Manel Haro. Barcelona / @manelhc
En les presentacions de llibres és habitual veure lectors totalment entregats als seus autors preferits, gent que ha quedat enamorada d’una novel·la o fins i tot deixebles que esperen escriure algun dia com els seus ídols. Els veus com s’apropen a ells, al final de les presentacions, amb adulació, admiració, certa idolatria… Però el cas de la mallorquina Antònia Vicens (Santanyí, 1941) és diferent; diria que en les seves presentacions és respira amor. Ni tan sols respecte, perquè ella s’encarrega de trencar aquesta barrera des del primer minut, és només un profund amor, i no un amor dels lectors cap a l’escriptora o de l’escriptora cap als lectors, és més aviat un amor desbocat cap a la literatura, cap al poder de les paraules. Com Tristany i Isolda a l’òpera de Wagner, que es mostren com dues persones no tan enamorades de l’altre, sinó de l’amor, del fet d’estimar. Quan Antònia Vicens parla, crea universos en els quals aixoplugar-se, és el recer de les paraules, de la literatura, d’allò que ens fa humans, febles a vegades, forts d’altres. Les paraules de la mallorquina són concises, despullades de tota artificiositat, és com un torrent d’autenticitat, si alguna en sobra és millor no dir-la. I així és com els lectors que ens apropem a ella sentim que estimem alguna cosa que és compartida, potser no tenim molt clar què és, potser el poema. Potser una imatge. Potser ho és tot.
A la Setmana del Llibre en Català hem tingut l’oportunitat de sentir-la parlar, ben acompanyada per Sebastià Portell, un dels seus més propers ambaixadors en terres catalanes, i per Antoni Clapés, poeta i editor de Cafè Central, amb motiu de la reedició de dos dels seus llibres: Lovely (Cafè Central), el seu primer poemari, i 39º a l’ombra (Lleonard Muntaner), la seva primera novel·la. La celebració, com va dir Portell, del retorn de dos inicis. I quin bon motiu aquest, perquè bona part de l’obra de Vicens està dispersa, perduda fins i tot, i uns quants lletraferits s’estan esforçant a recuperar-la: els editors Antoni Clapés, Maria Muntaner (Lleonard Muntaner) i Pau Vadell (AdiA Edicions). No només això, LaBreu està publicant els seus darrers llibres i almenys dos dels títols de Vicens estan sent traduïts al castellà: Tots els cavalls (Premi Nacional de Poesia que atorga el Ministeri de Cultura) i Tots els contes.
Sobre l’escenari, però, es parla de Lovely i de 39º a l’ombra. D’ella diu Clapés que és “la millor poeta europea del moment”, que “ningú escriu amb la seva contundència”. L’editor explica que “Vicens va aterrar a la poesia després d’una carrera literària enlluernadora, i ho va fer perquè va arribar a la síntesi de la paraula”. Més encara, Clapés assegura que la mallorquina “escriu la humil poesia amb tota la grandesa de la paraula poètica” i que “defuig dels honors oficials, perquè prefereix l’escalf de la poesia”. Els lectors que coneixem una mica l’autora sabem que això és així, que ella sempre ha preferit ser discreta, viure en una mena de segon pla, deixant que la seva literatura parli per si sola. Com ella diu: “el que sobra, sobra”, i és per això que quan li pregunten pels seus llibres, el primer que respon és que no se’n recorda gaire, i si li proposen que revisi alguns dels seus llibres de cara a una reedició, confessa que li fa mandra. Però tot és burxar-li una mica, i Antònia Vicens ho recorda tot, fins i tot els seus versos que recita sense necessitat de llegir-los.
Tot i aquesta “mandra”, l’autora ha accedit a revisar dues de les seves recents reedicions, 39º a l’ombra (que es publica amb un epíleg de Portell) i La santa (AdiA Edicions). “Bàsicament he hagut de treure moltes coses que hi sobraven, i arreglar d’altres que ara farien mal als ulls, però és que abans corregir no era tan fàcil, escrivíem a mà i ens enviaven només unes galerades per mirar-les abans d’anar a impremta”, explica. El més difícil per a l’autora, però, ha estat endinsar-se en aquells mons que descriu en els seus llibres: “rellegir les meves novel·les ha estat dolorós, perquè en elles mostrava una època en què es maltractava als obrers i es destruïa tant el paisatge de Mallorca com la llengua catalana, i amb el pas del temps veig que això ara és molt pitjor, m’esgarrifa pensar-ho”. Escoltant-la, no és estrany que consideri que els seus llibres “són un homenatge a la gent desassistida, tant per déu, en abstracte, com pels homes”. Una de les persones que més coneix aquestes reticències de Vicens a treballar els seus primers llibres és l’editor Pau Vadell, qui porta temps intentant convèncer-la de recuperar tota la seva obra. De moment, ha publicat Ànima de gos, Vocabulari privat i, recentment, La santa. “La idea és recuperar un parell de títols a l’any, i espero que segueixi animada a fer-ho perquè cada llibre és una màgia diferent”, diu Vadell.
Portell recorda que en la poesia de Vicens hi ha molta narrativa i Clapés afegeix que en les seves novel·les hi ha molta poesia. Ara ja fa uns anys que l’autora de Santanyí té aparcada la novel·la, tot i que fa anys que escriu una i que ha publicat algun conte: “se’m fa difícil escriure novel·la perquè és com inflar una història que es pot resumir en un poema”, confessa. Clapés ho sap, ha publicat un parell de poemaris seus (Fred als ulls i Lovely) i ja coneix com és d’exigent l’escriptora amb les paraules, amb els espais: “si ella posa quatre espais, no hi puc retallar un, han de ser quatre”. Vicens explica que els poemes els escriu relativament ràpid, però pot estar llargues temporades polint-los: “puc estar asseguda i em ve una imatge al cap, sé que l’eina per recollir-la és un poema, que escric ràpid, però després cal buscar les paraules adequades, perquè, per exemple, un sinònim pot dir el mateix, però aporta altres colors al poema, així que és important trobar la paraula que és capaç d’omplir una pàgina”. Vicens, de fet, ho té molt clar: “el que més m’apassiona de la poesia és trobar aquest clic que faci enlairar les paraules”, i va més enllà: “jo sóc fidel a les paraules del meu carrer quan era nina, perquè estaven plenes de vida i de dolor, durant la postguerra no teníem res, així que havíem de tirar d’imaginació, i jo el que feia era agafar aquelles paraules i fer-les volar”. I quan ho diu, hi ha un segon de silenci, tot just un. És suficient per aixecar lleugerament la vista al cel.
