Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Tinc certa reticència a llegir llibres testimonials en els quals s’aprofiten de forma directa experiències personals familiars, en moltes ocasions tristes o difícils, per publicar un volum. De tota manera, molts escriptors i escriptores s’han basat en la seva pròpia vida, de forma més o menys evident. Tot es pot fer si es fa bé, vaja. Aquests dies he estat llegint el que Carlota Benet, filla de Benet, ha escrit sobre el seu pare. No es res de l’altre món però està ben escrit i té fragments interessants i emotius.
Benet i Jornet i la seva colla d’amics, citats sovint en el llibre, pertanyen a una generació que va tenir la sort de trobar-s’ho tot per fer, en el camp mediàtic català. Malauradament molta gent brillant d’aquella colla ha desaparegut, Terenci Moix, Montserrat Roig… Quan llegeixo o escolto coses que expliquen els fills i filles de famosos o coneguts sobre pares i mares del meu temps tinc la impressió de què no ho saben tot, de la mateixa manera que gairebé ningú no ho sap tot sobre els seus pares i mares. I potser ha de ser així. Tampoc els pares ho hem de saber tot dels fills.
He trobat molt ben explicats els fragments que fan referència a l’Alzheimer, quan aquest encara no era evident ni s’havia diagnosticat. Aquestes pistes se solen manifestar amb una manca d’empatia, amb un canvi estrany en el caràcter, però no és aquesta l’única malaltia que produeix aquestes incòmodes transformacions prèvies al coneixement de la realitat. Qui més qui menys va percebre alguna cosa estranya quan li van donar el Premi d’Honor. En una entrevista a la televisió Benet es va embolicar explicant la seva activitat gimnàstica i el seu increment muscular. Són coses que quan no saps que no són normals, fan riure. Durant un temps una persona coneguda ens feia riure perquè sempre ens explicava el mateix, amb el temps va resultar que allò també era un símptoma de l’Alzheimer.
També em va neguitejar una intervenció de Benet a la filmoteca, amb motiu del passi d’una versió muda americana de Maria Rosa, que presentava amb Sharon Feldman, semblava que no sabés què dir sobre Guimerà, sort que Feldman va salvar la situació i va fer una introducció d’allò més interessant. Si aquests estranys comportaments no em van resultar del tot estranys potser va ser perquè recordava d’altres estirabots benetians, mes antics i quan l’escriptor estava amb plenes facultats. Uns comentaris que recordo i que em van sobtar van ser els que va fer l’escriptor amb motiu de la desaparició de Montserrat Roig.
La mort de Roig va trasbalsar molta gent de la seva generació, però Benet va mostrar una aparent indiferència, va dir, més o menys, una cosa com ara que tots ens moriríem un dia o un altre i va matisar sense gaire grapa les lloances que es feien a l’escriptora amb motiu del seu traspàs. Roig havia estat una bona amiga seva, fins i tot es deia que ell n’havia estat una mica encaterinat, com que no vaig conèixer aquests personatges de forma personal em baso en comentaris tafaners escoltats aquí i allà. Sí, tots ens morirem, però no tothom mor abans dels cinquanta anys. I es pot fer, és clar, una crítica literària de Roig, però aquell potser no era el moment adient.
La popularitat de Benet i Jornet va venir a través de la televisió com, en certa manera, la de Montserrat Roig. Les sèries li van donar fama i diners, no crec pas que tan sols amb el teatre hagués assolit el mateix prestigi. El teatre de Benet i Jornet no m’ha acabat mai de convèncer, té molt bons moments, intuïcions remarcables, però crec que no acaba de ser rodó, es perd en allò que abans en deien el tercer acte, tot i que ara això dels actes ha passat a la història. Benet, ens explica la seva filla, i és ben comprensible, tenia sentiments contradictoris amb el tema de la televisió i els culebrots que el van fer més ric i popular. Sagarra va renunciar a un teatre de més prestigi perquè el feia més savi que ric. La popularitat de moltes obres comercials de Sagarra, qui, de viure en aquesta època segurament hauria treballat per a la televisió, va ser semblant i potser superior a la de les llargues sèries plenes d’embolics. La gent de la generació de Benet i Jornet havia criticat molt la televisió. Ahir mateix anunciaven una nova sèrie de TV3 escrita per Belbel, amic de Benet. La vida continua i la vida és un tango.
Les sèries de TV3 compten amb un públic incondicional, així com molts programes que es fan a la cadena, sembla que no ets prou patriota si goses dir que, al capdavall, aquestes tirallongues amb crims, incests, adulteris, sexe i una mica de filosofia d’estar per casa són i han estat, en moltes ocasions, un rotllo pretensiós. Terenci Moix va ser el primer en saber que s’havia de comptar amb les senyores Maries, si es volia ser popular. I guanyar calerons, tothom ha de viure. Al capdavall aquest gènere ja prové dels fulletons del segle XIX, amb Dumas pare al capdavant d’un equip de treballadors destinats a embolicar la troca dels Mosqueters. L’origen del invent, fem memòria, va ser La Granja, complement d’un programa del Puyal. La Granja va començar molt bé, en mig d’un costumisme agradable i amb uns personatges sense problemes excessius. Amb l’augment de l’audiència la cosa ja es va complicar amb maltractaments, càncers i traïdories diverses, fent minvar les converses informals i entranyables protagonitzades pel Rafeques-Canut.
El llibre de Carlota Benet ens fa sentir una certa enveja, enveja d’una infantesa feliç, plena de recursos i atencions, amb uns pares que van entomar la separació matrimonial d’una forma admirable, amb llibres i viatges a l’abast i contactes estivals amb tota una colla de gent emblemàtica, Moix, Sardà, Moll… Tot un món que avui ja és, gairebé, un record. També intuïm que malgrat això aquells estius resultaven, per a una criatura, força ensopits en més d’una ocasió.
Vázquez Montalbán, que desitjava ser reconegut com a poeta, en una ocasió comentava que pots escriure, a raig, un poema sobre la mort del teu pare. Després aquell poema es poleix, s’arranja, es millora, esdevé, ja, literatura. Al llibre de Carlota Benet li manca literatura en algun moment però això és comprensible, l’escriptor encara es viu, viu en el seu món sense records, i a la filla li manca la perspectiva que donen els anys i l’experiència vital per fer aquesta reconversió literària profunda de la qual parlava Vázquez Montalbán. Malgrat això Papitu. El somriure sota el bigoti és un llibre molt agradable de llegir, lluminós i càlid, optimista malgrat la situació que el provoca i que als qui ja som grandets ens evoca tot un món perdut del qual en coneixem llums i ombres, detalls que la gent més jove, com és lògic, potser desconeix o no pot entendre del tot. I ens enfronta amb aquesta malaltia implacable, lligada sovint a l’envelliment generalitzat de la població.
