Rosa Montero és periodista, psicòloga i escriptora. Ha publicat una quinzena de llibres traduïts a més de vint idiomes, entre els que destaquen Temblor (Seix Barral), Te trataré como a una reina (Seix Barral), La ridícula idea de no volver a verte (Seix Barral) o El amor de mi vida (Alfaguara). Desde 1976 treballa de manera exclusiva al diari El País i es considera una dona compromesa amb la societat, feminista i animalista. El seu últim llibre, La carne (Alfaguara), té com a protagonista a Soledad Alegre, de 60 anys, que decideix contractar a un gigoló de 32 per venjar-se del seu ex. La relació entre els dos esdevindrà inquietant i els papers de dominador i dominat s’aniran intercanviant constantment. Una novel·la que parla de la por a envellir, del poder del sexe i de la necessitat d’estimar. Com recorda la pròpia autora: “Al final tot acaba per desembocar en l’amor. I el dany”.
Patricia Tena. Barcelona
Després de donar veu a la detectiu futurista Bruna Husky (Lágrimas en la lluvia i El peso del corazón) et vénia de gust retractar realitats més properes a la teva?
La major part de les meves novel·les tracten sobre personatges i móns que en principi no tenen res a veure amb mi. Una de les metes més importants de la maduresa literària és conquerir la distancia justa amb l’objecte narrat. Has d’aconseguir que el que expliques sigui el més universal possible. Crec que hi ha dues maneres d’arribar-hi: parlar de móns que no tenen res a veure amb el teu però que arribes a sentir-los com a propis o bé partir de la teva pròpia vida i allunyar-la tant que la converteixes en una altra cosa. Un exemple de la primera seria Madame Bovary de Flaubert i un de la segona, En busca del temps perdut de Proust.
Quina va ser la primera idea o imatge que va originar la història de La carne?
La majoria dels meus personatges fins ara eren molt aliens al meu món: una cantant de boleros analfabeta, una prostituta de Sierra Leona, una androide de combat… Però portava ja uns set anys amb ganes d’escriure una novel·la propera a mi: a Madrid, amb protagonistes de la meva edat i vinculats al món artístic. Un dia un amic em va explicar la història d’una amiga seva que havia contractat un gigoló perquè l’acompanyés a un sopar al que aniria el seu ex i això va ser per a mi el huevecillo, que és com anomeno la idea primera que desenvolupa tota la novel·la.
La novel·la comença amb Soledad buscant per internet un gigoló que l’acompanyi a veure l’òpera de Tristany i Isolda. Però ràpidament la trama ens porta per camins inesperats. De fet, demanes en una nota al lector que no desvetlli massa informació.
No és una novel·la policíaca però si hi ha una intriga. És difícil parlar-ne sense donar molts detalls per això us demano que guardeu el secret.
Els noms dels principals personatges no semblen haver estat escollits a l’atzar: Soledad i Dolores Alegre, Adam…
És l’acudit negre de la vida! Tot i que el llibre tracta temes dolorosos intento no perdre mai el sentit de l’humor. Em sembla una via de coneixement del món molt encertada i que, a més, corregeix la desmesura de l’estupidesa de l’autoimportància. La vida moltes vegades sembla que es mofi de nosaltres.
Tant Soledad com l’Adam tenen germans bessons. És intencionat el fet que surtin en gairebé totes les teves novel·les?
És una grandíssima pregunta i et prometo que no sé per què ho faig!
Si et sembla bé, ho intento jo. Potser perquè els teus llibres sempre tracten, de manera més o menys directa, de la recerca i la construcció de la identitat?
Jo només tinc un germà cinc anys més gran que jo. És cert que els bessons surten a La loca de la casa, El corazón del tártaro, El peso del corazón… Les novel·les són com somnis que tenim amb els ulls oberts, neixen directament del subconscient i segurament quan es repeteix tant un missatge és que hi ha alguna cosa darrere. Com bé dius, imagino que és perquè crec que tots som molts dins nostre. Les meves històries parlen molt de la dualitat, de la construcció d’una identitat…
A La loca de la casa deies que per escriure s’havia de conservar cert esperit infantil. És fàcil fer-ho quan s’escriu una novel·la que precisament parla de la no acceptació de la maduresa i la vellesa?
