Lesley Nneka Arimah és nascuda a Londres (1983), va créixer a Nigèria i actualment viu als Estats Units. Recentment l’editorial Quaderns Crema ha publicat en català (amb traducció de Dolors Udina) Què vol dir quan un home cau, un recull d’històries curtes protagonitzades per dones nigerianes on hi trobem elements realistes i fantàstics i temes com els llinatges familiars, la pobresa, l’abandonament i la mort. Aquest primer llibre va rebre els premis Kirkus i Young Lions de ficció que atorga la Biblioteca Pública de Nova York.
Ens presenta el llibre de relats Què vol dir quan un home cau del cel. Podríem dir que són petits retrats de la societat nigeriana?
Són històries inventades, quan escric intento centrar-me en la invenció i no tant en la documentació. És a dir, no m’interessa tant la precisió o la catalogació de la realitat. Gaudeixo més imaginant personatges i les seves històries. Ara bé, això no treu que apareguin referències a la societat nigeriana, perquè és, a fi de comptes, el món que jo he viscut. Però, vaja, tinc clar que no m’interessa educar als lectors sobre Nigèria.
De fet, recorre molt als elements fantàstics, cosa que és bastant general en la literatura africana…
Jo diria que és general en moltes cultures, però sí, podem dir que els elements fantàstics formen part de la cultura nigeriana, de manera integral. Si més no, quan jo era petita, els elements fantàstics formaven part del meu entorn, del meu paisatge cultural. També diria que els països amb una presència religiosa important acaben integrant aquests temes, allò paranormal, el que forma part dels altres mons.
Creu que des d’Occident acostumem a veure Àfrica com una única realitat?
Si m’ho preguntes com a dona africana, no t’ho puc respondre, caldria preguntar-ho a qui veu Àfrica d’aquesta manera. Però el cert és que Àfrica no és una única realitat, jo tinc una visió del que és Nigèria però n’hi ha moltes més, i puc tenir una visió del que és Àfrica, però no serà l’única. Cal preguntar als de fora perquè tenen una visió única i general del continent.
Vostè és nascuda a Nigèria però viu als Estats Units. Ha sentit alguna vegada la necessitat de decidir a quin país pertany?
No, i la veritat és que no em preocupa el més mínim això. Em considero tant una escriptora nigeriana com dels Estats Units, són els dos països que m’han acabant formant com a persona.
Mai s’ha sentit estrangera als Estats Units?
Potser sí, sobretot quan era adolescent i vaig arribar al país. De totes maneres plantejar-se si ets d’un lloc o d’un altre té una solució, perquè és una pregunta que té resposta, només te l’has de fer. Em sento còmoda sent nigeriana i americana, és com indivisible, com si em preguntessin si sóc dona o negra, doncs sóc les dues coses. La pertinença no és un problema per a mi.
I exclosa?
Sí que m’he sentit exclosa, segurament em va passar quan era més jove i vaig arribar als Estats Units. Aquest és un país que, en general, espera que els nouvinguts s’assimilin a la cultura americana i si això no passa ràpid, fan que et sentis exclosa, però com deia abans, no és res que em preocupi gaire, ni a mi personalment ni a nivell literari. Ara, si parlem de l’època de Donald Trump, és evident que m’he sentit interpel·lada, i m’esgarrifa tot el que està passant amb aquelles famílies que arriben a la frontera des de Llatinoamèrica.
Recorda com va ser la seva presa de contacte amb la literatura americana?
Sí, quan vaig arribar als Estats Units, tenia idees preconcebudes per la televisió, només pensava que era el país del que venia Michael Jackson, però a mesura que hi vaig viure i vaig començar a llegir autors dels Estats Units que no escrivien per explicar el país als de fora, sinó perquè fossin llegits pels propis americans, vaig entendre millor com era la societat estatunidenca.
A quin tipus de llibres es refereix?
Parlo d’aquells llibres que no estan escrits perquè els llegeixin estrangers, sinó que expliquen les petites històries de la vida americana, novel·les, relats, que ofereixen una mena de conversa interna i et permeten ficar-te en la vida íntima d’un país. És així com vaig descobrir una realitat més complexa dels Estats Units i de la gent que hi viu allà. A més, quan llegeixes sobre gent que és diferent a tu, això t’ajuda a entendre’t a tu mateix, et comprens millor.
Li hauran preguntat moltes vegades si els seus relats són autobiogràfics…
I tant, però no hi ha gaire autobiografia als meus relats, no parlo de la meva vida en ells. Em sembla més difícil i més interessant inventar persones amb vides que no són com la meva. Per altra banda, tampoc crec que jo tingui una vida molt interessant amb tants matisos. En canvi, a través de personatges inventats, puc inventar matisos, textures… Els personatges poden compartir coses amb mi, és clar, són dones joves que venen de Nigèria, per exemple, però les seves històries són d’elles, no meves.
A Àfrica hi ha més escriptores ara?
Les dones africanes sempre han escrit i han anat publicant, especialment després de la generació de Chinua Achebe, però sí que és cert que a Nigèria concretament ara hi ha més interès per les escriptores més joves. És a dir, no és que hi hagi més dones escriptores ara o que aquestes alcin més la seva veu, sinó que ara hi ha interès a escoltar-les.
I troba que a Europa, per exemple, també ha crescut aquest interès?
Sovint m’ho pregunten també i suposo que sí que ha crescut, de fet això ja es veu en el nombre creixent de publicacions d’autors africans, homes i dones, que estan trobant el seu públic a Europa o els Estats Units. A mi el que m’interessaria més és preguntar-vos això mateix a vosaltres, perquè per a mi no és cap novetat llegir autors africans, la novetat és per a vosaltres.
Per què es va decidir pels relats?
No vaig triar escriure relats, ara estic amb una novel·la. Abans d’escriure aquests relats, ja havia començat una novel·la, però volia millorar com a escriptora i a través dels relats vaig fer ofici, i el cas és que em vaig enamorar d’aquest gènere. Els relats et donen molt de joc, fa possible coses que no t’ofereix la novel·la, diguem que pots jugar més i millor amb el format breu.
Però cal tenir la imaginació més activa, potser…
Sí, jo per escriure els meus relats robo moments d’altres persones: a vegades m’arriba una imatge o una rèplica d’un diàleg, o una escena. Li dono voltes mentalment i a partir d’aquí començo a crear un ecosistema narratiu perquè aquest element sigui possible i interessant. Vaig elaborant fins que surt el conte. Normalment tinc una llibreta on anoto idees que em venen al cap: una frase, una imatge… Tinc totes les variables possibles dels contes i ho vaig lligant tot.
Alguns escriptors diuen que hi ha relats que costen més que una novel·la…
Puc parlar del darrer relat del recull, Redempció, que va ser dels primers que vaig escriure i em tenia bloquejada, hi havia algun problema en l’estructura que no sabia detectar ni resoldre. Quan els autors comencen una obra senten una distància entre el que s’han imaginat i el que acaben escrivint. Potser que tinguis una gran imaginació, però no tinguis prou capacitat per escriure el que imagines. Crec que em va passar això, vaig treballar-ho al llarg de molt de temps, i no va ser fins anys després que vaig entendre quin era el problema. Ho vaig solucionar i em vaig sentir molt satisfeta.
