Josep M. Figueres: «El franquisme va seguir Pau Casals amb constància i meticulositat»

L'historiador publica 'Pau Casals. Música i compromís', un volum en gran format resultat de quinze anys de recerca
Josep Maria Figueres

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Josep Maria Figueras (Vilanova i la Geltrú, 1950) és historiador i professor d’història del periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. S’ha especialitzat en l’estudi del periodisme i s’ha ocupat també de la història del catalanisme polític. Ha escrit diversos treballs sobre Lluís Capdevila, Hilari Raguer i Pau Casals. Sobre aquest darrer, ha publicat Pau Casals i l’exili (2007), Pau Casals. Escrits i discursos (2010), Homenatge a Pau Casals (2020) i ara Pau Casals. Música i compromís (Enciclopèdia Catalana, 2021), un volum en gran format i editat amb molt de detall que és el resultat de quinze anys de recerca, amb la complicitat de la Fundació Pau Casals, en més de cinquanta arxius d’arreu del món, més de vuit mil registres i quaranta mil unitats documentals. El llibre, que fa aportacions inèdites relacionades amb diversos aspectes de la vida del músic, com la persecució franquista que va patir, inclou cinc-cents documents i imatges procedents, entre d’altres, del fons personal de Pau Casals.

 

Si ha escrit una biografia de Pau Casals és perquè el músic encara suscita interès.

Pau Casals ha suscitat un interès periodístic des de la seva joventut. Als vint anys ja era una figura reconeguda, havia actuat arreu d’Europa, fins i tot havia fet alguna gira pels Estats Units. Abans dels trenta anys, tenia una popularitat universal. Durant els anys vint van aparèixer semblances biogràfiques, una mica repetitives, a partir de les coses que ell explicava. Amb el temps, apareixen treballs més aprofundits, fets per violoncel·listes, que eren persones amb una visió molt clara de les aportacions de Casals a la música. Hi ha un abans i un després del violoncel de Casals. És un instrument que ens aporta unes sensibilitats especials, a més Casals recupera les partitures de les suites de Bach, que interpretava cada dia i que tenia molt interioritzades.

De fet, es poden trobar altres biografies de Pau Casals.

Sí, les dividiria en diferents blocs. Un seria el dels diàlegs, i aquí en destacaríem l’extraordinari llibre de Josep Maria Corredor, Converses amb Pau Casals, traduït a diverses llengües, i també Reflexions de Pau Casals d’Albert E. Kahn. Després tindríem les biografies en si, com la de Robert Baldock i la d’H. L. Kirk, aquesta només es troba en anglès. La de Baldock és la biografia més acadèmica, s’ha traduït al català, repassa molt la part musical de Casals, amb fonts anglosaxones, però no té en compte molts arxius. Quan la Fundació Pau Casals em convida a participar en el llibre Pau Casals i l’exili, ja fa quinze anys, a partir de l’exposició que vam fer amb Núria Ballester, em començo a enganxar.

I comença a estirar el fil…

Estudio la figura de Pau Casals durant la guerra i comparo el que trobo amb el que ja s’ha publicat i m’adono que no hi ha pràcticament res que vagi més enllà dels seus enregistraments de les suites de Bach i dels concerts que va fer. Començo a remenar, llegeixo premsa de l’època, cartes, arxius… Primer escric un article, Pau Casals a la Guerra Civil, que va tenir molt bona rebuda. A partir de llavors, ja començo a fer una recerca molt més ambiciosa fins a tenir milers de documents digitalitzats. Aquest llibre és el resultat de tot plegat.

Pau Casals no va ser un referent només per la seva música…

La gent que s’apropa a la figura de Pau Casals ho fa sobretot per la seva música, però no podem oblidar els valors que ell tenia amb la pau i el seu compromís amb Catalunya, el seu poble, que el tenia al cor i al cap. Aquests serien els tres àmbits que val la pena destacar de Casals, però fins i tot quan parlem de la música, hem de referir-nos a la seva voluntat de promoure-la entre els infants o de divulgar-la a través de la solidaritat i la fraternitat. Ell comença de jovenet amb això, quan al Vendrell fa un concert de la caritat. Aquesta solidaritat que ell tenia amb la música és la que després tindrà amb els refugiats, per exemple.

