Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
Faré un breu comentari sobre el llibre Des del balcó (Amsterdam Llibres) que ben bé podria anomenar-se “Darrere la porta”. A l’obra escrita per la Teresa Muñoz res no és casual, ni el mobiliari ni tot allò que envolta uns personatges que faran d’acompanyants. Des d’un primer moment veiem dues històries ben marcades. D’una banda una que narra en present, una història narrada a una casa heretada per l’Àngela que s’hi troba al Barri Gòtic. D’altra banda, la narració d’un relat en passat en què l’autora sap entrellaçar amb mestria fins a una època tan diferent i complicada com és la postguerra. Així doncs, les diferències temporals, de pensament i d’actitud no deixaran d’acompanyar-nos a mesura que la novel·la avança. Aquesta segona història serà la més colpidora tant per l’època com per la duresa amb què Teresa Muñoz retracta els fets.
Al llibre podem trobar nombrosos temes, però hi ha sobretot un que l’autora sap retratar tal com tants cops m’ho havia fet la meua àvia: l’evolució de la fam i la voluntat de guardar l’aparença: “Perquè dir que vols la més gran no està bé, filla, semblaríem uns morts de gana, li havia contestat ella resignada a haver de confessar la seva argúcia. Tu has de triar la més grossa i dir que la vols perquè és més torradeta, o perquè és més rodondeta […] però mai has de dir que vols la més grossa. […] Havia entès que dir la veritat deia vergonya, perquè, tot i que de gana n’hi havia i tothom en passava, no calia recordar-ho.
L’estructura pot semblar complexa, però la perfecta definició dels personatges fa que Des del balcó tinga una estructura com de matrioixca on les parts conformen un tot. A més del tema esmentat adés no s’hi deixen de tractar altres com la classe econòmica, la manca d’estudis per haver de treballar i un que em va sobtar per tot el que van haver de passar en aquella època: l’homosexualitat. En aquest cas seran dos homes, però el sentiment de superioritat dels qui eren —en aquells anys— “normals” és inhumà i del tot condemnable.
A la segona història veiem uns personatges amb una psicologia totalment diferent que dificulta la convivència. Una dona (la Virtudes) que he odiat mentre volava per les pàgines, un home (el Pipo) que pateix la destrucció d’estar casat amb l’element anterior i una joveneta, la Quima, plena d’il·lusió per aprendre però que neix en un moment difícil per a l’educació. Un dels personatges que més m’ha agradat és l’Esteve, un professor català durant la postguerra —amb tot el que això comporta— que veu com el règim només vol adoctrinar més que no pas ensenyar.
Ja a la primera història l’amor serà el tema principal. L’Àngela —la protagonista— ix d’una relació tòxica, una bona dona cega i enganxada a un home dolent. Aquesta sap que ell no és positiu per a ella, però no pot allunyar-se perquè la culpa li corca per dins. Els nombrosos monòlegs interiors de la protagonista resultaran durs per a les lectores que hagen passat per aquesta mena de situacions. L’Àngela es trasllada al barri gòtic a una casa familiar per a engegar una nova novel·la, i els pensaments i el passat faran d’inspiració divina. Per contra, veiem com altres records resten marcats a la pell, d’aquests que t’impedeixen l’avanç i que esdevenen una àncora a la teua vida sentimental.
En resum, el llibre de la Teresa Muñoz sap representar de forma brillant les diferents psicologies de generacions sense gaire en comú. Amb delicadesa —com toca— i mitjançant una narració àgil, ens transporta al passat perquè valorem el nostre futur sense deixar de viure el present.
