Habitants d’un món que s’ha tornat estrany

A 'Tardor' Ali Smith retrata una societat que ha deixat de ser acollidora i ha donat pas a una realitat d'exclusió
TARDOR

Manel Haro / @manelhc


La tetralogia d’Ali Smith El quartet estacional va començar amb força a Catalunya amb la publicació del primer volum, Tardor (Raig Verd en català amb traducció de Dolors Udina i Nórdica en castellà, un any després, amb traducció de Magdalena Palmer). Amb el Premi Llibreter rebut, en la categoria de Millor Llibre d’Altres Literatures, i amb la publicació dels següents títols de la tetralogia, Ali Smith (Inverness, 1962) sembla haver-se situat finalment, al nostre país, en el lloc que la seva qualitat literària demanava.

La protagonista de Tardor és Elisabeth, una professora universitària amb un contracte precari, o potser podríem dir que el més important en aquesta novel·la és la relació que ella té amb el seu entorn, amb el món que l’envolta i amb els personatges que l’acompanyen. L’escenari sembla marcar l’inici d’una distopia: al carrer, de sobte, apareixen tanques que semblen dividir barris, aixecar fronteres dintre d’una mateixa comunitat. En les parets, les pintures amb missatges xenòfobs tipus Go home semblen apuntar que estem a punt de viure una mena d’apocalipsi, d’una brutal guerra social. Tardor no és una novel·la fantàstica però no se n’allunya tant; de fet, un dels grans mèrits d’aquesta història és que a vegades sembla que ens narri una mena de malson, però en el fons ens està dibuixant la realitat mateixa. Almenys, la realitat d’un Regne Unit que sembla desorientat i hostil després del Brexit.

Tant és així, que fins i tot renovar el passaport es converteix en un surrealista tour de force contra l’administració. La mare de l’Elisabeth també podria ser un il·lustre secundari d’una història distòpica: desencantada, castigada per la vida, una mica paranoica i fascinada per un programa de televisió absurd que sembla omplir els buits emocionals que té, molt especialment quan la criden a participar-hi. Com a contrapunt, hi ha un altre personatge, d’una enorme lucidesa, però en els seus darrers moments de la vida, com si aquesta lucidesa estigués condemnada en els temps del trencament i les hostilitats del Regne Unit. Ell és un home gran, el veí de la casa familiar de l’Elisabeth i la seva mare. Ara viu en una residència, és ancià, molt, no sabem exactament quants anys té, però en són molts, més de cent.

 

Ali Smith

Ali Smith.

 

Aquest home, el senyor Gluck, ha estat un dels millors amics de la protagonista, set dècades més jove. És algú que, en certa manera, l’ha ensenyat a pensar el món, a ser imaginativa, a trencar alguns dels seus encotillats esquemes mentals. Ell és qui li diu: «sempre has de llegir alguna cosa  […], encara que no estiguis llegint físicament. Si no, com llegirem el món?» També qui l’avisa que «és possible estar enamorat no d’algú sinó dels seus ulls […], de com uns ulls que no són els teus et fan veure on ets, qui ets.» La figura d’aquest senyor Gluck no és del tot clara, és com una mena de trencaclosques que anem completant -encara que mai del tot- a mesura que llegim la novel·la.

Tardor és una història on conviuen personatges resignats, víctimes d’un sistema a vegades deshumanitzant, en la línia de foc d’opinions polaritzades, amb d’altres que no es conformen, com és el cas de la Pauline Boty, una artista britànica, l’única dona membre del pop art dels seixanta, que va morir massa jove, quan va decidir no sotmetre’s a quimioteràpia pel seu tumor quan estava embarassada per evitar que el tractament fes mal a la filla que esperava, qui també moriria jove, víctima d’una sobredosi. Elisabeth descobreix aquesta artista -oblidada- gràcies a un llibre i decideix investigar-la, en certa manera la converteix – a ella, al seu feminisme, al seu art- en la seva pròpia lluita.

L’escriptura d’Ali Smith demana la implicació emocional del lector. No és una escriptura convencional, hi ha poesia, però també hi ha formes narratives que remarquen la sensació de confusió -o de desorientació- de l’argument. Pot ser que fins i tot en algun moment, el lector se senti fora del que ens explica Ali Smith, però aquesta constant sensació d’expulsió-inclusió és la que poden experimentar els propis personatges respecte al món que habiten. Tardor és una novel·la que ens remou, que ens interpel·la, que ens fascina, és el retrat d’una societat que s’ha tornat estranya, però en la qual encara es manté viva la bellesa. I l’esperança.

Categories
LLIBRES
2 Comentaris en aquesta entrada.
  • Antoni Clapés
    6 febrer 2021 at
    Deixa una resposta

    Consti que, en català, Raig Verd va apostar per Ali Smith fa anys. El 2015 va publicar Com ser-ho alhora, i el 2016, L’accidental. És mèrit de l’editorial i de la seva editora haver-se llançat a fer traduir i publicar el quartet estacional a ulls clucs, quan encara no havien estat escrites les quatre novel·les.

  • Manel Haro
    6 febrer 2021 at
    Deixa una resposta

    Sí, era el que volia expressar, però certament en l’article no quedava clar això. Ara ho he precisat.

  • Deixa un comentari a Cancel resposta

    ALTRES ARTICLES