Erik Valeur (Copenhaguen, 1955) aterra a Espanya amb la seva primera novel·la, El séptimo niño (Maeva), un thriller en què un periodista investiga els fets que van succeir fa quaranta anys a un orfenat al nord de Dinamarca. Tot comença quan ell i un alt representant del govern danès reben una carta anònima amb referències a aquest centre. Mentre un intenta treure-li importància, l’altre descobreix que aquí hi ha una història per explicar i molts secrets que desvetllar relacionats amb les altes esferes del poder del país.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Vostè va començar aquesta novel·la davant la impossibilitat d’escriure un reportatge periodístic sobre els nens donats en adopció al seu país, Dinamarca.
Jo vaig passar els dos primers anys de la meva vida en un orfenat i em va semblar interessant buscar els set nens amb qui vaig conviure llavors . Pretenia escriure un reportatge sobre la vida d’aquests nens un cop s’havien fet adults, veure si el pas per l’orfenat els havia condicionat, però va ser impossible perquè l’Estat renovava la identitat dels nens. El que sí vaig poder fer va ser investigar sobre el tema i això ho vaig aprofitar per escriure la novel·la. Vaig inventar els set personatges, els seus familiar i els misteris que els envolten, perquè després es trobessin quaranta anys després de ser adoptats.
Per què encara avui el silenci envolta el tema de les adopcions i fins i tot alguns implicats no volen parlar del tema?
A Dinamarca hi va haver desenes de milers de mares joves que van parir sent solteres, cosa que als anys setanta estava mal vist, era motiu de vergonya. Això va fer que el silenci romangui encara. Quan la novel·la va ser publicada, sembla ser que va tocar algun nervi. Cada persona i cada institució danesa coneixia algun cas de nen adoptat, i el debat es va avivar sobre com vam poder fer això i després callar, no poder parlar-ne.
La seva novel·la ha estat un èxit a Dinamarca. Això li fa pensar que la societat necessita respostes?
Espero que així sigui, que realment hi hagi necessitat de trobar respostes al respecte. Hi ha uns 60.000 nens adoptats que segueixen vius i Dinamarca és un país petit. Des dels anys 80 es veuen moltes mares solteres, la societat ha avançat, però això no treu que calgui donar resposta a aquesta històries personals que són tan importants, perquè apunten a l’orfenat, als pares biològics, el personal que els va cuidar … Alguns d’aquells nens són ara adults que segueixen afectats i busquen respostes.
Potser alguns d’aquests adults ha contactat amb vostè després de publicar la novel·la…
Molta gent ho ha fet. Per telèfon, mail o en persona. L’any passat vaig estar viatjant per Dinamarca de promoció, mostrant fotografies, explicant el meu cas i les experiències de tots aquells que vaig entrevistar com a periodista. En aquelles presentacions sempre hi havia algú que preguntava… Els veia asseguts, plorant, fins que s’acostaven, al final, per ensenyar-me alguna fotografia, per dir-me en quin orfenat van estar i em preguntaven si podrien haver estat feliços. Als anys setanta hi havia uns seixanta orfenats arreu del país, no és fàcil tenir respostes per a tot, i els deia que ells havien de fer la seva pròpia investigació.
Abans comentava que els dos primers anys de la seva vida va estar en un orfenat. Era vostè molt petit però segurament li va deixar empremta aquella experiència…
La veritat és que no recordo massa, tot just algun petit detall. Jo vaig tornar a l’orfenat on vaig estar per buscar als que m’havien cuidat, per exemple, i això va fer que continués una investigació que em va servir per escriure la novel·la.
¿Diria que El séptimo niño és bàsicament una novel·la sobre nens adoptats o, en general, sobre la relació de pares i fills?
El segon, sens dubte. Molts pares, adoptius o biològics, no arriben a fer bé les coses, no saben el que passa en realitat en la ment dels nens. Els posen en habitacions fosques i tanquen la porta, per exemple. Precisament d’ això sí que tinc un record: jo, de nen, en una habitació amb altres nois de la meva edat sols, profundament espantats, intentant comunicar-nos a les fosques. Això, en alguns casos, comporta conseqüències psicològiques. Molts pares solen oblidar-se que els seus actes poden afectar aquells que estimen, als seus propis fills i els nens no tenen forma d’explicar als seus pares que ho estan fent malament. Espero que cada generació recordi què van fer malament els seus pares i no repeteixin aquests errors amb els seus fills.
Creu que la infància convoca a un públic universal tant en cinema com en literatura?
Al llarg dels anys hem pogut comprovar que tant en cinema com en literatura la infància desperta un interès enorme a tot el món. Quan era periodista, vaig fer molts retrats de caràcter humà i sempre eren molt intensos. Per exemple, quan els demanava que descrivissin la seva habitació, el soroll que sentien del carrer des de la seva finestra, quin era el seu primer record d’infància… se’ls humitejaven els ulls al respondre i de vegades explicaven històries terribles sobre altres persones. Tots hem tingut una infància i ens agrada saber sobre la infància dels altres, encara que sigui a través de la ficció.
Creu vostè que tot i que ha avançat la psicologia i la psicoanàlisi, la infància encara està infravalorada?
Hi ha psicòlegs que s’ho prenen molt seriosament, encara que no tots coincideixin en les interpretacions. La societat és cada vegada més complexa, tots vivim molt ràpid, treballem, ens passem molta estona connectats a Internet, anem corrent d’un lloc a un altre i és molt fàcil oblidar-nos que els nens viuen en un altre tipus de món. Pot ser un món molt diferent, molt solitari. Molts pares d’aquesta societat contemporània obliden això i és una cosa terrible, perquè són els seus fills.
La seva novel·la reflecteix com la impossibilitat d’avortar pot conduir a una situació anòmala en la societat. A Espanya hem viscut l’intent d’introduir una duríssima llei contra l’avortament que finalment ha estat frustrada. Considera que les lleis contra l’avortament a Europa s’apliquen amb massa fredor?
A Dinamarca hem viscut una situació similar i per això vaig posar-ho a la novel·la. Segurament aquesta manera de pensar d’alguns polítics molt conservadors ve d’una tendència que creix als Estats Units de minimitzar qualsevol llei que afavoreixi l’avortament…
I responent la meva pregunta?
…
Un dels personatges de la seva novel·la és Magna, la directora de l orfenat durant molts anys que en el moment de la novel·la ja és una dona gran retirada. Creu que la justícia ha d’investigar totes les Magnas que ajuden a amagar el passat? O és millor no remoure’l i seguir endavant?
Jo em posaria una mica a la meitat. No crec que calgui investigar totes les situacions com si fossin crims, però cal avivar el debat sobre les accions de totes aquelles persones que fins i tot amb bon cor van fomentar algun tipus de tragèdia.
