Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
S’ha estrenat al Teatre Romea la versió que Christopher Hampton va escriure per al teatre, a partir de L’última trobada, la coneguda novel·la de Sandor Marai. El cas de l’autor hongarès ha estat singular, després de molts anys oblidat i a partir de la seva mort, les obres d’aquest autor, així com les d’altres escriptors d’aquesta zona d’Europa Central tan carregada d’història i cultura, de límits imprecisos i que tant va patir al llarg dels segles XIX i XX, ha experimentat una revifalla important. També la caiguda del comunisme i del mur de Berlín han tingut a veure en aquests redescobriments ja que el pes de certa esquerra europea va menystenir durant alguns anys aquesta literatura i aquests autors, crítics sovint tant amb el nazisme com amb el comunisme que els va caure al damunt.
De totes les obres de Marai segurament L’última trobada és la més coneguda i els temes que hi convergeixen els trobem en d’altres novel·les de l’escriptor: la decadència d’una classe social privilegiada, el paper de la dona, l’adulteri, el ressentiment, l’amistat traïda. Més enllà de tots aquests temes el que captiva del llibre de Marai és més que res una atmosfera crepuscular per on s’escola el temps, irrecuperable i corruptor. No he acabat mai d’entendre el canvi actual del títol que en l’original hongarès crec que volia dir, més o menys, Les espelmes van cremar fins al final. En algunes versions, com en la original de Hampton, s’ha titolat Embers, brases, restes del foc de la vida, un títol força adient, en certa manera, al contingut.
La primera edició en castellà, del 67, publicada per Destino es va titular A la luz de los candelabros. I potser el que s’hi troba a faltar en aquesta versió catalana són aquests canelobres, aquestes brases que es van consumint, una escenografia que ens introdueixi una mica més en el misteri d’aquestes dues ànimes masculines trasbalsades per la situació. La meva opinió és que la història demana classicisme escenogràfic, teló, espelmes, copes de cristall fi i llar de foc, però en això tot són gustos. Pel que fa als actors, estan esplèndids, sobretot Abel Folk, que porta el pes de l’acció, car l’obra és gairebé un monòleg tot i que i no és gens fàcil el paper de Konrad, interpretat per Jordi Brau, una mena de convidat de pedra que no s’avé a donar cap mena d’explicació sobre tot el que va passar fa tants anys, més de quaranta.
El paper de la serventa ha fet que Rosa Novell, després d’una greu malaltia que li ha fet perdre la visió, pugui retornar als escenaris. No és el seu un paper llarg i de fet es fa difícil fer abstracció de l’emoció que provoca en el públic aficionat al teatre retrobar-la de nou, més enllà de valorar la seva actuació en concret, que és excel·lent i breu. El personatge és en la novel·la poc més que una ombra benèfica, el darrer suport d’un protagonista que ho ha perdut tot i que continua aïllat en la seva propietat de la qual no ha sortit gaire més enllà d’anar a caçar, una ocupació habitual dels nobles en decadència per tal de matar el temps. El muntatge respecta aquestes característiques.
Una obra molt recomanable per als qui coneixen la novel·la de Marai i que segurament contribuirà a què la llegeixin aquells que encara no ho han fet. El text és fidel al llibre, res a dir. I més enllà del minimalisme amb el qual se’ns presenta el decorat i d’algunes innovacions modernitzadores i informals que potser no calien, al capdavall ens trobem amb una obra clàssica de teatre de text, amb una bona base fonamentada en l’obra original, en aquestes paraules apassionades i decebudes amb les quals Henrik ens explica la seva tragèdia i la seva incapacitat, molt humana, per copsar la tragèdia i la traïció fins que aquesta no és del tot evident.
_________
L’última trobada / Teatre Romea (c/ Hospital, 51) / Text de Christopher Hampton basada en la novel·la de Sandor Marai / Direcció d’Abel Folk / Intèrprets: Abel Folk, Jordi Brau i Rosa Novell / 80 minuts / Fins el 23 de novembre / De 21 a 27 euros / www.teatreromea.com
