El joc seriós va ser la darrera novel·la de Hjalmar Söderberg (1869-1941), un autor molt valorat al seu país, Suècia, i en general als països escandinaus, però poc conegut encara entre nosaltres. No fa gaire temps que podem comptar amb traduccions directes del suec d’algunes de les seves novel·les, també va escriure contes, poemes i assaig, a més d’articles periodístics. En alguns articles han comparat El joc seriós amb Madame Bovary però no tenen res a veure més enllà de què hi surtin adulteris i de què l’època té algunes coincidències. Söderberg és un autor molt més modern que tots els grans autors del segle XIX i potser per això en llegir-lo ens sembla en moltes ocasions que estem llegint un contemporani.
La novel·la es va publicar el 1912. En l’obra narrativa de Söderberg hi ha un cert gruix autobiogràfic. Pot ser que els cinèfils recordin la pel·lícula Gertrud, de Dreyer, basada en un altre llibre de l’autor. Tot i que la societat sueca, en molts aspectes, se’ns presenta com força avançada per l’època i les qüestions d’honor i de convenció social no són tan punyents com en d’altres terres, tan sols cal veure la forma honesta com el protagonista resol el naixement d’un fill il·legítim, Söderberg va escandalitzar la gent benpensant del seu país i va tenir problemes diversos amb els moralistes.
Els amors i els desamors persisteixen i alguns aspectes de la història que explica Söderberg fins i tot m’han evocat situacions presents en la darrera pel·lícula de Woody Allen tot i que en el cas del director americà se’ns expliquin en clau de comèdia. El joc seriós (Viena en català amb traducció d’Elena Martí Sagarra i Nórdica en castellà traduït per Neila García Salgado) no és tampoc un drama, tot s’accepta amb mesura i de forma civilitzada, amb alguna excepció. L’autor, en boca dels seus personatges, parla dels poetes i de la seva habilitat per reconvertir en literatura els desenganys, per això, en general, no opten pel suïcidi quan se senten infeliços, però tampoc no es pot reconvertir en literatura un amor que encara crema, sinó que aquest ha d’estar mort i enterrat per a poder-se embalsamar. La relació intermitent entre Arvid, el protagonista, i el seu amor de joventut, Lydia, s’interromp i es recupera al llarg dels anys, en un joc de miralls i d’enganys constants, com si mai no s’acabés de coincidir en els objectius vitals. Després d’aquesta darrera novel·la el gènere ja no va interessar a l’autor, que considerava que tot plegat era com un joc de nines poc adient a un adult de més de quaranta anys.
Hjalmar Söderberg.
Hi ha una lucidesa sorprenent en aquest escriptor, les seves reflexions són avançades al seu temps, mostra un gran coneixement de la gent, a través dels seus personatges ens arriben frases que podríem fer nostres, reflexions sobre el dret a morir, sobre l’atzar que mou les relacions de tot tipus, en les quals no es tria res, opinions crítiques sobre uns premis tan sobrevalorats com els Nobel. Tot ho planteja de forma tranquil·la, comprensiva, desenganyada. Se l’ha titllat de fatalista en algun moment, d’escèptic, fins i to de misogin però el que traspua és una lucidesa que ens pot incomodar en alguns moments quan la realitat no respon a tantes consignes etèries com ens amollen. El pensament i la raó són eines indispensables per tal que el món tiri endavant però les coses no funcionen pas com haurien de funcionar. Un lúcid Söderberg, ja gran, que va deixar el puritanisme del seu país per instal·lar-se a Dinamarca des del 1916, va saber veure de seguida, i no és gens estrany, el perill i la perversió que representava el feixisme.
L’escriptor va morir l’any 1941. El seu prestigi no ha fet res més que créixer als països escandinaus i a la resta d’Europa. Les seves obres s’han fet en versions televisives i cinematogràfiques que aquí, de moment, no hem pogut veure. Pertany a aquelles generacions d’europeus amb una gran cultura, va ser un important traductor, un home del seu temps, universalista en molts aspectes malgrat que ens descrigui d’una forma tan viva el seu país i la ciutat d’Estocolm, amb els seus racons emblemàtics, els paisatges, les rodalies, i els inevitables cafès on es fa més vida que no pas a les llars, no sempre acollidores. El protagonista de la novel·la dorm a la redacció del diari quan no vol tornar a casa.
El joc seriós, al contrari d’altres bones novel·les de l’època, no ens aïlla els fets i els personatges en el seu món, sinó que al llarg de la narració ens explica fets importants de la política, fins i tot tafaneries relacionades amb personatges de la noblesa, ens ensopeguem amb els canvis en les monarquies, amb l’afer Dreyfus, amb la guerra entre Espanya i els Estats Units i la russo-japonesa, amb el tema punyent de la separació de Noruega. Els protagonistes són gent culta, llegeixen, van a l’òpera, canten, pinten. El llibre compta al final amb unes notes molt interessants que ens recorden fets i personatges que potser hem oblidat o que ens en donen a conèixer molts altres que segurament no coneixem i que, a més a més, ens interpreten de forma acurada referències que ens podrien passar per alt. Internet ens pot ajudar a posar enmig de la lectura música en directe quan cal i també rostres i paisatges. Un gran autor i un gran llibre.