Ser nen per a mi és seguir creant mons que no existeixen. Perdre la fantasia és un símbol horrible d’envelliment intel·lectual i emocional. El nen coneix des de petit què és la mort i juga amb ella, així que pot crear, sense problemes, una faula que parli d’això.
El títol podria fer referència a la carn com a impuls sexual però també com a deteriori del pas del temps. Quin dels dos és més adient per a aquesta història?
Normalment els títols se m’ocorren sobre el primer terç de la novel·la. Quan vaig pensar en La carne vaig creure que era molt adient: curt, breu i potent. No em podia creure que no hi hagués ja vint mil llibres amb aquest títol! Jo crec que aquí és perfecte per als dos conceptes. La carn ens envelleix, ens empresona, ens fa emmalaltir i ens mata. No podem escollir el cos que habitem. Però d’altra banda també és la carn que ens dóna el plaer més gran en tots els sentits. A través de la passió i de l’amor ens sentim eterns. Recorda, per exemple, un matí d’hivern al carrer i de sobte uns rajos de sol et toquen la cara i tot el teu cos animal et recorda que ets viu. És magnífic.
Soledad treballa en una exposició d’art sobre escriptors maleïts, com Burroughs o Anne Perry. Per què ens resulten tan fascinants?
La figura del maleït i del monstre m’interessa moltíssim. Pensa que totes aquestes extravagàncies que explico són reals, menys un cas que m’invento. Aquestes persones ens demostren que la vida humana pot arribar a extrems molts estranys.
I tant!
M’he adonat que la majoria de les meves novel·les segueixen una espècie de patró: comencen amb un personatge marginal que no s’estima gens i es troba en una sèrie de circumstàncies complicades. Finalment guanyen la prova i sempre els deixo en un lloc millor, han après a perdonar-se. Però per aconseguir-ho s’ha anat creant una parafamília de monstres. La pròpia història ens demostra que els personatges marginals i monstruosos són molt més vàlids que els personatges de poder que apareixen.
En la majoria d’aquests casos el dolor ve, principalment, provocat pel patiment per amor. Et fas una pregunta que m’ha semblat molt interessant: si tots els amors són obsessius o som nosaltres qui disfressem les nostres obsessions amb un punt romàntic perquè semblin més belles que un simple desequilibri mental.
Als meus llibres sempre ha aparegut l’amor i el sexe però mai com a tema central. Aquesta novel·la en parla més profundament perquè ens mostra què fa l’amor i la falta d’aquest en les persones. Amb els anys, he arribat a la conclusió de què l’amor mou el món, per a bé i per a malament. Darrere de cataclismes històrics i socials moltes vegades hi ha la sensació absolutament abrasadora de no ser suficientment estimat. La manca d’amor està dins de la conformació de moltes tragèdies. Tot i que s’ha de remarcar que no hi ha res que justifiqui la maldat.
Ets una persona molt activa a Facebook, on interactues amb els teus lectors sobre literatura i altres aspectes culturals, però també sovint dones a conèixer grups de Teaming per ajudar a persones que passen per una situació personal complicada.
Tinc Twitter però no m’agrada gaire, en canvi, m’encanta Facebook. Tinc una comunidad gran de gent que té sintonia amb la meva visió del món i és fantàstic. Pots trobar de tant en tant algun comentari de merda d’un troll, però la majoria són persones interesantíssimes que diuen coses fascinants. Moltes vegades m’escriuen per explicar-me situacions d’injustícia i jo intento donar difusió i ajudar el que puc.
Un altre tema que tractes freqüentment és la lluita pels drets dels animals i has col·laborat diverses vegades amb el partit animalista PACMA. Què penses dels canvis que hi ha hagut recentment en la celebració del Toro de la Vega? Hem d’alegrar-nos o pensar en tot el camí que encara queda per recórrer?
Crec que ha estat un gran avanç. S’ha prohibit torturar lentament i de manera sàdica a un animal i s’ha tret la tortura com a símbol de festivitat. És cert que encara queda molt camí per recórrer, però no hem de caure en la fal·làcia de Nirvana que és pensar que si no es té tot, res val. No. I tant que val! Val molt. S’ha de seguir caminant sempre amb l’esperança de millorar.
