enmig dels deliris dels veïns i no pot escapar d’ells.
En altres paraules, aquesta història ja està inventada, no aporta res de nou, però a més, malauradament l’argument no s’aguanta. Partim de què és fàcil que els que hem vist aquestes pel·lícules tinguem una sensació de déjà vu constant, però és que a mesura que avança la història, tot es va fent una mica més surrealista fins arribar al disbarat. Un crim comès per un dels membres fa que els personatges comencin a comportar-se de manera excessiva i estranya. Per exemple, demanen, entre el públic, alguns voluntaris per ajudar-los a camuflar els fets (no dos ni tres, sinó dotze, quinze). Em pregunto: realment calia? Però si fan baixar-los a l’escenari per moure quatre caixes o portar alguns estris que no afegeixen absolutament res a l’argument (ni els utilitzen!). Posen un davantal a alguns voluntaris, uns guants, els fan passejar i, apa, a seure un altre cop. Realment m’ho pregunto: per què? I també em qüestiono: això de posar a cada butaca una còpia del contracte de compra de l’habitatge del Biel, afegir l’ordre del dia de la reunió i unes paperetes per a què el públic també voti en un moment donat… per a què? Perquè crec que no aporta res a la història, que l’espectacle continuaria pel mateix camí si els espectadors no intervinguessin. Entenc que Mallol vol fer que els assistents se sentin partícips de la història, però crec que més que ajudar, perjudica al conjunt de l’obra. Ho fa tot més insostenible.
Per altra banda, la posada en escena no em convenç en absolut: tenim un parell de taules, una de les quals està plena de plats amb patates, galetes, gots de plàstic amb refrescos… Sembla tot preparat per a una festa d’aniversari infantil. Que no havíem quedat que allò era la reunió de veïns d’un barri benestant on tots tenen Macs, juguen al pàdel i compren cupcakes? En fi… per no parlar de la fixació d’aquesta comunitat en no admetre cap “gorda” al barri. Així, tal qual, i ho repeteixen fins a la sacietat. Ha pensat Carles Mallol que alguna d’aquestes “gordes” pot estar asseguda al teatre i pot no sentir-se gaire còmoda? En resum, crec que l’obra en el seu conjunt necessitava una bona pensada abans d’arrencar.
________
La gent molesta (Un barri digne) / Teatre Gaudí Barcelona (C/Sant Antoni Maria Claret, 120) / Direcció de Carles Mallol / 90 minuts / 20 euros / www.teatregaudibarcelona.com
