Mònica Batet: «Admirem els autors que publiquem»

L'escriptora ha fundat l'editorial Nits Blanques, que publica autors nòrdics en català com Herbjørg Wassmo
Monica Batet_Foto d'Alba Rodriguez
Monica Batet / Foto d'Alba Rodríguez.

Sílvia Romero i Olea. Barcelona


L’editorial Nits Blanques va néixer l’octubre de 2020, quan el món sencer es trobava (i encara es troba) immers en plena pandèmia. És una editorial en llengua catalana que pretén oferir traduccions d’escriptors contemporanis dels països nòrdics. És a dir, autors que escriuen en danès, finès, islandès, noruec i suec. En la majoria dels casos es tracta de veus literàries que, fins ara, no havien estat traduïdes en llengua catalana. Rere tot aquest projecte trobem l’escriptora Mònica Batet (El Pont d’Armentera, 1976), amb qui hem volgut parlar per conèixer més a fons aquesta jove editorial.

 

Nits Blanques apareix com a segell editorial l’octubre de 2020, un moment en què tot, inclòs el món cultural, es troba en una situació complicada a causa de la pandèmia.

Sempre és difícil determinar quan serà el millor moment per engegar un projecte. La idea de l’editorial ve de molt lluny. No neix el 2020. Cal anar uns quants anys més enrere. Temps era temps, que diuen. D’altra banda, diria que malgrat aquesta situació a la qual ens hem hagut d’adaptar la gent continua llegint: jo ho faig, per exemple. Neixen noves llibreries, apareixen noves veus (penso en el Premi Documenta) i és lògic que també neixin nous projectes editorials. El món segueix movent-se. A més, un punt a favor del nostre gremi és que probablement hi ha més temps per llegir. Com em deia un amic fa uns dies, actualment hi ha menys temptacions.

Les nits blanques és el títol d’una novel·la breu de Fiódor Dostoievski, però l’editorial no tradueix autors russos.

Les nits blanques que relata Dostoievski no són només pròpies de Sant Petersburg. Passen als països escandinaus i també al Bàltic. De fet, quan es podia viatjar hi havia agències de viatges que oferien excursions entre Hèlsinki i Sant Petersburg, per exemple. A l’hora de posar nom a l’editorial havia de trobar un títol unitari que definís d’alguna manera aquests cinc països i vaig pensar que Nits Blanques li esqueia.

I com s’ha anat creant i desenvolupant aquest interès seu per la literatura d’aquesta zona d’Europa?

Vaig passar un estiu sencer a Oslo acabant d’escriure Neu, ossos blancs i alguns homes més valents que els altres el 2014 gràcies a una subvenció per a la creació literària de la ILC. Abans d’anar-hi vaig fer un curs de noruec a l’Institut Nòrdic de Barcelona. Vaig pensar que m’ajudaria a relacionar-me. M’agrada aprendre idiomes. És a dir, que no ho veig com una tortura sinó com un enriquiment. A Oslo també en vaig fer un altre. Al matí feia noruec i a les tardes escrivia. Era una vida agradable. En aquest curs vaig fer amics que em van presentar altres amics. Per casualitats de la vida, vaig conèixer una noia la mare de la qual era la traductora al francès de la Herbjørg Wassmo. Seguint amb les casualitats, una amiga abans de marxar cap a Oslo m’havia regalat la primera novel·la de la trilogia de Tora perquè estava convençuda que m’agradaria. Aquest va ser el començament i aquesta és la versió curta de la història.

Un joc de coincidències ben interessant i que ha propiciat que el seu catàleg compti ja en aquests moments amb tres títols. El primer llibre publicat és La casa de la veranda cega de l’esmentada Herbjørg Wassmo, amb traducció d’Alexandra Pujol Skjønhaug. En aquesta novel·la, entre d’altres temes, trobem la problemàtica al voltant de les tyskertøsene

Aquest terme es va crear a Noruega durant la Segona Guerra Mundial per designar les noies que tenien relacions sentimentals amb soldats alemanys. Aquest és un tabú de la història recent noruega. Aquestes noies van patir tot tipus de vexacions: se’ls van tallar els cabells en públic, se les va empresonar, se les va convidar a marxar del país… Moltes d’aquestes noies van haver d’abandonar els seus fills si volien que les seves famílies no les rebutgessin. Al Norsk Folkemuseum d’Oslo vaig veure una exposició d’aquesta part de la història de Noruega al 2015. La Herbjørg Wassmo va donar visibilitat a una part de la història de Noruega de la qual molts preferien no parlar. Van ser entre 100.000 i 120.000 dones les que es calcula que van ser parelles d’homes alemanys. Molt probablement en un país tan petit com Noruega tots tenen una tieta o una àvia que va conèixer un soldat alemany.