 

 

Casals era un maldecap per al franquisme…

Durant el franquisme no es podia dir ni el seu nom. Ara bé, hi ha una gradació, el franquisme no el tracta igual durant els anys quaranta, quan el sotmet a un judici, que durant els anys setanta, quan Carles Sentís, gran càrrec del franquisme, el va entrevistar a Puerto Rico. El franquisme va voler evolucionar i amb el temps donar la imatge de ser una democràcia orgànica. Però Casals era un republicà convençut, encara que s’estimava la monarquia perquè li havia donat beques i no se n’avergonyia. Diu Baldock que segurament Casals sigui el català del qual més s’ha parlat al món, ell tenia relació amb molts periodistes, que el mimaven. Casals tenia molta repercussió, no només a Catalunya.

Aquesta estima que hi havia per Pau Casals arreu del món és el que el va salvar del franquisme i del nazisme?

Ell tenia una visió de la realitat molt pulcra, no entrava en combats, simplement constatava realitats i en aquest sentit poca cosa se li podia rebatre. També va evitar anar a Alemanya i a Rússia. Casals exposava el que succeïa davant la UNESCO, les Nacions Unides i el franquisme s’ho havia d’empassar. Franco actuava quan podia, tancava publicacions, segrestava persones… Fins i tot, Queipo de Llano va amenaçar Pau Casals, a través de Radio Sevilla, que li tallarien les mans quan l’atrapessin, però no va passar.

Respecte al franquisme, el seu llibre aporta moltes novetats.

És un dels punts, sí, encara que hi ha novetats en altres àmbits, pràcticament en cada capítol. El franquisme estava obsessionat amb Casals perquè cap exiliat tenia els altaveus que tenia ell. Per tant, van recollir informació sobre totes les activitats de Casals a través d’ambaixades, consolats, delegacions… El franquisme va seguir Casals amb una meticulositat i constància molt altes. Pràcticament al llarg de tot el franquisme, hi ha expedients de seguiment de totes les seves activitats, no només referències sintètiques, sinó aprofundides. Era un seguiment actiu. Per exemple, es recollia tot el que sortia a la premsa, i es mirava si a banda de concerts, feia declaracions als mitjans. I si les feia, les adjuntaven. Els mateixos funcionaris de les ambaixades anaven a fer els informes. També les ambaixades intentaven bloquejar els seus concerts.

Parlem de Francesca Vidal.

Era el puntal de l’Orquestra Pau Casals. Quan mor el seu marit, que era l’administrador, ella continua a l’entitat. Casals tenia una gran relació amb ella, hi havia molta confiança entre els dos. Després van tenir una relació sentimental, sense casar-se, que va durar fins que ella mor, el gener de 1955 a Prada. La seva desaparició li va provocar un cop emocional molt fort a Pau Casals, que només se li va apaivagar quan va conèixer la que seria la seva esposa definitiva, Marta Montañez.

 

 

Podríem dir que Casals era un gran activista contra la precarietat en el món de la música?

Pau Casals estimava els músics de la seva orquestra i volia que cobressin dignament, així que ells se sentien reconeguts. Cada assaig era com una classe. Per a Casals, una orquestra era l’instrument més complet.

La seva casa de Prada, la Vil·la Colette, no és visitable.

Perquè és una propietat privada i les propietats privades, ja se sap… Pensa que ara mateix hi ha a la venda cent cartes a Pau Casals del seu germà Enric, per un preu que és una fortuna, són cartes que haurien de ser en un arxiu públic i, en lloc d’això, els seus hereus han posat un preu desorbitat que les entitats catalanes no poden pagar. Seria bonic poder conservar aquesta casa de Prada, però el gran centre de Pau Casals és al Vendrell, on hi ha la casa on va néixer i la casa de Sant Salvador, on hi ha el museu.

Explica al seu llibre que Casals va voler portar el seu oratori El pessebre al Vaticà.

Sí, però no va poder ser. Llavors, ho va intentar a una altra església de Roma, però tampoc va ser possible, i el va acabar portant a Assís. Però serà a Acapulco, gràcies al català Josep Garcia Borràs, on es podrà fer la gran estrena. Mèxic era llavors país d’acollida de refugiats.

Aquest llibre, que ha publicat Enciclopèdia Catalana, és en gran format i amb detalls molt acurats. Hi haurà una futura edició que es pugui transportar més fàcilment, per exemple per llegir-la en el metro?

Aquest llibre és el resum de la biografia de mil pàgines a un espai que he fet. La meva voluntat és que el 2023, que farà cinquanta anys de la mort de Casals, pugui haver-hi una edició popular a un preu assequible, encara que possiblement haurà de ser en dos volums. El primer seria sobre la seva glòria en l’aspecte musical i el segon el de la seva resistència, el seu combat per la pau, per Catalunya i pels drets.

Categories
Amb nom propiCLÀSSICAEscriptorsLLIBRESLlibresPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES