Les històries de fantasmes no acostumen a quedar només en això i el més normal és que hi hagi un altre argument al darrera. El fantasma, l’esperit, com se’n vulgui dir, és el vehicle. Henry James a la seva Una volta de rosca feia servir els esperits per escenificar la lluita entre el bé i el mal, la innocència i la depravació. Quin és el significat que li ha volgut atorgar Manuel Jabois a Mirafiori?
Aquesta és una historia d’amor, d’enyorança, de dol… i d’altres significats que val més no desvetllar. Una història d’amor que comença quan l’amor fa temps que s’ha acabat. Valentina, una actriu que segurament podria haver fet una carrera millor si hagués tingut més sort a la vida, espera al narrador de la història, qui va ser el seu marit, amant, parella i amb qui va partir peres fa molt de temps, recolzada en un Mirafiori. S’han de retrobar. Tots dos ho esperen des de fa molt. La seva ha estat una història intensa, apassionada, d’anades i vingudes d’una parella del nostre temps, amb infidelitats, problemes, i una dificultat afegida: les drogues a les quals ell no és capaç de renunciar.
Manuel Jabois.
Aquesta podria ser una història força corrent si no fos per un detall: ella veu fantasmes. I un d’aquests fantasmes, el d’un noi amb qui ella jugava d’adolescent, i que també va estar relacionat amb drogues. Però hi ha més fantasmes, perquè la seva, als darrers anys, ha estat una història d’amor només en esperit, que s’ha deixat escapar. I aquest és el rovell de l’ou d’aquesta novel·la. El lector contempla dos enamorats que van deixant de ser-ho, o que tot i sent-ho encara, ho deixen de demostrar. Deixen de viure l’amor i l’amor esdevé un fantasma.
El veritable valor d’aquesta novel·la és com està escrita. Es pot llegir amb facilitat, però no ens deixem enganyar: hi ha molta més teca de la que sembla al primer cop d’ull. Jabois és un escriptor dens, amb un univers que s’ha fet propi amb poques obres. És un constructor de personatges d’aquells que et fan enamorar, amb tota la seva llum i la seva ombra. ¿Qui no ha volgut viure un amor com el dels dos protagonistes? ¿I qui, un cop l’amor s’ha acabat, no cau en el parany d’idealitzar-lo, de fer-lo perfecte i incomparable? Potser, com diuen els grans clàssics, l’amor, l’amor de veritat, no mor mai. Potser l’amor d’avui serà demà un fantasma. En qualsevol cas, la prosa de Jabois és ben viva. I plena de bona salut.