També han publicat Una balena anomenada Goliat de Cristina Sandu, en aquest cas amb traducció d’Emma Claret Pyrhönen i Eila Pyrhönen. La protagonista d’aquesta novel·la és finesa-romanesa i, en l’evocació que fa dels seus records familiars, ens presentarà la dualitat entre una Finlàndia moderna i una Romania encara comunista. Però l’autora, a més, hi recrea llegendes, mites i tradicions. Es tracta, doncs, d’un text que es mou entre el realisme i la fantasia?

Jo no ho diria així i m’explico. La veu narrativa afirma en un moment del text que al país del seu pare els contes populars tenen una manera particular d’iniciar-se: «Al país del pare els contes no començaven amb “Una vegada hi havia…”, sinó “Una vegada hi havia, com no n’hi havia hagut cap altra abans, perquè si no, no hi hauria res a explicar…”.» La narradora agafa aquesta manera particular d’explicar històries i se la fa seva. D’altra banda, en totes les famílies hi ha certa mitologia. Certes històries que de tant explicar-les es converteixen en màgiques. Això és el que fa justament la Cristina Sandu quan a través de l’Alba, la protagonista d’Una balena anomenada Goliat, explica la història de la Romania comunista.

L’altre títol del seu catàleg és Rødby-Puttgarden de Helle Helle, amb traducció de Maria Rosich Andreu. Rødby és el nom d’una ciutat de l’illa de Lolland, a Dinamarca, mentre que Puttgarden és un poble de l’illa de Fehmarn, ubicada en territori alemany. Entre ambdues poblacions circula un ferri, i en ell trobem, en la ficció de la novel·la, una botiga de perfums on treballen dues germanes. Seran elles, les protagonistes de la història narrada?

Sí, efectivament. En una entrevista recent al Louisiana Channel la Helle Helle afirmava que li agradava parlar sobre allò que coneixia i sobre vides que a simple vista potser no podien semblar material narratiu. A vegades, com a lectora, tinc la sensació que només si l’argument és extremament recargolat es parla de literatura de qualitat i, des del meu punt de vista, la qualitat no s’hauria de mesurar amb aquests paràmetres. A Rødby-Puttgarden la Helle Helle aconsegueix amb frases curtes i precises narrar les primeres passes cap al món adult d’aquestes dues germanes, la Jane i la Tine i la relació d’amor i confiança que hi ha entre elles dues. Jo soc filla única i de petita vaig demanar als meus pares un altre germà moltes vegades, després em vaig acostumar a ser sola com els deu passar a tots els fills únics del món. Doncs, admeto que he tornat a sentir aquell desig infantil de tenir un germà cada vegada que he llegit o rellegit aquesta novel·la de la Helle Helle.

Parlem de les traductores que hem esmentat: Alexandra Pujol Skjønhaug, Emma Claret Pyrhönen, Eila Pyrhönen i Maria Rosich Andreu.

Traductores diferents de llengües diferent. Curiosament l’Alexandra té la mare noruega i l’Emma finesa. D’altra banda, l’Emma i l’Eila són mare i filla i acostumen a traduir plegades. L’Eila és finesa però el seu català és perfecte. La Maria no té aquesta barreja al seu arbre genealògic, però va viure a Dinamarca i és una traductora impecable. La meva intenció és tenir una borsa de bons traductors una mica àmplia de cada llengua. Les traduccions varien depenent de qui les fa. No es tracta només de saber finès o islandès, es tracta d’aconseguir que el text traduït soni veritablement com si l’autor l’hagués escrit en català. Som molt exigents amb la traducció perquè respectem i admirem els autors que publiquem.

Quina serà la propera autora de Nits Blanques?

A inicis de juny publicarem un recull de contes de la Gunnhild Øyehaug. Són uns contes que sorprendran per la temàtica, el tipus de veu i l’estructura. Ella és un autora noruega que escriu en nynorsk perquè a Noruega conviuen el bokmål i el nynorsk. Sorprenentment, el nynorsk té un 10% d’usuaris però les veus literàries més potents actualment escriuen en aquesta variant. Justament fa uns quants dies, parlant amb una agent literària de Noruega, comentàvem que tres dels autors pels quals m’he interessat darrerament escriuen en nynorsk.

Categories
EditorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES