Del soroll al ‘silenci dels telers’

Ferran Utzet dirigeix aquesta obra sobre les condicions laborals de les dones a les colònies tèxtils catalanes
El silenci dels telers ferran utzet

Jordi Pujals


Les colònies tèxtils configuren gran part del paisatge industrial de Catalunya. El pes que aquest sector va tenir, sobretot al llarg del segle passat, va fer que florissin aquests espais al costat d’una bona part dels nostres rius. Avui aquelles parets ja no fan el soroll angoixant dels telers, les fàbriques s’han buidat i el silenci s’ha imposat, però les vides d’aquelles persones que van ser el motor de les colònies, segueixen allà. L’obra El silenci dels telers, ideada per Maria Casellas, dirigida per Ferran Utzet i amb dramtúrgia d’Anna Maria Ricart, està inspirada en el llibre d’Assumpta Montellà, que porta el mateix títol.

Es va estrenar a El Maldà de Barcelona el passat mes d’octubre i en la seva ruta pel Berguedà ha fet parada al Teatre Municipal de Berga per fer una única sessió. Les protagonistes, la Pilar i la Carme (Maria Casellas i Andrea Portella, respectivament) són dues dones que van viure i treballar tota la seva vida en una colònia tèxtil. En els setanta minuts que dura la funció, elles dues, ens porten en un viatge que va des de les acaballes del segle XIX fins a finals del segle passat.

Durant els més de cent anys que abraça l’obra veurem com era la vida a les colònies sobretot per a elles, les dones i les nenes, que de ben petites han de suportar viure en aquelles condicions, produir llençols blancs sense parar, cobrar menys que els homes i a la vegada, molts cops, ser l’objecte del desig dels seus superiors. Fins i tot, el soroll dels telers era tan fort que van arribar a crear un llenguatge propi, de signes, per poder entendre’s i parlar entre elles durant la infinitat d’hores que havien de conviure tancades entre aquelles parets. Viuen entre les ganes de llibertat i la resignació que els porta a assegurar que allà a les colònies tot és més fàcil que a fora, o això els fan entendre.

 

silenci telers

 

Són privilegiades de tenir una feina i un sostre sota el qual dormir, però en realitat viuen sotmeses a un sistema on l’amo controla no només el que passa a dins de les fàbriques sinó també a fora, a les cases, a les botigues, a l’escola i a l’església. És el rei d’un país minúscul, de miniatura. Les diferents generacions veuen passar la història amb totes les seves lletres i tots els seus esdeveniments, la proclamació de la República, l’esclat de la Guerra Civil, el transcurs de la dictadura, la mort de Franco… Però les seves vides no canvien, tot continua de la mateixa manera fins que els talers deixen de funcionar.

L’obra posa sobre l’escenari les vivències i les petites històries de dones treballadores que es veuen arrossegades pel pas del temps i que ajuda als espectadors a entendre tota una època. L’humor, la crítica i la visió de la dona són constants durant la funció que sobretot ens deixa de fons una reflexió punyent. Les nostres colònies avui han quedat buides, la gent que va viure-hi va ser objecte d’un sistema econòmic i social injust i ple de desigualtats, però aquesta realitat no ha desaparegut, sinó que s’ha traslladat a uns altres espais per imposar-se d’una manera encara més ferotge.

Perfils com els de la Pilar i la Carme avui segueixen existint perquè segueixen posant rostre a milers de dones que han de viure resignades per la necessitat. Elles no es rebel·len, però nosaltres tampoc alcem prou la veu contra un sistema que potencia les desigualtats, i amb aquesta obra Ferran Utzet ens hi vol fer pensar. El silenci dels telers i de les fàbriques sense vida no espanta, però sí que ho fa el silenci d’una societat que mira cap a una altra banda i que calla per oblidar.

Categories
DramaESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES